orfeó de Barcelona From Wikipedia, the free encyclopedia
L'Orfeó Barcelonès és un orfeó fundat el 23 d'abril del 1853 [1][2] per Joan Tolosa i Noguera amb la col·laboració del seu germà Pere[3][4][5] director de l'Acadèmia de música Tolosa i el patrocini de l'Ajuntament de Barcelona del qual aleshores era alcalde Josep Bertran i Ros. És el primer orfeó de l'estat espanyol i un dels primers d’Europa.
.jpg?lang=ca) (1912)  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | orfeó |
| Història | |
| Creació | 23 abril 1853 |
| Lloc web | orfeobarcelones.cat |
Sense precedents d’una iniciativa semblant, no cantar d’oïda, sinó llegint correctament una partitura i atenent les indicacions del director, la seva gestació va durar tres anys. El 1850 els germans Tolosa el dedicaren a organitzar el que calia per portar-ho a terme, el 1851 Joan Tolosa traduí i adaptà els mètodes escaients, en especial el de Wilhem (Guillaume Louis Bocquillon Wilhem). Finalment, el 1852 l’ocuparen en formar el professorat que es faria càrrec de les classes de solfeig i cant gratuïtes gràcies al mecenatge de l’Ajuntament de Barcelona, interessat a contrarestar l’impacte del cor La Fraternitat que aleshores encetava el seu camí de la mà d'Anselm Clavé.
Un factor diferenciador dels contemporanis cors de Clavé, amb qui mantingueren el 1863 a les pàgines de El Orfeón Español i El metrónomo un desacord per establir quina era la primera entitat coral de l’Estat, és el vessant conservador dels orfeonistes davant del social-progressista dels claverians. La polèmica representà l'enfrontament entre el caràcter moderat d’uns i el populisme sindicalista d’altres. El seu repertori n’és indicatiu. Mentre que Joan Tolosa escrivia un Himno al Excelentísimo Ayuntamiento (1856) amb lletra de Pròsper de Bofarull o un Stabat Mater, Clavé donava a la llum La Maquinista o Els miners del Ter.[6][7]
Els precedents de l’Orfeó foren les actuacions a Barcelona entre el 14 i el 18 d’agost de 1845 de l’Orphéon de Banhèras de Bigòrra (Alts Pirineus)[8] i del "Concierto Barcelonés" dels germans Tolosa, el 21 de novembre de 1848. Aquest últim amb peces variades i fragments de l’òpera I Profughi de Pere Tolosa.
El primer concert de l'Orfeó Barcelonès, una vegada assolit el nivell, va tenir lloc al Teatre Odeon de Barcelona el 23 de juny de 1854.[9][7]
Una de les principals tasques de l'Orfeó Barcelonès, fidel a l'ideari de Wilhem, que J. Tolosa havia conegut i estudiat a París quan tocava el violí a l'orquestra de l'Òpera, era la de fer arribar una noble idea promovent entitats corals semblants
Entre 1860 i 1862 Joan Tolosa s'apartà de la direcció del l'Orfeó, que passaria a càrrec del seu germà Pere i també del nebot Joan, per dedicar-se a fer proselitisme de l'ideari orfeonista. No va dubtar en cedir el que tenia escrit o adaptat, en escriure peces noves i fins i tot intervenir en la redacció d'estatuts. D'aquesta feta, no amagava una simpatia per postures conservadores, no només de repertori.
Els Tolosa foren uns prestigiosos professors de música a l'edifici de Sant Gaietà, ensenyant els alumnes des dels elements de la música fins al més complicat de la composició, el piano i tota mena d'instruments.[10]
El 1881 els germans Tolosa encara eren al capdavant de les classes de música de l'Orfeó Barcelonès,[11] però la fundació el 2 de març de 1886 de l'Escola Municipal de Música de Barcelona, precedent de l'actual Conservatori, afebleix el model i la seva pervivència. Per animar una situació que es començava a qüestionar es promou a la Ciutat un magne encontre d'orfeons i la circumstància serà l'Exposició Universal de 1888.
El concurs va tenir lloc el 25 de novembre de 1888 al Palau de Belles Arts, i esdevingué una revelació d'on havia arribat l'orfeonisme. Dels quatre grans premis, tres foren per a França i un per al País Basc.[12] Malgrat els meritoris intents del comitè organitzador de formar un orfeó amb els millors de la ciutat sota el nom d'Orfeó Barcino,[13] aquest només va merèixer un accèssit. D'aquesta feta l'Orfeó Barcelonès entra en una llarga crisi, que es radicalitzaria el 10 d'octubre de 1898,[14] i de la qual sortiria una entitat molt millorada.
El concurs de 1888 va fer reaccionar una nova generació de joves músics, obrint-los un sorprenent ventall de possibilitats, entre ells Lluís Millet a qui va empènyer a fundar l'any 1891 l'Orfeó Català amb plantejaments innovadors, lliure dels patiments inherents a encetar un camí nou no sempre fàcil. A partir d'aleshores és una realitat que el cant coral a Catalunya arrela en dues vessants, la llengua catalana i l'atenció a les tradicions musicals pròpies, a més del deler d'una altíssima qualitat. Els cors de Clavé esdevingueren testimoni d'un llegat del passat romàntic i els orfeons quedaren obligats a revisar amb profunditat el seu plantejament si volien persistir. Molts varen desaparèixer, el Barcelonès, feliçment però, optà per una vigorosa refundació el 17 d'octubre de 1900.
A partir de la refundació, l'Orfeó Barcelonès escriu novament pàgines brillants de la història coral de Catalunya sota la direcció de mestres reconeguts com Pere Serra, Robert Goberna,[15] Domènec Moner, Enric Gibert, Joaquim Vidal Nunell, Antoni Pérez i Moya i Joan Altisent.
Durant la dècada de 1950, de la mà del director Lluís Molins, van aconseguir cantar amb una gran sensibilitat i afinació.[16]
L'any 1979 va cessar l'activitat orfeonística i la va reprendre el 2006, en ocasió de tornar-se a reunir per commemorar el 50è aniversari de la Romeria d'Orfeons a Montserrat. Des d'aleshores és dirigit pel mestre Carles Sist i Mateo.
L'ensenya de l’Orfeó porta la data de la seva refundació, 1900, i va ser realitzada cap a 1902-1904 quan es va instaurar el costum de tenir-les per tal de singularitzar-se. És de disseny modernista, degut a l'escultor Bonaventura Llauradó.[17] L’himne que l’acompanya “La nostra ensenya” és de Pere Serra i Gonzàlez i lletra de Conrad Roure. L'ensenya es conserva al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA). Part de l’arxiu de l’Orfeó es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya.
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
