Remove ads
Santiago del Estero és una província al centre de l'Argentina que limita al nord-oest amb la província de Salta, al nord i nord-est amb província del Chaco, al sud-est amb Santa Fe, al sud amb Córdoba i a l'oest amb Catamarca i Tucumán.
| |||||
| Tipus | província d'Argentina  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Localització | |||||
| |||||
| Estat | Argentina | ||||
| Capital | Santiago del Estero | ||||
| Conté la subdivisió | |||||
| Població humana | |||||
| Població | 1.060.906 (2022) (7,78 hab./km²) | ||||
| Llengua utilitzada | Quítxua santiagueño | ||||
| Geografia | |||||
| Part de | |||||
| Superfície | 136.351 km² | ||||
| Altitud | 135 m | ||||
| Punt més alt | Sierras de Guasayán (en)  | ||||
| Limita amb | |||||
| Creació | 1820 | ||||
| Organització política | |||||
| Òrgan legislatiu | Chamber of Deputies of Santiago del Estero (en) , (Escó: 40) | ||||
| Identificador descriptiu | |||||
| Fus horari | |||||
| ISO 3166-2 | AR-G | ||||
| Altres | |||||
| Agermanament amb | |||||
| Lloc web | sde.gob.ar | ||||
   
| |||||
-2.svg?lang=ca)
Remove ads
Abans de la Conquesta, aquest territori estava habitat principalment pels tonocoté[1] que practicaven l'agricultura i el teixit i desenvolupaven una avançada terrisseria. Al nord d'aquestes s'assentaven els lules, a l'oest els diaguita, i a l'est els vilela.
El 1542, Diego de Rojas rep l'ordre d'entrar al Tucumán, efectuant aquest capità i els seus homes una gran lluita al conquerir un medi desconegut i hostil i penetrar per primera vegada al nord-oest argentí.
El 19 de juny de 1549, el capità Juan Núñez del Prado és encarregat pel governador llicenciat La Gasca d'emprendre la missió de fundar un poble a les terres conquerides, amb l'objectiu de preservar el camí a Xile i descobrir in situ les possibilitats d'una ruta cap al Río de la Plata, i alhora de propagar la religió entre els natius. Núñez surt de Potosí a finals del 1549, i crea una primera ciutat en 1550 anomenada Barco en homenatge al president La Gasca, nascut a Barco de Ávila, Espanya, al lloc que després s'elevaria Cañete (1560) i San Miguel del Tucumán (1565). Si bé aquesta primera Barco era fora dels límits atribuïts a jurisdicció xilena, el 10 de novembre de 1550 es produeix un enfrontament entre Nuñez del Prado i el xilè Francisco de Villagra. Amb el sotmetiment de Nuñez del Prado per Villagra va ser un tàcit reconeixement de l'autoritat xilena a aquella regió pel que Nuñez, un cop retirat Villagra, traslladà l'originària Barco prop de la confluència dels rius Amblailla i San Carlos, a l'actual Província de Salta, fundada el juny de 1551, Barco II.
Aquesta vegada atacat per les tribus diaguita i temerós de nous atacs xilens, al juny de 1552 despobla Barco II i establix la ciutat de Barco III a mitja llegua al sud del que avui és l'actual capital de Santiago del Estero.
En Xile, en saber Valdivia del conflicte entre Villagra i Nuñez i de la mudança de la ciutat, nomena a Francisco de Aguirre per a manar la Ciutat del Barco. L'ideal de Valdivia i Aguirre era el d'unir en una sola governació la terra existent entre l'Atlàntic i el Pacífic, qüestió que s'extralimitava a l'autoritat conferida per La Gasca a Valdivia. No obstant això, Aguirre amb uns 70 homes, creua la regió del Tucumán, i sortint-se del seu districte, el 20 de maig de 1553 expulsa als homes de Nuñez del Prado, qui estava absent en terres de Famatina, anunciant l'endemà la seva autoritat sobre la ciutat.
Independentment d'allò, Francisco de Aguirre, el 25 de juliol de 1553 funda la ciutat de Santiago del Estero, per ser el dia de Sant Jaume el Major Apòstol sota que la seva advocació de va posar la ciutat.
Des dels seus orígens, el territori provincial va pertànyer a la governació de Tucumán, encara que la Capitania General de Xile la reivindicava com pròpia. En 1563 va passar a dependre de l'Audiència de Tolles, encara que governativament era de Lima. Amb la creació del Virregnat del Riu de la Plata, aquesta província va passar a integrar la intendència de Salta.
Anys més tard, Santiago del Estero va donar suport a la Confederació Argentina i va dictar la seva primera constitució del 1856, però la major part del seu territori romania inexplorat.
El 1902 va recuperar part de la seva frontera nord-est, que disputava amb la província del Chaco.
