El Museo de la Plata és un museu d'història natural situat a la ciutat de La Plata, capital de la província de Buenos Aires, a l'Argentina.
 Museo de La Plata | |
| Epònim | La Plata  |
|---|---|
| Dades | |
| Tipus | museu |
| Història | |
| Creació | 19 de novembre de 1888 |
| Fundador | Francisco Pascasio Moreno |
| Governança corporativa | |
| Seu | |
| Directora | Rodolfo Adelio Raffino (en)  (1996–1999)Silvia Juana Ametrano (en) (2001–2018)Analia Lanteri (2018–) |
| Propietat de | Universitat Nacional de La Plata |
| Part de | Faculty of Natural Sciences and Museum UNLP (en) |
| Altres | |
| Número de telèfon | +54-221 425-7744 / 9161/9638 |
| 300464 | Sistema d'Informació Cultural de l'Argentina |
| Lloc web | http://www.museo.fcnym.unlp.edu.ar/ |
 
| |
Orígens
El Museu de la Plata té com a antecedent immediat el Museu Arqueològic i Antropològic fundat el 17 d'octubre de 1877 a la ciutat de Buenos Aires, llavors capital de la província del mateix nom. Aquest museu integrava col·leccions conformades per 15.000 exemplars de peces òssies i objectes industrials donades per Francisco Pascasio Moreno, designat Director Vitalici d'aquest.
A partir de la federalització de la ciutat de Buenos Aires en 1880 i la fundació de la ciutat de La Plata com a nova capital de la província el 1882, el govern provincial va disposar el trasllat de les col·leccions de Moreno a aquesta ciutat el juny de 1884 i la construcció d'un edifici que l'albergués, l'obra va començar l'octubre d'aquell mateix any.[1] Va ser llavors quan Moreno també va donar 2.000 volums de la seva biblioteca particular.
La construcció del museu va concloure l'any 1889, encara que la seva obertura al públic es va realitzar uns mesos abans, el 19 de novembre de 1888, en el sisè aniversari de la fundació de la ciutat. L'any 1906, mesos després de la nacionalització de la Universidad Nacional de la Plata, i sent el reorganitzador de la universitat Joaquín V. González, el museu passa a formar-ne part, incorporant activitats de docència i recerca. És llavors que Moreno abandona la direcció del museu per estar en desacord amb la nova orientació que aquesta incorporació significava: les instal·lacions van haver de reduir-se, part de la biblioteca es va distribuir en altres universitats i la impremta i els terrenys adjacents van quedar en propietat de la província. En els plans de la nova organització es preveia entre altres coses una escola de Ciències Naturals, una de Ciències Químiques i una altra de Belles Arts i Dibuix. Això no va afavorir al museu en els seus primers anys de vida nacional, ja que les escoles van absorbir l'activitat dels professors i perdrà llavors la tasca científica, en realitzar moltes menys exploracions i investigacions.
Característiques
El museu posseeix al voltant de 3.000.000 d'objectes en la seva col·lecció, i només una petita part d'aquests es troben en exhibició. En gran manera, el prestigi del museu descansa en la seva col·lecció de grans mamífers fòssils pampeans de les eres Terciària i quaternària.
També es destaquen les col·leccions de trilobits del període Cambrià i de graptolites del període Silurià de l'Argentina. El museu compta a més amb sales de Zoologia, Entomologia, i Botànica.
Així mateix es troben en exposició col·leccions de caràcter arqueològic i etnogràfic, en què es destaquen les de l'Argentina i el Perú, i si bé la característica general del museu és el seu perfil marcadament americanista, també hi ha una sala egípcia que exposa una reconstrucció del temple original (el temple de akshá, provinent de Núbia). La col·lecció arqueològica exhibeix el desenvolupament cultural d'Amèrica des de l'etapa coneguda com a preceràmica (12800 aC) fins a l'Imperi Inca i l'arribada dels europeus.
Si bé el museu ha modernitzat les seves sales i agregat mitjans tecnològics, conserva una sala d'osteologia amb les mateixes característiques, criteris i concepte que tenia a principis del segle xx. Al mateix temps el recorregut del museu conserva el criteri original que consisteix a recórrer una línia evolutiva, d'acord amb les idees dominants en la comunitat científica a fins del segle xix.
Sala Egípcia
Com a conseqüència d'una campanya de rescat, preservació i investigació d'arqueòlegs argentins al Sudan i Egipte, propiciada pels seus governs i la UNESCO per la construcció d'un dic en el riu Nil, que inundaria la zona, es van procedir a realitzar tres campanyes d'excavacions entre 1961 i 1963 en el temple de Ramsès II del segle xiii aC a akshá (Sudan). Per tot això, el Museu de la Plata va rebre 300 objectes, dels quals 60 pertanyen al lloc del temple de Ramses II i la resta, a una tomba egípcia ia diferents llocs prehistòrics i cementiris.
De gran atracció més són les tres mòmies de 2.700 anys d'antiguitat, donades per Dard Rocha, conservades amb els seus respectius sarcòfags.
L'edifici
Es tracta d'una construcció de característiques neoclàssiques, l'estil dominant dels edificis de l'època fundacional de la Plata. La seva construcció, realitzada entre 1884 i 1888, va ser obra de l'arquitecte alemany Federico Heynemann i del suec Enrique Åberg.
