compost químic From Wikipedia, the free encyclopedia
L'àcid pícric és l'expressió comuna del compost -trinitrofenol, anomenat àcid carboazòtic o melinita, amb la fórmula (NO
2)
3C
6H
2–OH
Va ser descobert per Peter Woulfe el 1771 arran de l'acció de l'àcid nítric sobre l'índigo.[1] L'any 1885, el químic Eugène Turpin el va redescobrir i el va estabilitzar en cotó premsat, fent-lo utilitzar com a explosiu amb el nom de melinita.
Substància química | tipus d'entitat química |
---|---|
Massa molecular | 228,997 Da |
Rol | agents de desacoblament |
Estructura química | |
Fórmula química | C₆H₃N₃O₇ |
SMILES canònic | |
Identificador InChI | Model 3D |
Propietat | |
Densitat | 1,76 g/cm³ (a 20 °C) |
Índex de refracció | 1,76 |
PKa | 0,25 0,38 |
Solubilitat | 1 g/100 g (aigua, 20 °C) |
Punt de fusió | 122 °C |
Punt de descomposició | 300 °C |
Pressió de vapor | 1 mmHg (a 195 °C) |
Perill | |
Límit d'exposició mitjana ponderada en el temps | 0,1 mg/m³ (8 h, Estats Units d'Amèrica) |
Límit d'exposició a curt termini | 0,3 mg/m³ (cap valor) |
Punt d'inflamabilitat | 302 °F |
IDLH | 75 mg/m³ |
NFPA 704: Standard System for the Identification of the Hazards of Materials for Emergency Response () | |
Altres | |
amargor i sòlid inflamable |
El 1799, el químic francès Jean-Joseph Welter l'obté per l'acció de l'àcid nítric sobre la seda. El producte recollit, groc i amarg, va ser conegut durant molt de temps com " Groc amarg de Welter ».[2] És un sòlid cristal·lí groc fet de clorobenzè.[3] És un compost molt reactiu (explosiu, com tots els compostos altament nitrats, per exemple el trinitrotoluè o la nitroglicerina), amb una potència lleugerament superior a la del TNT . Ataca la majoria de metalls produint picrats molt inestables i també explosius (xoc, fricció, foc o altres fonts d'ignició).
És irritant per als ulls i les vies respiratòries i és tòxic per inhalació, ingestió i/o contacte amb la pell, a part de causar-ne la irritació en primera instància.[4]
La velocitat de detonació de l'àcid pícric és 7.650 m/s a la seva màxima densitat obtinguda per compressió. Seca, és més sensible als cops i a la fricció que quan s'afegeix amb aigua (es diu que l'aigua " flegmatitza "), però una mica menys que el TNT i molt menys que l'hexògen o la pentrita . És un dels explosius secundaris més estables. És encara més estable si es recristal·litza després de la fusió . Però, per raons de seguretat, el seu transport es realitza en forma humida (30 % o més d'aigua), i els laboratoris que l'utilitzen també la guarden així, sempre en recipients de vidre (no de cristall, que conté plom, ni metall, perquè aquest àcid es pot formar amb determinats metalls, sobretot coure, sals (picrats), explosius i inestables, especialment perillosos).[5]
Al Canadà es classifica com " perillosament reactiu » sota la classificació WHMIS (Sistema d'informació per a materials perillosos utilitzats a la feina).[6]
Els impactes globals de l'àcid pícric sobre el medi ambient (fongs, flora, fauna, bacteris , etc.), no sembla que hagin estat molt estudiats. Aquest àcid és el principal explosiu (melinita) en milions d'obusos sense explotar de la Primera Guerra Mundial, recuperats en part després de la guerra, però sovint submergits en mars, llacs i rius. És probable que contamini el medi ambient a partir del segle XXI quan aquests obusos estiguin prou corroïds.[8] A part del risc tòxic i ecotòxic, hi ha un risc d'explosió després de la formació de picrats. Tanmateix, l'àcid pícric pot estar present en armes sense explotar o en municions emmagatzemades a prop d'elles.[9]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.