text que apareix en sobreimpressió al peu d'una imatge en moviment o projectat en un escenari From Wikipedia, the free encyclopedia
Els subtítols són versions escrites del text d'una obra d'art escènica o audiovisual, que apareix al mateix moment en què s'està dient. De vegades no és exactament el mateix text, sinó que les frases estan una mica abreujades. Poden usar-se com a traducció; com a subtitulació en la mateixa llengua (SLS) -per a facilitar la comprensió a persones sordes o millorar l'alfabetització-; o com a recurs dramàtic, entre altres coses.
 |
Aquest article tracta sobre la transcripció d'una obra escènica o audiovisual. Si cerqueu el subtítol d'un text escrit, vegeu «Titular». |
La subtitulació com una modalitat de la traducció audiovisual (TAV) consisteix a incorporar un text escrit (subtítols) en la llengua meta a la pantalla on s'exhibeix un producte en versió original, de manera que aquests subtítols coincideixin aproximadament amb les intervencions dels intèrprets. Les principals limitacions que troba la subtitulació són de tipus espacial-temporal.
El terme subtítol es va utilitzar per primer cop per fer referència als intertítols que acompanyaven a les pel·lícules mudes amb la intenció de fer-les més comprensibles per al públic. Encara que Eisenstein defensava la universalitat del llenguatge purament visual de la imatge cinematogràfica (va qualificar el cinema mut d'esperanto universal), el llenguatge verbal i el no verbal van interaccionar de manera estreta des de l'origen del cinema. Aquest primer ús del terme subtítol no té res a veure amb el concepte actual d'aquest. Els intertítols consistien en una o més paraules escrites sobre un fons que apareixia entre dos escenes d'una pel·lícula, habitualment caràcters blancs sobre fons negre. A l'hora d'exportar aquest material resultava fàcil tallar els fragments dels intertítols i substituir-los per altres en una llengua diferent, per la qual cosa aquesta tècnica es va imposar sobre diverses alternatives. Altra opció era mantindre els intertítols originals i afegir subtítols en la llengua meta.
Amb la incorporació del so al cinema l'any 1927, amb la pel·lícula The Jazz Singer, apareix el dilema de perdre una gran quantitat d'espectadors d'arreu del món que no poden comprendre la llengua que utilitzen els personatges. El primer intent de traducció audiovisual va consistir a realitzar versions subtitulades de les pel·lícules americanes en francès, alemany o castellà. La resta de països adquirien la versió més propera idiomàticament. És en aquest moment quan es va fer la diferenciació entre el terme subtítol i el terme intertítol.
Els avenços tècnics permeteren que el públic s'acostumara a la postsincronització del doblatge, gravat en una pista independent que es projectava alhora que la banda sonora i les pistes de la imatge. Per tant, el doblatge va arribar a ser rendible econòmicament i interessant per als governs amb intenció de barrar el temut imperialisme americà. Doblar una pel·lícula equivalia a convertir-la en un producte nacional.
Però l'avantatge econòmic de la subtitulació continua existint. És considerada entre 10 i 20 vegades més barata que el doblatge, una causa perquè part d'Occident la preferisca. També la tècnica de la subtitulació ha avançat i s'ha anat simplificant des de les primeres inclusions del text en el mateix negatiu que la imatge. Es distingeixen diferents procediments:
En general, els subtítols es divideixen en captures en la mateixa llengua o en traduccions. Podem classificar la subtitulació atenent a diversos paràmetres.
Els subtítols en la mateixa llengua es destinen, sobretot, a servir d'ajuda a persones sordes o amb problemes auditius. Aquesta sort de subtítols de vegades s'edita per adaptar-ne el contingut a la durada de l'escena. En televisió, a través del teletext, podem trobar subtítols en temps real o fora de línia.
En televisió els subtítols funcionen de manera que quan anem a la pàgina de subtítols en el teletext, tota la pantalla es torna transparent excepte la part inferior que se superposa a la imatge del televisor, la qual cosa permet de veure amb comoditat els subtítols. Aquesta pàgina es va refrescant periòdicament actualitzant-ne el text.
Els subtítols també s'empren per traduir un diàleg d'una llengua estrangera a la llengua natiu per l'audiència. Sovint no són pas una traducció directa de la versió original, sinó que s'interpreta el que diuen i es reformulen els diàlegs. Així doncs, eviten que es continuï de llegir quan el personatge ja ha acabat de parlar. En aquest cas, també en podem trobar diverses divisions.