Els elements de la cultura de l'Amèrica precolombina utilitzats per a la seva ornamentació no desarmonizan amb les seves línies gregues, el que li dona un caràcter únic.
La planta és un rectangle amb dos hemicicles en els seus extrems, amb 135 metres en el seu eix principal i 70 metres en l'eix menor. L'accés principal està custodiat per dues escultures de esmilodontes, símbol del museu.
Té més de 20 sales d'exhibició situades en espiral que al recórrer-permeten comprendre l'evolució de la vida a la Terra des dels seus orígens fins a l'aparició de l'ésser humà. Posseeix a més l'única col·lecció d'art egipci a Llatinoamèrica, la qual va ser obtinguda per científics argentins després de realitzar excavacions en Sudan. També es troba en ell la major mostra jesuítica de l'Argentina. Una col·lecció important de pintures amb motius americanistes ornamenten el hall d'accés i diversos passatges de l'edifici.
En el subsòl té laboratoris d'investigació, a la planta baixa hi ha mostres biològiques, geològiques i paleontològiques, i en les dues safates superiors s'exhibeixen col·leccions històriques i antropològiques.
En la seva ala esquerra hi ha la Biblioteca Florentino Ameghino, pertanyent a la Facultat de Ciències Naturals i Museu de la Universitat de la Plata.
El 1997 aquest museu va ser declarat monument històric Nacional.[2]
Biblioteca
Al museu hi ha la biblioteca Florentino Ameghino, fundada el 1884, i en un principi només funcionava com a biblioteca del museu de Ciències Naturals de la Plata.
Inicialment comptava amb donacions i compres de llibres i altres materials de biblioteques particulars, principalment de les de Francisco P. Moreno, Antonio Zinni, i Nicolás Avellaneda.
La biblioteca de la Facultat de Ciències Naturals i Museu, és utilitzada per uns 200 alumnes, i per uns 700 docents i investigadors, atenent les demandes d'alumnes i projectes de recerca en matèries de ciències biològiques i ciències geològiques.
Compta amb aproximadament un total de 32.500 volums, incloent monografia s, 500 fullets, 5.380 publicacions periòdiques, 1.004 tesis doctorals i 5.700 treballs publicats per docents i investigadors de la facultat.
Va ser el 1997 que va adoptar el nom actual, en honor del gran naturalista, primer gran figura de la ciència nacional argentina.
El seu serveis són:
- Préstec de llibres a domicili (s'ha de gestionar un carnet)
- Consulta de llibres en el lloc amb només presentar un document d'identitat.
- Referències i recerques especials.
- Préstec Interbibliotecari i Obtenció de Documents.
Autoritats
Tal com ho confessés seu fundador "La Direcció d'un Museu semblant exigeix, tirànicament, la dedicació exclusiva de la vida sencera ...". El director és responsable de la tasca científica, la qual es realitza en els Departaments Científics, com així també de les exhibicions i activitats de divulgació i transferència a la comunitat.
La designació de les autoritats va recaure sempre en professors i investigadors de la casa, amb tres úniques excepcions: la de l'historiador Ricardo Levene, la del capità de fragata Guillermo Wallbrecher i la del seu successor, el botànic José Fortunato Molfino.[3]
| Nom i cognom | Període |
|---|---|
| Francisco Pascasio Moreno | 1884-1906 |
| Samuel A. Lafone Quevedo | 1906-1920 |
| Luis María Torres | 1920-1932 |
| Augusto C. Scala | 1932-1933 |
| Ricardo Levene | 1933-1934 |
| Joaquín Frenguelli | 1934-1946 |
| Emiliano J. Mac Donagh | 1946-1949 |
| Guillermo Wallbrecher | 1950-1952 |
| José Fortunato Molfino | 1952-1953 |
| Joaquín Frenguelli | 1953-1955 |
| Tomás Suero | 1955-1955 |
| Fernando Márquez Miranda | 1955-1957 |
| Sebastián A. Guarrera | 1957-1964 |
| Mario Egidio Teruggi | 1964-1966 |
| Armando Vivante | 1966-1967 |
| Luis De Santis | 1967-1967 |
| Arturo J. Amos | 1967-1970 |
| Edgardo O. Rolleri | 1970-1972 |
| Humberto A. Fabris | 1972-1973 |
| Victorio Angelleli | 1973-1973 |
| Francisco Fidalgo | 1973-1973 |
| Aníbal J. Figini | 1973-1974 |
| Francisco Carnese | 1974-1974 |
| Carmelo I. C. de Ferraris | 1974-1976 |
| Luis De Santis | 1976-1976 |
| Jorge O. Kilmurray | 1976-1980 |
| Sixto Coscarón | 1980-1981 |
| Víctor Mauriño | 1981-1983 |
| Oscar Arrondo | 1983-1986 |
| Isidoro B. Schalamuk | 1986-1992 |
| Edgardo O. Rolleri | 1992-1994 |
| Mario Egidio Teruggi | 1994-2002 |
| Rodolfo A. Raffino | 2002-2006 |
| Silvia Ametrano | 2006- |
Referències
Enllaços externs
Wikiwand in your browser!
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
