Religió cananea

La religió cananea són les creences religioses del territori semita Canaan, on hi vivien diversos pobles (cananeus, filisteus, amorreus, jebuseus i altres). És una religió politeista centrada en la fecunditat^[1] i l'agricultura.^[2]

Figura de Baal, déu de l'antiga religió de Canaan.^[1]

El culte principal consistia en sacrificar animals, com ovelles o bous, amb un acte posterior de comunió en el que els fidels menjaven parts dels animals sacrificats.^[3]

Aquesta religió va ser influenciada fortament pels seus veïns més poderosos i populosos i mostra una clara influència de les pràctiques religioses egípcies i mesopotàmiques. Com altra gent de l'Orient Mitjà Antic, les creences religioses del Canaan eren politeistes, amb famílies típicament centrant-se en la veneració dels morts en la forma de déus i deesses familiars, l'Elohim, Baal i El, Asherah i Astarte. Els reis també tenien un paper important en assumptes religiosos i en certes cerimònies, com el hieros gamos de l'Any Nou, els quals potser hagen sigut venerats com a déus. "Al centre de la religió cananea hi ha la preocupació reial per la legitimitat religiosa i política i la imposició d'una estructura legal divinament ordenada, igual que un èmfasi en la fertilitat de les collites, els ramats i els humans".^[4][5]

Deïtats

Les deitats són agrupades en quatre nivells:^[6]

• Primer nivell:
  • Ell, El: també anomenat Il o Elyon ("El més alt"), generalment considerat el líder del panteó, però no ho és sempre pel caràcter dinàmic de la teologia cananea.^[7] Més tard fusionat amb el déu idiosincràtic Yahweh.^[8]
  • Asherah
• Segon nivell: Deïtats actives i déus patrons.
  • Baal Hadad (Senyor de la tempesta), déu de les tempestes. Sol ser anomenat Baalshamin.^[9]
  • Baal-berith (Senyor del Pacte) or El-berith (Déu del Pacte): déu patró de la ciutat de Siquem.^[2]
  • Moloc, déu putatiu del foc. No s'està segur si realment era un déu de la religió cananea.^[10]
  • Ishat, deessa del foc. Morta per Anat.^[11][12][13]
  • Shachar i Shalim, déus bessons de les muntanyes de la matinada i el crepuscle, respectivament. Shalim era associat a l'inframón via Venus i estava associat a la pau.^[14]
• Tercer nivell: Déus artesans.
  • Kothar-wa-Khasis
• Quart nivell: Déus missatgers, els quals no tenen voluntat independent.
  • gpn w ugr^[15]

Els déus són anomenats Baalim (Senyors) i les seues cohorts Baalot (Senyores) o Ashtoret o en singural Asherah.^[2]

Pràctiques religioses

És considerat virtualment impossible reconstruir com eren les pràctiques religioses cananees de manera clara. Malgrat que el sacrifici de nens és conegut en els pobles dels voltants, no hi ha cap referència en textos clàssics o fenicis. A més, la presentació bíblica d'aquesta religió sempre era negativa, i per això no es considera totalment fiable.^[16]

La pràctica religiosa cananea tenia molt en compte el deure dels fill de cuidar dels seus pares, amb els fills sent responsables d'enterrar-los i gestionar el manteniment de les seues tombes.^[17]

Deitats cananees com Baal eren representades amb figures col·locades en llocs alts rodejats de bosquets, als temples.^[18]

Temples

Siquem contenia el temple al déu Baal-berith. El pilar sagrat (generalment sol ser un símbol fàl·lic o una representació del símbol femení de la fertilitat, ashera) es col·locava davant de l'entrada del temple.^[2]

Fonts històriques

Les fonts a partir de les quals coneixem sobre la religió cananea són els textos d'execració de Luxor i Sakkara, els textos sobre rituals i mitologia d'Ugarit (durant l'era del bronze tardà^[19][20]) i l'Antic Testament, detallat al llibre de l'Èxode.^[1]

Referències

1. Rodríguez Santidrián, Pedro. «Cananeos». A: Diccionario de las Religiones. 1a ed. Madrid: Alianza; El Prado, 1994, p. 90-91. ISBN 84-7838-400-6.
2. Guisepi, Robert A. «Cannanite culture and religion». World History Center. History World International. Arxivat de l'original el 8 d’agost 2017. [Consulta: 25 juliol 2018].
3. Brandon, Samuel G. F.. Diccionario de religiones comparadas. Madrid: Cristiandad, 1975, p. 367. ISBN 978-84-7057-190-9.
4. Noll, K. L. «Canaanite Religion». Religion Compass, 1, 1, 2007, pàg. 61–92. DOI: 10.1111/j.1749-8171.2006.00010.x.
5. Moscati, Sabatino. Face of the Ancient Orient. Mineola, Nova York: Dover Publications, 2001. ISBN 9780486147697.
6. Evans, Annette H. M.. The Development of Jewish Ideas of Angels: Egyptian and Hellenistic Connections, ca. 600 BCE to ca. 200 BCE. (Tesi). Universitat Stellenbosch, 2007, p. 291.
7. Coogan i Smith, 2012, p. 6.
8. Smith, Mark S. The Early History of God: Yahweh and the Other Deities in Ancient Israel.. Wm. B. Eerdmans Publishing, 2002, p. 32f, n. 45. ISBN 978-0-8028-3972-5.
9. «Baal». Britannica.com. [Consulta: 15 agost 2018].
10. Johnston, Sarah Isles. Religions of the Ancient World: A Guide. Cambridge: Harvard University Press, p. 335. ISBN 0-674-01517-7.
11. Gorelick, Leonard; Williams-Forte, Elizabeth. Ancient seals and the Bible. Malibú: Undena, 1983, p. 32.
12. Dietrich, Manfried; Loretz, Oswald. Ugarit-Forschungen: Internationales Jahrbuch für die Altertumskunde Syrien-Palästinas, Volume 31, p. 362.
13. Kang, Sa-Moon. Divine war in the Old Testament and in the ancient Near East. Berlín: Gruyter, 1989, p. 79. ISBN 9783110111569.
14. Botterweck, G.J.; Ringgren, H.; Fabry, H.J.. Theological Dictionary of the Old Testament. Alban Books Limited, 2006. ISBN 9780802823397.
15. Handy, Lowell K. Among the Host of Heaven: The Syro-Palestinian Pantheon as Bureaucracy. Eisenbrauns, 1994, p. 169–170. ISBN 978-0-931464-84-3.
16. Freedman, David Noel; Myers, Allen C. Eerdmans Dictionary of the Bible. Amsterdam University Press, 2000, p. 214.
17. Boadt, Lawrence; Clifford, Richard J.; Harrington, Daniel J. «11». A: Reading the Old Testament: An Introduction. Paulist Press, 2012.
18. Birch, Bruce C. Hosea, Joel, and Amos. Westminster John Knox Press, 1997, p. 33, 56.
19. Richard, Suzanne. Near Eastern archaeology: a reader. Eisenbrauns, 2004, p. 343. ISBN 978-1-57506-083-5.
20. Coogan, Michael D.; Smith, Mark S. (editors). Stories from Ancient Canaan, Second Edition. 2a ed. Westminster John Knox Press, 2012, p. 3-4. ISBN 1611641624.