làmina constituïda per un entramat tridimensional de fibres de cel·lulosa i altres substàncies From Wikipedia, the free encyclopedia
El paper (del llatí papyrus) és una làmina constituïda per un entramat tridimensional de fibres de cel·lulosa i d'altres substàncies (minerals, coles, colorants, etc.) que permeten millorar les seves propietats i fer-lo apte per l'ús al qual està destinat.
 |
Per a altres significats, vegeu «Paper (desambiguació)». |
La cel·lulosa per a la fabricació de paper s'obté principalment de la fusta (55%), d'altres fibres vegetals (9%) i del paper recuperat (16%).
El paper més antic conegut utilitzat per contenir un missatge es va descobrir a la Xina i ha estat datat l'any 8 aC, sota la dinastia Han occidental (206 aC – 25). Es tracta d'una peça d'uns 10 cm², el paper va ser fet a partir de fibres de lli i és un fragment d'una carta amb una vintena de caràcters xinesos antics que han estat identificats. Va ser trobat l'any 2006 a Dunhuang, a la província de Gansu (nord-oest de la República Popular de la Xina).[1] Abans de l'aparició del paper els escrits s'havien de conservar sobre pergamins, sobre papirs o sobre superfícies com escorça, fulles de plantes, etc. Els papirs dels egipcis eren fabricats fa més de 5.000 anys amb làmines de papir.
Una tradició xinesa explica que el paper va néixer al segle ii creat per Cai Lun,[2] ministre d'agricultura, que el 105 hauria codificat per primer cop la tècnica de la seva fabricació i l'hauria millorat per permetre la fabricació massiva. El paper era elaborat a base de roba escaldada i de fibres d'alguns vegetals com el lli, el cànem, el bambú i la morera. Però hi ha una altra història tradicional xinesa que explica que el paper hauria aparegut al segle iii aC sota el regnat de Qin Shi Huangdi, fundador de la dinastia Qin, quan algunes persones van intentar reproduir els dipòsits d'escuma blanca que quedaven sobre les roques després de les crescudes.
Els artesans xinesos i japonesos del paper varen guardar el secret durant més de 6 segles, fins al segle viii. Després de la batalla del Talas (751), on una força formada per àrabs i kirguisos van derrotar els xinesos frenant la seva expansió cap a l'oest, els vencedors van fer presoners nombrosos xinesos dels quals van aprendre les tècniques de la fabricació del paper. Tot i que és probable que coneguessin el paper abans d'aquesta data. Samarcanda esdevindria el primer centre productor de paper del món musulmà millorant el procediment de fabricació.[3] El paper era més fàcil de fabricar que el pergamí, amb menys probabilitats de trencar-se que el papir, i podia absorbir la tinta, dificultant l'esborrat i fent-lo ideal per portar registres. Els fabricants de paper islàmics van idear mètodes en línia de muntatge de còpia manual de manuscrits per produir edicions molt més grans que les disponibles a Europa durant segles.[4]
El paper arribaria a Europa a través de les conquestes àrabs, el trobem a Bagdad el 793, al Caire el 900, a Xàtiva el 1056 i a Sicília el 1102. A Europa, l'exemplar de paper escrit més antic que es coneix és una carta àrab que data del 806 i es conserva als Països Baixos, a la Biblioteca Universitària de Leiden.[5]
Després de la conquesta de Xàtiva, el 1248, tota la documentació diplomàtica es va fer en paper substituint el pergamí i constituint l'inici dels arxius oficials.[6] Poc després, Ramon Muntaner ho menciona en la seva Crònica, dient que no bastaria tot el paper de Xàtiva per escriure les malvestats dels genovesos.[7][8]
