Teòfano Esclerena

Teòfano Esclerena (en grec: Θεοφανώ,Teofanó) fou una princesa d'origen romà d'Orient que es va casar amb l'emperador Otó II del Sacre Imperi, A la mort del seu marit va ser emperadriu regent del seu fill durant set anys. El seu nom es podria traduir per 'aparició de Déu'.

Teòfano Esclerena

Escultura de Teòfano a l'església d'Eschwege
Biografia
Naixement	960 Constantinoble (Turquia)
Mort	15 juny 991 (30/31 anys) Nimega (Països Baixos)
Sepultura	Església de Sant Pantaleó
Reina d'Alemanya
961 – 991
← Otó II (marit) Otó III (fill) →
Reina d'Itàlia
961 – 991
← Otó II (marit) Otó III (fill) →
Emperadriu del Sacre Imperi
973 – 991
← Otó II (marit) Otó III (fill) →
Activitat
Ocupació	sobirana
Altres
Títol	Reina regnant Emperadriu consort del Sacre Imperi romanogermànic
Família	Macedònica
Cònjuge	Otó II
Fills	Adelaida I, Sofia de Gandersheim, Mathilde, Otó III
Pares	Constantí Escler   i Sofia Focena
Llista Emperadriu consort del Sacre Imperi romanogermànic

Orígens

La seva procedència familiar ha estat controvertida, però actualment sembla establert que era una neboda de l'emperador Joan I Tsimiscés i filla de Constantí Escler^[a] i era parenta de Nicèfor II Focas per part de sa mare Sofia Focena i, per tant, formava part de la família Focas.^[1][2] La data del seu naixement és incerta però s'estima que devia ser el 955.

Acord matrimonial

L'emperador Otó I del Sacre Imperi Romanogermànic va requerir el matrimoni del seu fill amb una princesa romana d'Orient per tal de segellar un tractat d'aliaça entre l'imperi d'occident i l'imperi d'orient. El fet que el papa es referís a Nicèfor II com a «emperador dels grecs», en una carta adreçada a Liutprand de Cremona mentre estava fent d'ambaixador a la cort romana d'Orient, va destruir la primera ronda de negociacions.^[3] Amb la pujada al poder de Joan I Tsimiscés, al qual no s'havien referit de cap altra manera que amb el títol d'emperador, es van continuar les negociacions. Però no va ser fins a l'arribada d'una delegació encomanada a l'arquebisbe Gero de Colònia, que no es va arribar a un acord definitiu.

Segons el cronista saxó i bisbe Thietmar de Merseburg, Teòfano no va ser la primera opció proposada pels germànics, sinó que aurien preferit a Anna Porfirogènita, filla del difunt Romà II. Malgrat això quan l'arquebisbe Gero va portar Teòfano a Roma i la va presentar a Otó sabia que no podia rebutjar el canvi ofert. La jove princesa va arribar escortada per un gran seguici l'any 972,entre els quals hi havia artistes, arquitectes i artesans, i a més duia un tresor com a part de la dot.

Teòfano i Otó es van casar a l'església de sant Pere a Roma el 14 d'abril del 972 i la cerimònia la va oficiar el papa Joan XIII. Aquell dia també foren coronats com a successors.^[4]

Reina i emperadriu

Teòfano va acompanyar el seu marit en tots els seus viatges i participava en les accions diplomàtiques en rang d'igualtat. Adalbert de Metz la va descriure com desagradable i xerraire. També la van criticar per posar de moda els ornaments en el vestuari i les joies a la cort Alemanya. El teòleg Pere Damià afirmava que va tenir un afer amorós amb Joan Filagathos, un monjo grec que era el seu confessor^[5] i que va esdevenir per poc temps l'antipapa Joan XVI.

Era de tots conegut que no tenia bona relació amb la seva sogra, Adelaida de Borgonya i aquest va ser el motiu del trencament de relacions entre Otó II i sa mare. Altres deien que era bella i radiant.^[6] Segons Odiló de Cluny, Adelaida va estar molt contenta quan ella va morir. Les opinions estaven dividides, per exemple Thietmar va lloar la manera com va educar el seu fill.^[7] Degut a la seva procedència i a la seva religió va patir una mica de misogínia i xenofòbia, sobretot per part dels autors que van escriure després del cisma d'Orient el 1054.

La primavera del 983 va quedar vídua i va esdevenir regent del seu fill Otó III. Llavors va cercar el suport de la seva sogra per fer front a les intromissions del duc de Baviera Enric II. El 987, cosina per aliança d'Hug Capet, va acollir positivament l'elecció com a rei dels Francs.

Mort i descendència

Sarcòfag de l'emperadriu Teòfano a l'església de Sant Pantaleó.

Teòfano va morir el 15 de juny del 991 a Nimega i la seva sogra va continuar amb la regència.^[7] Fou sebollida a l'església de Sant Pantaleó a Colònia.

Havia tingut quatre filles i un fill:

• Adelaida, nascuda el 977, abadessa de Quedlinbourg.
• Sofia, nascuda el 978, abadessa de Gandersheim i Essen.
• Matilde (978-1025), casada amb Ezzo de Lothríngia.
• Otó III, emperador, nascut el juny o juliol del 980.
• Una germana bessona d'Otó, que va morir abans del 8 d'octubre del 980, data de la seva missa fúnebre.

Notes

1. En el contracte matrimonial, escrit en llatí, surt la paraula neptis en relació a l'emperador, cosa que es pot interpretar com a neboda o bé neta.

Referències

1. Schwab, 2009, p. 14.
2. Davids, 2002, p. 79-80.
3. Collins, 1930, p. 264.
4. Rendina, 2005, p. 338.
5. Arnulf de Milà, Liber gestorum recentium, I.11–12
6. Dhont, 1972, p. 167-170.
7. Thietmari Merseburgensis episcopi chronicon, liber IV, 15, pàg. 150

Bibliografia

• Annales Quedlinburgenses, en PL CXLI, p. 447-604 o en MGH Scriptores III, 1839, p. 22-90.
• Collins, Paul. The Birth of the West: Rome, Germany, France, and the creation of Europe in the tenth century. Londres: Routledge, 1930.
• Dhont, Jan. La alta Edad Media. Madrid: Siglo XX, 1972.
• Schwab, Sandra. Theophanu: eine oströmische Prinzessin als weströmische Kaiserin. GRIN Verlag, 2009. ISBN 978-3-640-27041-5.
• Davids, Adelbert. The Empress Theophano: Byzantium and the West at the turn of the first millennium, 2002. ISBN 0-521-52467-9.
• Rendina, Claudio. I Papi. Storia e segreti. Newton&Compton Editori, 2005. ISBN 88-8289-070-8.
• Teofano, L’ammaliante assassina sul trono di Constantinopoli. Donne di Bizancio. Amadeo Fasano. Edicioni Tassinari