Són diverses i es troben interconnectades. Destaquen: el grau d'alfabetització, raons polítiques (proteccionisme), raons econòmiques, la tradició i, finalment, criteris artístics. Aquests darrers han centrat tota l'atenció a les discussions, però per a diversos autors no tenen massa importància.
El primer obstacle per a l'acceptació de la subtitulació es troba relacionat amb l'alfabetització del públic. Diversos factors (polítics, religiosos, climàtics...) han dibuixat una línia divisòria que separa Europa en dos grans blocs pel que fa a la velocitat i el grau d'alfabetització de la població. Cal un elevat nivell d'alfabetització perquè la subtitulació s'impose. Tot i això, aquest no és l'únic factor determinant. Les llengües minoritàries (small languajes) van mostrar major predisposició a acceptar els films estrangers subtitulats, mentre que les majoritàries adoptaren immediatament polítiques de protecció lingüística (especialment allà on prenien força els nacionalismes de caràcter feixista).
El procés de la subtitulació és menys costós que el del doblatge. Es contracta un estudi de subtitulació i un traductor especialitzat realitza la traducció. L'estudi, amb aquesta traducció, s'encarregarà de l'edició, és a dir, d'incorporar la traducció dels diàlegs en subtítols a la pel·lícula original. Per tant s'entén que països amb majors medis econòmics optaren pel doblatge i deixaren de banda la subtitulació. Avui encara trobem raons econòmiques per a decidir si un film se subtitula o es dobla. El cinema amb vocació comercial, especialment el nord-americà, sol doblar-se. Busca majors beneficis en taquilla. Per contra, el cinema d'art i assaig, el material més proper a adjectius com “independent” o “reflexiu”, se sol subtitular. Les sales on es projecta són més menudes, el nombre d'espectadors (i les recaptacions) menors. El fet que un material es doble o se subtitule predisposa a una sèrie d'actituds en els espectadors.
Als països on predomina el doblatge la subtitulació és cada cop més popular. La demanda d'escoltar les pel·lícules en versió original no és exclusiva de les elits, sinó més aviat de sectors joves amb coneixement d'altres llengües i consciència de la diversitat cultural existent al planeta.
La tradició i l'hàbit són un dels principals factors perquè les generacions actuals que han crescut consumint material audiovisual doblat o subtitulat preferisquen un sistema de o l'altre, sense cap raó fruit d'una reflexió personal. Optar per la subtitulació és, bàsicament, mantindre intactes els diàlegs i el so originals. Els subtítols només sintetitzen el missatge original, no són una transcripció del text original, de manera que es produeix una pèrdua d'informació. Però es compensa amb allò que l'espectador pot extreure de la interpretació original del text que fan els actors a la pel·lícula.
Són el tipus de subtítols que s'utilitzen als DVD. Es tracta d'imatges que se superposen al vídeo original durant la reproducció. En aquest cas sí que és necessari que el reproductor suporti el format utilitzat per poder reproduir-los.
Els VobSub són els que s'utilitzen als DVDs. Aquest format es basa en imatges que després s'incrustaran al vídeo. Tenen una precisió d'1 mil·lisegon i se sincronitzen a partir del temps de reproducció que ha transcorregut.
Instruccions separades. Solen ser un text marcat amb els temps perquè sigui sincronitzat amb la reproducció. Són fàcilment editables a partir de l'arxiu de text, o bé a partir de qualsevol programa per crear subtítols, encara que l'estil sempre s'ha de mantenir fix.
55 00:07:14,500 --> 00:07:18,500 ...Per què no pots veure... la bellesa d'aquest lloc? 56 00:07:18,833 --> 00:07:20,750 La manera com funciona. 57 00:07:20,875 --> 00:07:24,000 Com és de perfecte. 58 00:07:24,083 --> 00:07:27,417 No, Proog, no ho veig. 59 00:07:27,542 --> 00:07:30,333 No ho veig perquè no hi ha res. 60 00:07:31,500 --> 00:07:35,333 Per què coi hauria de creure-m'ho si no hi és?
Com podem veure, el format SubRip és molt fàcil d'editar. Potser per aquest motiu, és un dels més utilitzats i el que ofereix més compatibilitat amb els reproductors. A més té una precisió prou elevada, d'1 mil·lisegon. A l'hora de modificar l'estil, s'ha de fer a través de codi, d'una manera semblant al codi HTML.. Tal com passa amb la resta de subtítols tancats, la sincronització d'aquests es fa per temps escolat, en indicar el temps a partir del moment que apareix el diàleg fins que ha de desaparèixer.