A la península Ibèrica la fabricació del paper fou introduïda pels àrabs. Cap al 1150 Xàtiva acolliria el primer centre artesanal de paper d'Occident. Aquest coneixement s'estendria fins a Catalunya, on sorgirien també molins d'aigua per produir paper amb cànem i draps vells de cotó i lli. El comerç català va portar l'ús de paper altres zones europees, on també es crearien centres artesanals paperers, com el de Fabriano. Durant els segles XV i XVI, la competència italiana i francesa va fer perdre quota de mercat a les papereres catalanes i valencianes. Durant el segle XVIl, les papereres catalanes van revifar i es van crear nous molins paperers, vinculats a molins fariners i batans de drap formant petits nuclis de producció a l'entorn de l'aigua. A principis del XVIII, crearien el paper de fumar.[19][20][21]
Les papereres catalanes, sobretot de Capellades, es van abocar a la producció de paper d'ensigarrar, juntament amb les valencianes d'Alcoi, i en l'època napoleònica aquest nou paper s'estendria a França. Les tropes franceses van portar el seu ús arreu d'Europa, on el tabac pràcticament no es coneixia.[22][23]
L'elaboració de paper era una feina artesana, lenta i costosa, fins al segle xix la matèria primera utilitzada a la fabricació del paper eren els draps de fibres vegetals com el lli o el cànem, materials als quals s'afegiria més tard el cotó. Però l'aparició de les fibres sintètiques a principis del segle xx va obligar a abandonar els draps com a matèria primera. Els drapaires passaven pels pobles i recollien draps vells i els portaven fins als molins paperers on en una primera fase els triaven, classificaven, tallaven i netejaven. Després es posaven a fermentar dins d'unes foses amb aigua durant unes setmanes i tot seguit passaven a ser trinxats amb l'ajut de maces de fusta de diferents tipus, aquest sistema per separar les fibres va ser inventat a Itàlia al segle xiii i habitualment era accionat per la força hidràulica. El procés durava d'un a tres dies i passava per diferents etapes on s'utilitzaven diferents maces per anar esmicolant els draps fins a quedar reduïts a una pasta fina.
La pasta es refina per desfibrar i tallar les fibres per tal d'adaptar al tipus de paper desitjat. D'aquest procés depèn el grau de resistència que tindrà el paper doblegat, rebentat i estripada.
El paper pot patir dos tipus de refinament: gras o magre
En aquesta etapa, se li afegeix cola al paper, per evitar que sobre el paper s'escampi la tinta en imprimir o escriure. D'aquest procés depèn el grau de permeabilitat.
Es pot realitzar en dos moments: en massa o en superfície.
L'encolatge consisteix en l'addició de productes hidròfobs (com coles de resina, gelatina, coles reforçades i productes fixants com el sulfat d'alúmina).
La finalitat és evitar la penetració de líquids en el paper que originen problemes de resistència i d'impressió (per exemple els caràcters poden perdre nitidesa).
L'encolat en massa retarda la penetració de líquid a través de l'embolcall cap als materials. La porositat disminueix si s'utilitzen gelatines com a cola. La blancor també disminueix, ja que les substàncies que s'empren són menys blanques que la cel·lulosa. L'opacitat també disminueix (en general l'encolat disminueix les característiques físiques dels papers com plecs, allargament, esclat, etc.)
Serveix també per afavorir la retenció del següent pas: la incorporació de càrregues i la millora de la uniformitat del color.
Les càrregues són productes en pols (normalment procedents de la molta de roques) que contribueixen a donar cos al paper, a més de contribuir substancialment a aconseguir altres característiques com: disminuir la brillantor, augmentar la resistència mecànica, crear una microporositat adequada per a la seva transpirabilitat, facilitar el seu polit, augmentar el seu poder de farciment, etc. Les més utilitzades són: carbonat de calci, caolí, mica, talc, sílice, guix, sulfat de bari, etc.[24]
Com que les càrregues són més econòmiques que la cel·lulosa, disminueix el preu del paper. Els productes de càrrega omplen tots els buits existents entre les fibres, amb la qual cosa els papers adquireixen una superfície uniforme, al mateix temps que s'estoven, redueixen la seva transparència i milloren condicions per a la impressió.
