El presseguer,[1] bresquiller (País Valencià), albergener, melicotoner (Illes Balears) o mollarerer[2] (Prunus persica (L. Batsch) és un arbre fruiter de fulla caduca, de la categoria de fruita de pinyol (drupa). Al Pla de Lleida, la major part de les varietats floreixen a primers de març, i la collita difereix molt segons les varietats (de juny a octubre). El fruit del presseguer, préssec, bresquilla, alberge, melicotó o mollarer, conté una única i grossa llavor tancada dins una closca dura. Aquesta fruita, de pell envellutada, posseeix una carn groga i blanquinosa, de gust dolç i delicada aroma. Aquests fruits són de curta durada i no admeten llargs períodes de conservació en cambres frigorífiques.[3]
Prunus persica  | |
|---|---|
 | |
| Dades | |
| Font de | préssec, pinyol de préssec, suc de préssec, oli de préssec i fusta de presseguer |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Rosales |
| Família | Rosaceae |
| Tribu | Amygdaleae |
| Gènere | Prunus |
| Espècie | Prunus persica Batsch, 1801 |
| Nomenclatura | |
| Basiònim | Amygdalus persica |
.svg){kind=icon}
Origen
És un arbre originari de l'Afganistan, la Xina i l'Iran. En particular, va ser a la regió del Nord-oest de la Xina entre la Conca del Tarim i el costat nord de la serralada de Kunlun, on es va cultivar per primer cop.[4] Va ser portat a Occident pels romans que el van prendre com originari de Pèrsia i així el van anomenar "malus persicum" (poma persa).[5][6] Aquesta denominació, «persica» -usada en les seves antigues denominacions genèriques o específiques (Prunus persica, Amygdalus persicus, Persica vulgaris, ...) - persisteix en nombrosos noms populars ibèrics -i d'altres països- com, per exemple, Albérchigo (el pèrsic) o bresquilla / fresquilla (per metàtesi de «persquilla»).
Taxonomia
El gènere fou descrit per Carl von Linné sota la denominació Amygdalus persicus (publicat a Species Plantarum, vol. 1, p. 472 de 1753).[7] Posteriorment fou classificat entre el gènere Prunus per Jonathan S. Stokes (A Botanical Materia Medica vol. 3, p. 100 de 1812).[8]
Nectarines
La nectarina és una variant, per mutació del tipus esport, del presseguer, que no té la pell peluda, però que, tanmateix, pertany a la mateixa espècie.[9] Contràriament a allò que molta gent creu la nectarina no és un encreuament entre préssec i pruna, sinó una varietat espontània de préssec.[10] Sovint, aquesta variant neix del mateix presseguer com un brot mutat que se sol empeltar per crear una nova varietat de conreu. És habitual que els presseguers produeixin de tant en tant alguna nectarina i viceversa. Així com els préssecs, les nectarines poden tenir la carn blanca o groga i adherida al pinyol o solta.
L'època de recol·lecció de la nectarina és durant el mes de maig en l'Hemisferi Nord, encara que es pot trobar als mercats durant tot a l'any ja que es conrea en molts països del món.[11]
La primera referència registrada de les nectarines es remunta al 1616 a Anglaterra, encara que molt probablement ja havien estat cultivades molt anteriorment a l'Àsia Central.[12][13][14]
Cultiu
Els presseguers vegeten en una zona força restringida, ja que necessiten unes condicions de fred que les zones subtropicals no satisfan, mentre que, alhora, no són gaire resistents; a l'estiu requereixen temperatures altes perquè la collita maduri. Algunes de les regions productores de préssecs més importants són: Califòrnia, Colorado, Geòrgia dins els Estats Units d'Amèrica i regions limítrofes del Canadà, els països de la conca mediterrània i algunes zones de la Xina.
La majoria dels presseguers que es venen als vivers són varietats cultivades, provinents d'un empelt. Són propensos a una malaltia anomenada enrotllament de la fulla, causada per un fong (Taphrina deformans), que normalment no afecta directament la fruita, encara que redueix la collita, ja que provoca una defoliació parcial de l'arbre. La fruita és molt susceptible a la gomosi, malaltia fúngica causada per la Monilinia fructicola. També existeix el canongí, que es tracta d'una antiga varietat del préssec típica de la localitat de La Canonja, que conté una elevada qualitat gustativa.[15]
Plantació
L'exposició d'aquesta espècie ha de ser a ple sol i amb bona ventilació. Això permet que l'aire fred circuli durant les nits fredes i mantingui la zona fresca a l'estiu. La millor època per plantar-los és a principis d'hivern, així les arrels tenen temps d'assentar-se per a poder alimentar la brotada primaveral.
Reg
Se'ls ha de proporcionar una aportació constant d'aigua, que cal incrementar una mica abans de la collita. Els fruits amb millor gust s'aconsegueixen quan els arbres són regats durant tota l'estació. El reg per degoteig és el mètode més adequat.
Fertilitzant
Els presseguers tenen unes altes necessitats de nutrients: requereixen més nitrogen que la majoria dels fruiters. S'hi pot aplicar un adob NPK amb regularitat i una dosi extra de fems a la tardor, després de la recol·lecció.
Malalties
El presseguer pateix fàcilment de diverses plagues i malalties. Els paràsits animals més importants són els insectes, els més freqüents dels quals són diversos pugons (àfids), com el pugó marró -Brachycaudus prunicola-, el pugó negre -Brachycaudus persicae-, el pugó verd -Myzus persicae- i el pugó farinós -Hyalopterus amygdali. Dins les cotxinilles (Coccoidea), es troba particularment la cotxinilla blanca (Diaspis pentagona), alguns lepidòpters, com l'arna dels borrons i dels fruits (Anarsia lineatella), l'arna oriental del préssec (Cydia molesta) i els barrinadors del papalló de la fusta. A més, entre els dípters, ataca els préssecs la mosca mediterrània de la fruita (Ceratitis capitata) i el corc de l'ametller (Scolytus amygdali). Altres adversitats importants són els virus de les plantes (per exemple, el virus de la sharka) i les afeccions pels fongs, els més freqüents dels quals són Taphrina deformans, el corineu, la moniliosi, el xancre de les drupàcies, el mal blanc, el mal del plom parasitari, el marciment del coll per la Phytophthora spp., i el marciment de les arrels per l'Armillaria mellea i la Rosellinia necatrix.
Consells per a una bona collita
Si es deixen totes les fruites a l'arbre, aquestes seran petites i sense dolçor ni gust. Les fruites s'han d'aclarir quan hagin assolit els 2 cm de diàmetre, normalment dos mesos després de la floració.[16] És important també aportar regs extres en condicions seques.
Referències
Vegeu també
Wikiwand in your browser!
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
