espècie de planta From Wikipedia, the free encyclopedia
El roure pènol (Quercus robur)[1] és un arbre caducifoli molt gran, fins a 40 m.[2] És un arbre corpulent i majestuós que arriba a viure centenars d'anys. És un dels principals roures silvestres d'Europa perquè forma grans boscos de manera natural, als Països Catalans només es troba a les comarques centrals i del nord del Principat. Això és conseqüència del fet que requereix clima humit i sòls rics i profunds, és a dir clima d'influència atlàntica.
Quercus robur  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | gla i fusta de roure |
| Longevitat màxima | 930 anys |
| Planta | |
| Tipus de fruit | nou |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 63532 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Fagales |
| Família | Fagaceae |
| Gènere | Quercus |
| Espècie | Quercus robur L., 1753 |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | Quercus longaeva
|
| Distribució | |
 | |
El tronc és clivellat amb l'escorça grisenca. Quan creix en rouredes sol ser alt i ramificat només a partir de 10 m d'alçada amb les branques verticals i capçada ampla. Quan creix aïllat es ramifica gairebé des de la base i fa la capçada arrodonida. La seva fusta és dura i resistent, és molt apreciada en fusteria i en construcció.
Les fulles són d'un verd fosc i lluents al feix i més clares al revers. A més, són fulles caduques, ovades i allargassades, sense pèls o gairebé, profundament lobulades i amb dues orelleres a la base. El pecíol és molt curt, gairebé inexistent. Les fulles tenen de 5 a 10 cm. La seva nervació és pinnada. Els branquillons també són glabres (mancats de pèls)
Les flors són unisexuals al mateix arbre (monoic), i presenten un periant de 6 tèpals sepaloides soldats. Les flors masculines pengen en inflorescències amb aspecte d'espiga, sovint pèndula (aments pènduls) de 3 a 8 cm, en canvi les femenines són solitàries i axil·lars d'1 a 3 cm. Floreix cap al mes de maig.
El fruit és una gla allargassada i inserida dins una cúpula recoberta d'esquames gairabé planes, soldades a la base. S'agrupen d'1-5 al capdamunt d'un peduncle llarg, de fins a 12 cm. Aquesta és una de les característiques clau per identificar aquest roure sense error i diferenciar-lo d'altres com és el cas del roure de fulla grossa. Madura a la tardor i s'usava tradicionalment per a l'engreix del bestiar.
El nom específic "Robur" d'aquesta espècie va ser triat per Lineo. L'empraven els romans per designar els roures i qualsevol tipus de fusta dura i de gran solidesa.
El roure (Quercus robur), arbre sagrat a la mitologia cèltica, era venerat com a senyor del bosc i símbol de poder. Quercus procedeix del celta que vol dir «arbre elegant». Grecs i romans el van venerar i van consagrar Zeus i Júpiter.
Tal és la seva vinculació amb la força que quan diem d'algú que sembla un roure al·ludim a la seva formidable salut.
Es distribueix per tota l'Europa atlàntica fins a l'Àsia occidental, des de Galícia als Urals. Constitueix extensos boscos als territoris de clima atlàntic. És el roure més exigent en humitat ambiental. Té preferències en sòls àcids i humits.
A Catalunya forma boscos alts als indrets de clima clarament atlàntic molt humit i sobre sòls profunds. Les rouredes de pènol més notables de Catalunya es troben a la Vall d'Aran i a la Garrotxa. Aquests tipus de sòl, també és el més adient per l'agricultura, de manera que han estat històricament privades de gran part pel seu domini potencial. També creixen en petits rodals al Ripollès, a la vora del riu Ter, al Collsacabra a Osona, i a la comarca de la Selva. Manca a les Illes i al País Valencià.
REG I HUMITAT: El roure pènol ha de disposar d'una humitat suficient en el sòl. Tendeix a llocs on es produeixen precipitacions entre els 600 i els 1000 litres anuals. Tot i això, no pot viure en sòls inundats.
No el trobarem en llocs on l'estiu sigui massa sec ni en ambients amb poca humitat ambiental, però resisteix la sequera si està ben adaptat. Per les seves preferències de llocs humits, el trobem en els vessants dels boscos conjuntament amb altres arbres que comparteixen les mateixes necessitats d'humitat.
TEMPERATURA I EXPOSICIÓ: Prefereix una exposició assolellada quan ja s'ha desenvolupat. Quan és jove una mica d'ombra li va bé.
No li agraden les zones massa caloroses a l'estiu, sobretot les superiors a 25 °C. És resistent al fred (arriba a aguantar fins als -15 °C). Per tant, la seva temperatura ideal es troba entre els 18 i 20 °C.
Pot ser plantat en llocs amb forts vents, però no a prop de vents marins.
PLANTACIÓ I PODA: Es poden obtenir a partir de llavors a finals d'hivern. Les llavors d'aquests arbres no s'han de deixar assecar per què perden ràpidament les seves capacitats germinatives. El millor és plantar-les fressques directament.
No s'han de podar més del que és just per a treure les branques que estan danyades.
TRASPLANTAMENT: És un tipus d'arbre que no hauria de ser trasplantat, perquè és molt difícil fer-ho sense fer malbé les seves arrels i causar una mala adaptivitat.
TIPUS DE SÒL: Prefereixen sòls argilosos i no els agraden els sòls àcids rics en turba o sòls calcaris.
Aquest arbre de la família de les fagàcies es cultiva i s'aprofita com:
Aliment: Les glans constitueixen un bon aliment per al bestiar, sobretot el porcí. A més, proporcionen una farina comestible empreada per fer pa i galetes.
Mobiliari, construcció i eines: La fusta és de qualitat excel·lent, de gra fi, dura i pesada, molt empreada en torneria, fusteria i ebenisteria, per a la fabricació de vaixells, dogues per a botes i barrils, mobles i contraplacats. És molt resistent al podriment, fins i tot dins de l'aigua.
Com planta de tint: La gla del roure serveix per a donar color
En jardineria: S'utilitza el roure en jardins de grans dimensions. És un arbre que té un port molt gran (pot arribar als 40 m), a més de produir una copa molt amplia. Per això, necessita molt d'espai. El conjunt de les seves arrels és molt allargat i molt fort, pot arribar a espatllar les construccions quan es planta a prop d'aquestes i no li donen el seu espai.
Com planta medicinal: Les propietats medicinals del roure deriven de la riquesa en tanins i flavonoides, que li proporcionen propietats astringents, antisèptiques, antiinflamatòries i hemostàtiques. Alguns dels usos més característics són:
Altres: És un bon combustible i se n'obté un carbó de qualitat. També, de l'escorça se n'extreuen tanins per adobar les pells.
El roure no és una planta tòxica. Però en tenir una gran riquesa en tanins i àcids fenòlics (20%) fa que ho pugui arribar a ser.
Els tanins són uns compostos químics que en dosis altes poden causar alteracions intestinals i irritació de la mucosa digestiva. A causa d'aquests components el roure s'ha d'utilitzar amb precaució, especialment via interna.
Algunes de les principals malalties són:
Les principals plagues que afecten els roures són:
Habitualment es reconeixen tres subespècies:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
.svg){kind=icon}