La blancor del paper, la seva brillantor o opacitat, depenen de la classe de producte de càrrega. El gra més fi, per exemple, produeix grans opacitats i una blancor més elevada. Les càrregues són productes que donen cos al paper que no té molta cel·lulosa. La proporció que se li afegeix a les pastes de càrregues varia proporcionalment a la seva qualitat (més càrrega, pitjor qualitat). S'usen càrregues: minerals (caolí, guix, talc, carbonats de calç, nitro, etc.) I orgàniques (fècula de patata, midó)
Igual que les càrregues, omplen els buits del paper donant més opacitat i blancor. Es diferencien d'aquestes per la manera com s'apliquen i perquè les partícules són més petites. Els pigments s'apliquen en superfície i les càrregues en massa.
Se li afegeixen a la pasta substàncies colorants de naturalesa mineral o orgànica (segons el tipus de paper). Els colors obtinguts de substàncies minerals són més resistents a la llum que els derivats orgànics.
Es pot afegir el color en massa (a les mescladores) o en alguns tipus de paper es fa quan es forma el full a la màquina contínua.
L'agent de blanqueig òptic es fa servir per donar un efecte visual de major blancor al paper. Per fer-se una idea és el responsable que es vegi aquesta brillantor blavosa quan el paper està sota una llum ultraviolada.
A causa del caràcter orgànic de les fibres i el caràcter inorgànic dels additius (càrregues, pigments ...) es necessiten els lligants per poder unir-los entre si. Aquests creen uns "ponts" que uneixen els additius entre si i després els uneixen a la fibra. Els més utilitzats són:
La pasta del refinament passa a uns dipòsits de reserva (anomenats Tines) on uns aparells agitadors mantenen la pasta en continu moviment. Després passa per un depurador probabilístic i per un dinàmic o ciclònic. El depurador probabilístic separa les impureses grans i lleugeres (plàstics, estelles ...) i els dinàmics separen les impureses petites i pesants (sorres, grapes...). Després la pasta és portada a la caixa d'entrada, mitjançant el distribuïdor, que transforma la forma cilíndrica de la pasta (venia per tubs) en una làmina ampla i prima.
Després arriba a la taula de fabricació, que conté una malla metàl·lica de bronze o de plàstic, que en girar constantment sobre els rodets, fa de tamís que deixa escórrer part de l'aigua, i alhora realitza un moviment de vibració transversal per entrellaçar les fibres.
Les teles transporten al paper per uns elements desgotadores o de buit, entre ells ens trobem els foils, els vacuofoils, les caixes aspirants, el rodet desgotador o "Dandy Roll" i el cilindre aspirant. La funció d'aquests elements és la d'absorbir l'aigua que està al costat de les fibres, fent que el full quedi amb un bon perfil homogeni a tot l'ample.
Després el full és passat per les premses, aquestes estan proveïdes d'unes baietes que transporten el paper i alhora absorbeixen l'aigua de la fulla quan aquesta és pressionada per les premses. El premsat en humit consta de 4 fases:
Després del premsat en humit el full passa als assecadors on s'asseca mitjançant uns cilindres que són alimentats amb vapor. El full és transportat per uns draps que exerceixen una pressió sobre els assecadors per facilitar l'evaporació de l'aigua de la fulla.
Dels assecadors el paper arriba a la calàndria o calandra. Aquests són cilindres superposats verticalment i estrets entre si que en el seu interior pot circular vapor per escalfar el paper, o aigua per refrescar (segons el tipus de paper que es vulgui fabricar). Així se li dona al paper un lleuger allisat que pot ser definitiu (si s'està fabricant paper allisat) o preparatori per a la calàndria de satinat (que segons la intensitat de la pressió dels cilindres, s'obtenen diferents setinats). Aquest procés a més d'allisar i compactar l'estructura del paper, dona més brillantor a la superfície del paper.
Finalment el paper arriba al plegador on es procedeix a recollir-lo en una bobina.
