Rufus (cognom romà)

Rufus (llatí: Rufus; de vegades adaptat al català com a Ruf)^[1] fou un cognomen romà emprat per moltes de gentes.^[2] Prové del mateix llatí rūfus 'roig', 'rogenc',^[2] i atès aquest caràcter tan descriptiu probablement també funcionà com a agnomen, ja que sovint la frontera entre els agnomina i els cognomina és prou difosa.^[3]

Com sovint passà amb el cognomen i el nomen, Rufus fou emprat nom de fonts de lliberts i de personatges no romans que reberen la ciutadania romana, els quals no seguien els costums onomàstics romans tradicionals (els tria nomina), i així esdevengué un nom de fonts comú els primers segles després de Crist; en català, aquest nom pren la forma Ruf.^[4][5]

Personatges

Llista de romans anomenats Rufus:

• Anni Rufus, procurador a Judea durant el mandat d'August.
• Tit Anni Rufus, cònsol el 128 aC.
• Antoni Rufus, gramàtic romà dels segles i aC o i dC.
• Atili Rufus, governador romà del temps de Domicià.
• Basseu Rufus, prefecte del pretori durant el mandat de Marc Aureli.
• Gai Celi Rufus, cònsol el 17 dC.
• Marc Cluvi Rufus, cònsol el 45 dC.
• Luci Cecili Rufus, magistrat romà del segle i aC.
• Marc Celi Rufus, magistrat romà defensat per Ciceró.
• Quint Curci Rufus, historiador romà de segle i dC autor de la Història d'Alexandre el Gran.
• Quint Curci Rufus, cònsol el 43 dC identificable amb l'anterior o com a pare de l'anterior.
• Marc Egnaci Rufus, magistrat romà del segle i aC.
• Luci Feni Rufus, magistrat romà que prengué part en la conspiració de Pisó contra Neró.
• Flavi Rufus, cònsol el 457 dC.
• Hateri Rufus, cavaller romà del segle i dC.
• Luci Juli Rufus, cònsol el 67 dC.
• Meni Rufus, metge romà del segle i aC.
• Luci Mescini Rufus, magistrat romà del segle i aC.
• Luci Novi Rufus, governador de la Tarraconense el segle ii dC.
• Gneu Octavi Rufus, diversos personatges de la República.
• Luci Passiè Rufus, cònsol el 4 aC.
• Luci Pinari Mamercí Rufus, diversos personatges del segle v aC de la família dels Mamercins.
• Minuci Rufus, magistrat romà del segle i aC.
• Luci Minuci Rufus, cònsol el 88 dC.
• Marc Minuci Rufus, diversos personatges del segle ii aC.
• Quint Minuci Rufus, diversos personatges del segle ii aC.
• Gai Musoni Rufus, filòsof estoic del segle i dC.
• Quint Numeri Rufus, magistrat romà del segle i aC.
• Numisi Rufus, militar romà del segle i dC.
• Quint Petili Rufus, cònsol el 83 dC.
• Quint Pompeu Rufus, diversos personatges del segle i aC.
• Marc Pomponi Rufus, tribú consolar el 399 aC.
• Publi Rutili Rufus, cònsol el 105 aC.
• Quint Salvidiè Rufus, cavaller romà amic d'August.
• Publi Suil·li Rufus, cònsol el 41 dC desterrat a les Balears.
• Sulpici Rufus, magistrat romà del segle i dC.
• Servi Sulpici Camerí Rufus, cònsol el 345 aC de la família dels Camerins.
• Publi Sulpici Rufus, diversos personatges del segle i aC.
• Servi Sulpici Rufus, diversos personatges de la República.
• Luci Tari Rufus, cònsol el 16 aC.
• Trebel·liè Rufus, magistrat romà del segle i dC.
• Flavi Turci Rufus Apronià Asteri, cònsol el 494 dC.
• Marc Valeri Messal·la Rufus, cònsol el 53 aC.
• Luci Vari Rufus, poeta romà del mandat d'August.
• Dècim Veli Rufus Julià, cònsol el 178 dC.
• Gai Vibi Rufus, cònsol el 16 dC.
• Luci Vibul·li Rufus, magistrat romà amic de Pompeu.
• Luci Virgini Rufus, magistrat romà del segle i dC.
• Sext Rufus, historiador romà del segle iv dC.
• Rufus, escriptor grec esmentat per Foci.
• Rufus Efesi, metge grec del segle ii dC.
• Rufus Fest Aviè, escriptor romà del segle iv dC.

Referències

1. Alberich, Joan; Ros, Montserrat. La transcripció dels noms propis grecs i llatins. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993. ISBN 8477392250. §158.
2. Gaffiot, Félix. Dictionnaire Latin-Français. París: Hachette, 1934, p. 1372 [Consulta: 16 agost 2020].
3. La diferència rau en el fet que el cognomen és hereditari, mentre que l'agnomen no pas, ans és un simple recurs per distingir personatges, un malnom. No obstant això, com que en molts de casos hom desconeix si aquest tercer nom era heretat o adquirit en vida, ni si passà als descendents, sovint és impossible d'escatir si es tracta d'un cognomen o d'un agnomen. Vegeu Daremberg-Saglio. Dictionnaire des Antiquités Grecques et Romaines. Vol. IV, p. 97.
4. Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Ruf». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
5. Així doncs, la forma catalana del nom de fonts és Ruf, però pels personatges de l'antiguitat es reserva la forma Rufus (per convenció, això exclou els primers cristians, el nom dels quals en català també s'adapta a Ruf).