[INFORMATION] [TITLE] [AUTHOR] [SOURCE] [PRG] [FILEPATH] [DELAY]0 [CD TRACK]0 [COMMENT] [END INFORMATION] [SUBTITLE] [COLF]&HFFFFFF,[STYLE]bd,[SIZE]24,[FONT]Tahoma 00:07:14.50,00:07:18.50 ...Per què no pots veure...[br]la bellesa d'aquest lloc? 00:07:18.83,00:07:20.75 La manera com funciona. 00:07:20.87,00:07:24.00 Com n'és de perfecte. 00:07:24.08,00:07:27.41 No, Proog, no ho veig. 00:07:27.54,00:07:30.33 No ho veig perquè no hi ha res. 00:07:31.50,00:07:35.33 Per què coi hauria de[br]creure-m'ho si no hi és?
A diferència dels.srt, en aquest format podem introduir metadades, com poden ser títol, nom de l'autor, comentaris.. Així com passa amb SubRip, per sincronitzar els diàlegs amb el vídeo s'han d'anar modificant els valors d'entrada i sortida segons la durada. També en aquest cas la precisió és de 10 mil·lisegons. Pel que fa a l'aparença, no podrem editar-la totalment, encara que podem modificar característiques menors (font, mida de la lletra, estil..).
[Script Info] ScriptType: v4.00+ Collisions: Normal PlayResX: 384 PlayResY: 288 Timer: 100.0000 [V4+ Styles] Format: Name, Fontname, Fontsize, PrimaryColour, SecondaryColour, OutlineColour, BackColour, Bold, Italic, Underline, StrikeOut, ScaleX, ScaleY, Spacing, Angle, BorderStyle, Outline, Shadow, Alignment, MarginL, MarginR, MarginV, Encoding Style: Default,Tahoma,24,&H00FFFFFF,&H00FFFFFF,&H00FFFFFF,&H00C0C0C0,-1,0,0,0,100,100,0,0.00,1,2,3,2,20,20,20,1 [Events] Format: Layer, Start, End, Style, Actor, MarginL, MarginR, MarginV, Effect, Text Dialogue: 0,0:07:14.50,0:07:18.50,Default,,0000,0000,0000,,...Per què no pots veure...\Nla bellesa d'aquest lloc? Dialogue: 0,0:07:18.83,0:07:20.75,Default,,0000,0000,0000,,La manera com funciona. Dialogue: 0,0:07:20.87,0:07:24.00,Default,,0000,0000,0000,,Com n'és de perfecte. Dialogue: 0,0:07:24.08,0:07:27.41,Default,,0000,0000,0000,,No, Proog, no ho veig. Dialogue: 0,0:07:27.54,0:07:30.33,Default,,0000,0000,0000,,No ho veig perquè no hi ha res. Dialogue: 0,0:07:31.50,0:07:35.33,Default,,0000,0000,0000,,Per què coi hauria de\Ncreure-m'ho si no hi és?
En aquest cas, podem triar amb més llibertat el format dels subtítols variant-ne característiques com la font, l'espai entre caràcters, el color, l'anglada o l'ombratge. Com podem veure a la capçalera del codi, es poden introduir metadades, encara que no tant detallades com al format SubViewer (.sub). També en aquest format es treballa amb una sincronització a partir del temps escolat i una precisió de 10 mil·lisegons.
El format Structured Subtitle Format, a diferència dels anteriors, no es basa en un text sinó que el seu codi és en format XML. El fet d'haver de tenir coneixements sobre el llenguatge de programació, dificulta que els afeccionats puguin crear-ne.
S'"incrusten" al vídeo. Aquesta mena de subtítols no requereixen un programa especial per reproduir-los, però com que són incrustats no es poden treure.
Hi ha programes adaptats per a l'escriptura còmoda de subtítols, programes reproductors de vídeo que permeten de fer simultani un fitxer de vídeo amb un fitxer de subtítols, i programes d'edició de vídeo que permeten d'incloure pistes de subtitulatge provinents d'un fitxer extern o amb eines pròpies per al tractament de subtítols.
Per a DVDauthor hi ha interfície d'escriptori, com Q-DVDAuthor (SubRip - *.srt) o DVDStyler
Tipus de censura:
Els primers exemples de censura a la cinematografia espanyola els trobem a partir de la creació de la Junta Superior de Censura Cinematogràfica el 18 de novembre de 1937. A aquesta època la gran majoria de pel·lícules projectades eren estrangeres i per aquesta raó els censors prompte feren acte de presència a l'hora de revisar la seua traducció.