Segons l'ús al qual vagi dirigit, necessita unes característiques tècniques específiques. Per a això es mesuren les qualitats del paper.
Les més comunes són:
| Posició | País | Producció (en Mt) |
 |
Posició | País | Producció (en Mt) |
|---|---|---|---|---|---|---|
| 1 |  Estats Units | 80,8 | 11 |  Brasil | 7,8 | |
| 2 |  Xina | 37,9 | 12 |  Indonèsia | 7 | |
| 3 |  Japó | 30,5 | 13 |  Regne Unit | 6,5 | |
| 4 |  Canadà | 20,1 | 14 |  Rússia | 6,3 | |
| 5 |  Alemanya | 19,3 | 15 |  Espanya | 5,4 | |
| 6 |  Finlàndia | 13,1 | 16 |  Àustria | 4,6 | |
| 7 |  Suècia | 11,1 | 17 |  Índia | 4,1 | |
| 8 |  Corea del Sud | 10,1 | 18 |  Mèxic | 4,1 | |
| 9 |  França | 9,9 | 19 |  Tailàndia | 3,4 | |
| 10 |  Itàlia | 9,4 | 20 |  Països Baixos | 3,3 | |
| Font: Handelsblatt, «Die Welt in Zahlen» (2005) | ||||||
Per classificar les varietats s'han fet servir unes característiques diferencials:
Aquí hi ha una llista d'alguns dels tipus de papers més comuns:
El paper és utilitzat en un gran nombre d'ocasions. A part de les més habituals (escriptura, impremta), n'hi ha alguns usos curiosos:
Encara que antigament s'obtenia paper d'altres plantes (incloent-hi el cànem del qual s'extreu una cel·lulosa d'alta qualitat), la major part del paper es fabrica a partir dels arbres. Per fabricar un quilogram de paper convencional s'utilitzen cent litres d'aigua.
Amb paper i cartó es fabriquen:
En el món, la indústria consumeix al voltant de 4.000 milions d'arbres cada any, principalment pi i eucaliptus. Les tècniques modernes de fabricació de pastes papereres utilitzen espècies molt específiques d'aquests arbres.
El consum de paper i cartó a l'Argentina arribà a 42 kg per persona a l'any, en Estats Units, 300 kg per persona a l'any, i a la Xina i l'Índia 3 kg per persona a l'any.
A Xile es produeixen entre 450 i 500 mil tones de paper l'any i es recupera al voltant del 47%. La indústria de la cel·lulosa i el paper utilitza un terç de la producció nacional de fusta.
Amb el reciclatge s'estalvia entre un 30% i un 55% d'energia en el procés de fabricació, depenent del paper utilitzat i la qualitat final desitjada.[42]
El paper de rebuig o paperot pot ser triturat i reciclat diverses vegades. No obstant això, en cada cicle, del 15 al 20 per cent de les fibres es tornen massa petites. La indústria paperera recicla els seus propis residus i els que recull d'altres empreses, com els fabricants d'envasos i embalatges i les impremtes.
El paper i el cartró es recullen, se separen i posteriorment es barregen amb aigua per a ser convertits en pasta de paper. La pasta de menor qualitat s'utilitza per fabricar caixes de cartó. Les impureses i algunes tintes s'eliminen de la pasta de millor qualitat per a fabricar paper reciclat per a impressió i escriptura. En altres casos, la fibra reciclada es barreja amb pasta nova per elaborar productes de qualitat superior.
Un dels sectors industrials que ocupa gran quantitat de material de rebuig és la fabricació de paper i cartó. Fins a 70% de la producció catalana es fa de fibres reciclades.[43]
El més important és comprar productes que estiguin mínimament embolicats. És possible promoure la reutilització, la reducció i el reciclatge de les caixes i altres envasos i embalatges, així com incentivar les organitzacions de les comunitats, als supermercats, escoles i botigues, a la instal·lació de programes de reciclatge de paper i cartó.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