A fins del Segle XX i els primers anys de l'actual dècada la província va estar sota el ferri control de la dinastia Juárez, fins que les escandaloses irregularitats que ocorrien varen motivar al Govern Nacional a intervenir la Província el 2003. Nina Juárez va ser destituïda de la governació i amb el seu espòs van ser empresonats sota càrrecs de corrupció.
Després d'un any d'intervenció federal (2004 - 2005), que no només no va poder corregir les conseqüències de les escandaloses irregularitats del règim Juárez, sinó que en alguns casos va empitjorar la situació, en la Província es van portar a terme eleccions (2005) per a renovar totes les seves autoritats, resultant electe el Dr. Gerardo Zamora.
Remove ads
En Santiago del Estero el quítxua (una llengua de la família quechua) es parla en 14 dels 27 departaments de la província, amb un nombre estimat de 120.000 parlants. Es parla en els departaments de Figueroa, Moreno, Robles, Sarmiento, Brigadier J. F. Ibarra, San Martín, Silípica, Loreto, Atamisqui, Avellaneda, Salavina, Quebrachos, Mitre, Aguirre, i l'occident del departament Taboada. Santiago del Estero ha dotat a l'Argentina d'importants escriptors, com Ricardo Rojas, Jorge Washington Ábalos i Julio Carreras (h) entre altres. També músics com Humberto Carfí, els Germans Ábalos, Alfredo Ábalos, Raly Barrionuevo, Marcelo Perea. I pintors, com Ramón Gómez Córnet, Besares Soraire, Carlos Sánchez Gramajo, Alfredo Gogna, Ricardo i Rafael Touriño, Luis Farías, Mario Martínez, Angel Emilio Garay, Nelly Orieta. La cultura de Santiago del Estero és una densa imbricació entre els més profunds mites de les tradicions aborígens originàries i la civilització medieval europea, imposada pels espanyols.
Remove ads
Santiago del Estero está dividida en 27 departaments. L'actual constitució va ser aprovada el 1997.
- Dep.: Aguirre; Cap.: Pinto
- Dep.: Alberdi; Cap.: Campo Gallo
- Dep.: Atamisqui; Cap.: Villa Atamisqui
- Dep.: Avellaneda; Cap.: Herrera
- Dep.: Banda; Cap.: La Banda
- Dep.: Belgrano; Cap.: Bandera
- Dep.: Capital; Cap.: Santiago del Estero
- Dep.: Choya; Cap.: Frías
- Dep.: Copo; Cap.: Monte Quemado
- Dep.: Figueroa; Cap.: La Cañada
- Dep.: General Taboada; Cap.: Añatuya
- Dep.: Guasayán; Cap.: San Pedro de Guasayán
- Dep.: Jiménez; Cap.: Pozo Hondo
- Dep.: Brigadier Juan Felipe Ibarra; Cap.: Suncho Corral
- Dep.: Loreto; Cap.: Loreto
- Dep.: Mitre; Cap.: Villa Unión
- Dep.: Moreno; Cap.: Quimilí
- Dep.: Ojo de Agua; Cap.: Villa Ojo de Agua
- Dep.: Pellegrini; Cap.: Nueva Esperanza
- Dep.: Quebrachos; Cap.: Sumampa
- Dep.: Río Hondo; Cap.: Termas de Río Hondo
- Dep.: Rivadavia; Cap.: Selva
- Dep.: Robles; Cap.: Fernández
- Dep.: Salavina; Cap.: Los Telares
- Dep.: San Martín; Cap.: Brea Pozo
- Dep.: Sarmiento; Cap.: Garza
- Dep.: Silípica; Cap.: Arraga
Remove ads
Es troba inclosa, gairebé totalment, en la plana chaqueña. La major part presenta relleu pla amb algunes àrees deprimides. Solament una petita part del seu territori, al sud i a l'est, ingressa dintre de l'àmbit de les serres pampeanas.
La major part de la província posseïx clima subtropical amb estació seca, que es caracteritza amb temperatures elevades durant tot l'any i precipitacions de suficients a escasses concentrades a l'estiu. El bioma preponderant correspon al parc chaqueño, fortament modificat per la influència de l'home. Entre les espècies pròpies de la zona estan: el algarrobo, el quebracho blanc i el colorit, el lapacho, el espinillo i el chañar.
En les àrees deprimides es formen llacunes i banyats, entre els quals es destaquen amb els quals acompanyen el curs del riu Salado, el banyat de Figueroa i el d'Añatuya. També en el curs del riu Dulce hi ha zones baixes i anegadizas, el que ha format els rius Saladillo i Viejo.
L'estructura productiva de la província està basada en la producció primària, especialment el sector agrícola, que inclou, principalment, el cultiu de cotó (actualment ocupa el 2n lloc després de Chaco), soia, blat de moro i ceba. Dintre de la ramaderia, la criatura de bovinos ocupa un lloc destacat, activitat que es desenvolupa sobre la part oriental de la província, on el clima és més benigne.
Wikiwand in your browser!
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
Remove ads