Els objectius principals que perseguia la censura eren, per una part, mantindre una moralitat decent i, per altra, evitar la introducció d'ideologies polítiques dissonants amb el règim franquista. Aquests objectius coincidien plenament amb els de la censura a l'Alemanya de Hitler o a la Itàlia de Mussolini. Així, mentre a Alemanya es va fomentar l'ús del doblatge com una manera de crear treball per a actors desocupats, a Itàlia es va crear la Llei de Defensa de l'Idioma l'any 1938. Emulant aquesta llei impulsada per Mussolini a Itàlia, el Ministeri d'Indústria i Comerç espanyol promulgà el 23 d'abril de 1941 una ordre ministerial per la qual quedava prohibida la projecció cinematogràfica en qualsevol altre idioma que no fora l'espanyol. Segons aquesta “llicència de doblatge” sols es podrien projectar pel·lícules en idiomes estrangers amb l'autorització del Sindicat Nacional de l'Espectacle i del mateix Ministeri d'Indústria i Comerç. Açò significava la mort de la subtitulació a la cinematografia espanyola.
El 31 de desembre de 1946 les protestes dels intel·lectuals espanyols contra l'abús del doblatge, que havia provocat la preeminència de les obres estrangeres front a la producció autòctona, junt amb els intents de llavat de cara del govern franquista per tal de desvincular-se dels seus lligams amb els vençuts feixismes europeus permeteren derogar l'ordre ministerial que feia obligatori el doblatge. Tot i això, la subtitulació no aconseguiria guanyar-se el favor del públic i el doblatge continua essent la forma preferida als nostres dies.
És important assenyalar que l'any 1955 les distribuïdores nord-americanes només podien vendre 80 pel·lícules a l'any a Espanya. D'aquestes 80 pel·lícules, 68 havien de ser doblades i les altres 12 subtitulades (Danan 1991:611). A finals de la dècada dels seixanta va ser quan les pel·lícules subtitulades començaren a tindre una audiència considerable. Tenint en compte aquest retard en l'assimilació de la subtitulació per part del cinema espanyol, resulta evident que la censura fou més suau que en el cas del doblatge. A més, la majoria de les pel·lícules subtitulades eren anomenades “d'art i assaig” i estaven dirigides a un públic prou reduït i amb pocs coneixements d'idiomes estrangers (al batxillerat s'ensenyava normalment el francès i no l'anglès), per la qual cosa el govern franquista no es preocupava massa.
En 1951, García Escudero, Director General de Cinematografia i Teatre, afirmava que les pel·lícules subtitulades no estaven sotmeses a una censura estricta i que aquestes havien suposat una via d'escapada a la censura franquista (Ballester 1999:133-134). Un exemple d'aquesta censura light es pot observar a la pel·lícula Cuerno de Cabra de Koziag Rog. Aquesta pel·lícula búlgara subtitulada va tindre un gran èxit gràcies a la poca atenció que la censura espanyola li va prestar (Calvo 2000:61). També trobem exemples que demostren fins on la censura de les pel·lícules subtitulades podia arribar a ser ridícula. Aquest és el cas de la pel·lícula Deserto Rosso (Desierto Rojo)de Michelangelo Antonioni, on un “andiamo a fare l'amore” del protagonista era subtitulat com “vamos a dar una vuelta” (apud Fuente 1995).
La censura fou suprimida amb l'arribada de la democràcia. Així, l'any 1977 el Ministeri de Cultura va introduir una esmena a la Llei de Reforma política de 1976 que va acabar definitivament amb la censura. Finalment, la Constitució de 1978 posà punt final a la censura a Espanya tal com aquesta havia sigut coneguda durant anys, tot i que encara queden alguns espais reduïts on aquesta es fa efectiva.
Les principals diferències respecte al procés de doblatge és que hi intervé un grup menor de persones i que la traducció del text es respecta més, ja que no cal sincronitzar-la amb els llavis dels actors. A més, el procediment és menys costós econòmicament parlant. En el cas de la televisió, l'estudi de subtitulació encarrega a un traductor que treballe sobre el text pautat i entregue una traducció amb indicacions en cada escena del codi de temps d'entrada del primer subtítol en cada escena. Un tècnic editarà els subtítols (encara que també pot fer-ho el traductor) de manera sincronitzada. Per al cinema pot resultar més elaborat.
Xosé castro Roig considera que n'hi ha 5 passes en el procés de la subtitulació: localització (spotting, també anomenada fonolocalització o procés de pautar), traducció, adaptació, simulació i impressió. Però la majoria d'autors n'afegeix altres. Per a Fernanda Leboreiro Enríquez i Jesús Poza Yagüe, les fases són:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
