Tannhäuser (Wagner)
òpera de Richard Wagner From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Tannhäuser i el torneig de cant del Wartburg (en alemany: Tannhäuser und der Sängerkrieg auf Wartburg) o, més breument, Tannhäuser és una òpera romàntica en tres actes amb música i llibret en alemany de Richard Wagner, Op. 70.[1]
 |
L'article o secció necessita millores de format. |
Remove ads
Està basada fonamentalment en dues llegendes alemanyes. Wagner va utilitzar principalment dues històries que apareixen en l'obra de Ludwig Bechstein,[2] entre altres fonts: una d'elles és la llegenda del cavaller Tannhäuser i l'altra és l'anomenada Der Sängerkrieg auf der Wartburg, és a dir el «concurs de cant del Castell de Wartburg». L'altra font és un episodi de Des Knaben Wunderhorn (Cants populars recopilats) (1805 - 1808) per Achim von Arnim i Celemens Brentano, anomenat Der Tannhäuser, on es relata la història del cavaller i de Venus. Wagner coneixia aquesta història des de la seva adolescència. Tanmateix, però, la impressió definitiva la va produir la visió del Wartburg, encara no restaurat, penjat sobre Eisenach, durant el viatge de tornada a Dresden, el 7 d'abril de 1842.
El torneig de cant havia tingut lloc el 1207, promogut pel landraf Hermann i en ell va prendre part Heinrich von Ofterdingen. D'ací l'estímul rebut per Wagner en veure, per primer cop a la seva vida, el lloc d'aquell esdeveniment. Les llicències de fer coincidir el Minnesänger amb el cavaller Denhauser i de dotar Elisabeth, la neboda del Landraf amb trets de la figura de Santa Isabel d'Hongria van permetre a Wagner donar forma al conflicte espiritual sobre el fons de la llarga pugna entre els Hohenstaufen i Roma que batega en la maledicció que el Papa fa contra Tannhäuser. L'estrena va arribar el 19 d'octubre de 1845 i desconcertà el públic de la première, format per cortesans i burgesos. Va agradar el final del primer acte amb el seu septet, també va agradar el conjunt del segon acte amb sabor a grand opéra, però el tercer va decebre. La "narració de Roma" que porta ja el segell del gran Wagner i és el cim de la òpera, va ser cantada sense comprensió ni dramatisme per Josef Tichatschek, que havi estat un Rienzi brillantíssim. El final va semblar inintel·ligible. Tanmateix, però, la situació va començar a canviar a partir de la tercera representació. La obra va quedar incorporada al repertori de la òpera de Dresden.
Remove ads
Versions
Tot i això, aquesta bonica òpera romàntica no va quedar mai acabada del tot. La que avui anomenem "versió de Dresden" amb obertura completa i l'escena del Venusberg concentrada en el diàleg de la deessa amb el seu cantaire, però amb el ballet només insinuat, no és exactament l'estrenada ja que el final fou revisat, si més no, en dues ocasions. Quan es va presentar l'oportunitat d'estrenar-la a Paris, naturalment en francès, Wagner va atendre a contracor els consells que introduís un ballet autèntic; però, amb tota la raó, es va negar rotundament a ubicar-lo enmig del torneig de cant i va decidir allargar l'escena de la gruta; hi va afegir la superba bacanal orquestral, va retocar i recompongué el duo i revisà l'orquestració en diverses parts i va comprimir les intervencions dels Minnesänger durant el torneig, deixant a Walther von der Vogelweide sense la seva intervenció solista. Però l'anomenada "versió de París" tampoc fou la darrera, ja que per la representació "model" de Múnic (1 d'agost de 1867), el poema fou re-traduït del francès a l'alemany i encara hi hagué més retocs en aquesta ocasió i també quan es va produir la reposició a Viena (22 de novembre de 1875). Aquí fou on Wagner va enllaçar l'obertura amb la "bacanal", eliminant el ritornello del "cor de peregrins". Tot i això, encara no en va quedar satisfet. Les darreres setmanes de la seva vida encara parlava de revisar L'Holandès Errant i Tannhäuser. La música escrita per a Paris és la primera composta per Wagner després d'acabar Tristan und Isolde i, en no ser autònoma com sí ho seria aviat la de Meistersinger, té les mateixes característiques harmòniques i tímbriques que el prodigiós Tristan i afegeix encara més confusió i barreja estilística a la versió de Dresden. També es pot acudir a la "versió mixta" (que s'acostuma a fer a Bayreuth), amb l'obertura completa seguida de la bacanal de Paris i tornar, més tard, a la versió de Dresden, mantenint, d'aquesta manera la intervenció de Walther von der Vogelweide.
La obra és una de les més populars de Wagner sobretot gràcies al molt afortunat cor de pelegrins. L'obertura, que ja enfronta els dos mons de l'obra, fou durant molt temps i és encara peça favorita de les sales de concerts. La introducció del segon acte té un bonic regust weberià i l'extensa del tercer, amb el resum del viatge a Roma, sembla gairebé un poema simfònic. L'anomenada "romança de l'estrella", que canta Wolfram és també molt coneguda; Pau Casals la interpretà molt en un arranjament per a violoncel sol. Una altra característica és que el personatge de Tannhäuser és el més difícil de cantar entre tots els escrits per Wagner per a tenor, ja que exigeix tres tipus de veus: una lírica amb amplada i puresa pel primer acte; una altra squillante pel segon; i una tercera decididament heroica per a la "narració de Roma", que demana, a més, una gran capacitat expressiva i dots d'actor notables. Així, tenors que han cantat Tristan i els dos Siegfrieds no han gosat a enfrontar-se a Tannhäuser. D'altra banda, la línia de cant de Wolfram és una raresa en Wagner, ja que no és dramàtica, sinó refinadament lírica. També és lírica Elisabeth, amb Sieglinde i Eva, segurament el personatge més "femení" en la galeria de les esplèndides heroïnes wagnerianes: la seva ària de sortida i la pregària del tercer acte són mostres conspícues de la qualitat cantable de la melodia en Wagner. Finalment, el Landgraf requereix un baix noble que reuneixi l'autoritat del governant i el tendre afecte de l'home cap a la seva fillola.[1]
Remove ads
Personatges
- Hermann, Landgraf de Turíngia, baix
- Tannhäuser, tenor
- Wolfram von Eschenbach, baríton
- Walther von der Vogelweide, tenor
- Biterolf, baix
- Heinrich der Schreiber, tenor
- Reinmar von Zweter, baix
- Elisabeth, neboda de Hermann, soprano lírica
- Venus, soprano dramàtica o mezzo soprano
- Un pastoret, veu blanca (soprano o nen soprano)
- Quatre patges, dues sopranos i dues contralts
- Dames, peregrins, nobles
Discografia seleccionada
Remove ads
Referències
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads