Theodoor Verhey

Theodoor Verhey (Rotterdam, 10 de juny de 1848 - Rotterdam, 29 de gener de 1929) fou un pianista i compositor neerlandès.

Theodoor Verhey

Biografia
Naixement	10 juny 1848 Rotterdam (Països Baixos)
Mort	29 gener 1929 (80 anys) Rotterdam (Països Baixos)
Formació	Reial Conservatori de La Haia
Activitat
Camp de treball	Música
Ocupació	compositor, pianista
Professors	Johan Hendrik Sikemeier (en) i Willem Frederik Gerard Nicolaï
Alumnes	Jan Rijken
Instrument	Piano

Verhey rep les seves primeres lliçons de música del seu pare. Després va rebre lliçons a l'escola de música de Rotterdam i a la Royal Music School de l'Haia en piano, violoncel, teoria musical i composició. A continuació, també pren lliçons de composició a Rotterdam de Woldemar Bargiel, un germanastre de Clara Schumann i, per tant, representant de músics com Robert Schumann, Johannes Brahms i Joseph Joachim.

A partir dels 25 anys, Verhey va començar a destacar com a compositor. Inicialment va escriure música de cambra, piano i lieder. Posteriorment van succeir una obertura, 2 simfonies, concerts en solitari (incloent-hi 2 concerts de flauta en d. bemoll menor op. 43 i un bemoll menor op. 57 i un concert de violí en bemoll menor op. 54) i música coral (sobretot música de l'església catòlica). Crida l'atenció amb tres òperes en alemany: Eine Johannisfeier auf Amron, (1880); Imilda (1885) i König Arpad, ((1888). D'aquestes tres, Imilda fou la més reeixida: el 1923 es va fer molt conegut quan es va representar amb motiu del 75è aniversari de Verheij a Rotterdam amb Jacques Urlus en el paper de Tazio.

Verhey es guanyà la vida donant classes de piano i teoria a l'escola de música de Rotterddam.

Obra per a piano i cambra

Verhey va a ser un compositor de molta música de cambra, en gran part por la demanda que hi havia por part de la gent que començava a tocar un instrument. Es destacable l'op. 3, (Vier Charakterstücke) 4 peces per a clarinet (o viola) i piano escrites en la dècada de 1870. Es pot apreciar la influencia Schumanniana i Brahmsiana, tot i que Brahms no va compondre les seves sonates per a clarinet fins més tard.

• Allegro vivace. Un moviment molt energètic en Mi bemoll major. Es una forma ternària con un tema secundari mes líric.
• Andante. El moviment lent del cicle que continua con la dinàmica dels bemolls, en aquest cas La bemoll major. Aquesta peça també es construeix mediant una forma ternària, A-B-A´. La secció central (piu vivo) ens situa en un context més zíngar, al estil de moltes obres de Brahms, per mediació de ritmes a contratemps.
• Allegretto con moto. Podria tenir moltes similituds amb moments reflexius dels Intermezzos de Brahms o diferents lieder de Schumman. Es l´única peça en tonalitat menor, Fa menor. Una melodia inicial octavada en el piano conduïda de Do a Do, conclou en l'acorde de tònica amb la entrada del clarinet. El tema secundari ple de llum es majoritza i contrasta amb la primera secció en menor.
• Molto vivace. El últim moviment amb caràcter de finale torna a la tonalitat principal de la primera peça, Mi bemoll major. Verhey continua amb la idea de dos temes, el principal més rítmic i agressiu i el segon molt més cantabile per part del clarinet. El acompanyament que fa el piano està ple de arpegis i parts contrapuntístiques molt subtils amb la veu principal.

El op. 34 (Zwei Klavierstücke) son dues peces per a piano sol amb una escriptura pròpia del estil de Brahms, bé per l'harmonia i bé per la textura. Les posicions son molt obertes i el so es dens per la quantitat de notes que hi-sonen a la vegada.

• Nº 1. Träumerei. El símil del somni amb els bemolls de la armadura. La tonalitat principal es La bemoll major i utilitza molts cromatismes per a generar una impressió més irreal i flotant. La indicació " Nicht schleppend, innig" vol dir "Sense arrossegar, íntimament".
• Nº 2 Erwachen. Fa referència al despertar del somni anterior. La tonalitat canvia a Fa major, més brillant. En aquesta segona peça es noten més el contrastos dinàmics i de agógica, amb indicacions como "Poco animato", "Allegro vivace" o "Poco meno mosso". La obra es un conflicte constant entre el mon irreal del somni i la realitat del despertar. La peça termina amb una explosió de acords en fortissimo en l'harmonia de la tonalitat principal.

Discografia

• Fluitconcert nr. 1 in d mineur, op. 43; Koos Verheul, flautista; Residentie Orkest, dirigida per Lucas Vis (OLYMPIA OCD 503)
• Fluitconcert nr. 1 in d mineur en fluitconcert nr. 2 in a mineur op. 57; Jacques Zoon, flautista; Radio Kamerorkest, dirigida per Thierry Fischer (NM Classics 92069)

Font

• Luc van Hasselt: CD insert per a Olympia OCD 503 (inclòs T. Verhey: Flauta Concerto en D minor, op. 43; Residentie Orch. Den Haag, Lucas Vis (cond.), Koos Verheul (flauta))