Saiga d'estepa
espècie de mamífer artiodàctil de la família dels bòvids From Wikipedia, the free encyclopedia
La saiga d'estepa o, simplement, saiga[2] (Saiga tatarica) és una espècie de mamífer artiodàctil de la família dels bòvids. Tenia una distribució extensíssima durant el Plistocè, quan vivia des de Gran Bretanya fins a Beríngia.[3] Fins i tot en temps més recents, habitava una extensa zona de l'estepa des del peu dels Carpats i el Caucas a Jungària i Mongòlia. Actualment es troben només en poques zones de Calmúquia (Rússia), el Kazakhstan i Mongòlia occidental. És molt curiosa a causa la seva trompa i les banyes en forma de caragol que recorden entre una cabra i un elefant.
| Saiga tatarica | |
|---|---|
 | |
| Enregistrament | |
| Dades | |
| Període de gestació | 139 dies |
| Font de | banya de saiga |
| Hàbitat | prada |
| Període | |
| Estat de conservació | |
 | |
| Gairebé amenaçada | |
| UICN | 19832 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Mammalia |
| Ordre | Artiodactyla |
| Família | Bovidae |
| Tribu | Saigini |
| Gènere | Saiga |
| Espècie | Saiga tatarica (Linnaeus, 1766) |
| Nomenclatura | |
| Sinònims |
|
| Protònim | Capra tatarica |
| Significat | ‘Isard tàtar’ |
| Distribució | |
 | |
.svg){kind=link}
Característiques físiques
Normalment fan de 0,6-0,8 metres a les espatlles i pesen entre 36 i 63 kg. Viuen de 6 a 10 anys. Els mascles són més grossos que les femelles i són els únics que porten banyes. En la medicina tradicional xinesa s'aprecien les banyes de la saiga i això posa també en perill als animals per caça furtiva. Un tret característic és el seu nas poc corrent extremadament gran i flexible. Se suposa que aquest nas ajuda a escalfar l'aire fred de l'hivern i filtra la pols a l'estiu.
Hàbitat i comportament
Les saigues viuen en grans ramats que pasturen en les estepes dels semideserts. Mengen qualsevol espècie de planta incloent-hi algunes que són verinoses per a altres animals. Poden desplaçar-se a través de llargues distàncies i nedar pels rius.
La temporada d'aparellament comença al novembre amb lluites per posseir les femelles, el mascle que guanya fa un grup de 5 a 50 femelles.
Distribució
Durant la darrera glaciació hi havia saigues de la Gran Bretanya fins al Yukon. A principi del segle xviii encara n'hi havia al litoral de la Mar negra, els Carpats i fins a Mongòlia.
Després d'un ràpid declivi, cap a la dècada de 1920 quasi va quedar totalment exterminada. Es va recuperar i cap 1950 n'hi havia uns dos milions a la Unió Soviètica. Actualment ha tornat a descendir i només en queden unes 50.000.
Desplaçament
Quan es desplacen ràpidament les saigues ho fan amb l'anomenat pas o trot d'ambladura, mantenint el cap horitzontal i el coll estirat. Amblar és trotar movent les dues potes de cada costat a la vegada. Es tracta d'una mena de marxa molt eficient que manté el centre de gravetat de l'animal gairebé horitzontal, sense salts (i, per tant, amb poca pèrdua d'energia).[4][5]
Curiositat
Les banyes dels mascles són gairebé verticals i mostren anells translúcids.
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.