espècie d'ocell From Wikipedia, the free encyclopedia
El sit de Lincoln[1] (Melospiza lincolnii) és un petit ocell de la família dels passerèl·lids (Passerellidae) originari d'Amèrica del Nord. Nia a Alaska, Canadà i Estats Units, i a l'hivern migra al sud, arribant fins a Amèrica Central.
Melospiza lincolnii | |
---|---|
Enregistrament | |
Dades | |
Pes | 18,8 g (pes adult) |
Nombre de cries | 4,5 |
Estat de conservació | |
Risc mínim | |
UICN | 22721064 |
Taxonomia | |
Super-regne | Holozoa |
Regne | Animalia |
Fílum | Chordata |
Classe | Aves |
Ordre | Passeriformes |
Família | Passerellidae |
Gènere | Melospiza |
Espècie | Melospiza lincolnii (Audubon, 1834) |
Nomenclatura | |
Protònim | Fringilla lincolnii |
Distribució | |
Aquest ocell està poc documentat per la seva naturalesa amagadissa i per tenir uns hàbits de reproducció només a les regions boreals.[2]
Els adults tenen les parts superiors de color marró oliva amb ratlles fosques i un pit marró clar amb vetes fines, el ventre blanc i la gola blanca. Tenen un casquet marró amb una franja grisa al mig, ales de color marró oliva i una cua estreta. La cara és grisa amb les galtes marrons, bigoti marró clar i una línia ocular marró a través de l'ull amb un anell ocular estret.[3] Els mascles i les femelles són iguals en plomatge.[2] Són una mica semblants en aparença al sit cantaire, encara que més petits amb ratlles del pit més fines.[3]
Els juvenils s'assemblen molt als juvenils dels sits d'aiguamolls amb el pit ratllat i sense el pit marró clar, però els sits de Lincoln rarament tenen un casquet unicolor com el sit d'aiguamolls.[2]
Els adults mesuren[4] entre 13 i 15 cm de longitud, pesen entre 17 i 19 g i d'envergadura fan entre 19 i 22 cm.
L'hàbitat de reproducció és les zones subalpines i muntanyoses del Canadà, Alaska i el nord-est i l'oest dels Estats Units tot i que són menys comuns a les parts orientals d'aquesta àrea. Es troben principalment en matolls humits, pantans arbustius i hàbitats dominats per molsa. Prefereixen ser a prop d'una coberta arbustiva densa i els nius són en forma de copa oberta i poc profunda ben amagats a terra sota la vegetació. A cotes més baixes, també es poden trobar en arbredes caducifolies mixtes, arbustos i salzes mixts i aiguamolls de pícea negra americana i tamarack.[2] Utilitzen principalment el sòl i la base dels salzes per buscar menjar, mentre que utilitzen arbres alts i branques de salze per cantar.[2]
Durant la migració, viuen en bardisses i matolls, especialment a les zones riberenques.[3][5] Utilitzen terres baixes com les Grans Planes i la Gran Conca, així com hàbitats urbans i suburbans a la part est.[2] El període de migració comença la segona quinzena de maig i dura fins a passat mig agost i mig setembre.[5] Durant l'hivern els hàbitats meridionals inclouen boscos tropicals perennes i caducifolis, boscos àrids i humits de pins i roures, boscos pantanosos del Pacífic i matolls subtropicals àrids.[2]
L'àrea d'hivernada s'estén des del sud dels Estats Units fins a Mèxic i el nord d'Amèrica Central; són migrants de pas per gran part dels Estats Units, excepte a l'oest. L'any 2010, es va observar per primera vegada un sit de Lincoln a la República Dominicana i també hi ha hagut diversos registres d'aquesta espècie a les regions muntanyoses d'Haití.[6] No obstant això, el comportament amagadís d'aquest ocell i la seva preferència pels hàbitats densament coberts fa que sigui difícil descriure amb precisió la distribució completa d'aquesta espècie.[6]
El sit de Lincoln és una espècie molt difícil d'observar; sovint no es veuen ni s'escolten fins i tot on són habituals. Gairebé només se sap que hi són quan els mascles canten i és un cant únic i dolç entre el gènere Melospiza[2] amb freqüències variades[3] i consisteix sovint en primer lloc en diverses notes introductòries ràpides i agudes que després entren en un trinat que comença baix, puja bruscament i després baixa.[2][3] Similar al sit dels aiguamolls, el sit de Lincoln té un repertori de cants relativament curt amb una mitjana de 3,7 tipus de cants diferents per individu.[7] No obstant això, el patró de cant és complex i multisíl·lab és comparable al d'un sit cantaire, mentre que el sit dels aiguamolls té un cant senzill i monosíl·lab.[7] Canten amb més freqüència al matí i només al començament de l'època de reproducció abans de la incubació.[2] Sovint canten mentre estan aturats a les perxes, així com durant el vol.[2]
Aquest ocell té dos sons de crida: un és un agressiu i pla «tup» o «xip», mentre que l'altre és un brunzit suau i agut «zeet».[2][3] En els mascles, aquest últim és sovint seguit pel cant.[2] La crida «zeet» s'utilitza generalment sota una coberta densa, mentre que la crida «xip» s'utilitza mentre està aturat a les perxes per cridar l'atenció o durant trobades hostils.[2] Ambdós crits s'utilitzen en la defensa del niu.[2] També tenen una seqüència distinta, ronca i brunzida de crits «zrrr-zrrr-zrrr» que s'utilitza per a l'aparellament, durant les disputes territorials i quan té cura de la parella.[2] Aquest últim comportament està molt més estudiat en el pardal roquer.[8]
A l'hivern, la majoria de la dieta consisteix en petites llavors de males herbes i herbes i també mengen vertebrats terrestres si en tenen a l'abast.[2] Durant l'època de reproducció, s'alimenten principalment d'artròpodes, com ara larves d'insectes, formigues, aranyes, escarabats, mosques, arnes, erugues, efímeres i altres.[2][9] Els adults normalment mengen preses de nivells tròfics més alts com les aranyes, mentre que alimenten els seus pollets amb majors proporcions de material vegetal i preses de nivell tròfic inferior com llagostes.[10] Principalment s'alimenten a terra si disposen d'una vegetació densa i, a l'hivern, de tant en tant poden utilitzar menjadores per a ocells.[2] Agafen preses amb el bec mentre salten a terra[9] i normalment s'empassen les preses senceres.[2]
Els mascles arriben al lloc de cria a mitjans o finals de maig i comencen a cantar per atreure una parella.[2] A principis de juny, les femelles construeixen els nius a terra sota herba densa o coberta arbustiva, generalment dins d'un arbust de salze baix, bedoll de muntanya,[5] o enfonsades en una depressió de molsa esfagna.[8] El seu niu és una copa ben coberta i poc profunda d'herbes o de carinyes.[9] La mida de la posta és típicament de 3-5 ous[2] que són de forma ovalada i de color entre verd pàl·lid i blanc verdós i marró vermellós tacat.[9] Es posa un ou al dia i les femelles comencen a incubar els ous abans que s'acabi la posta, mentre que els mascles no coben.[11] La incubació dura entre 12 i 14 dies.[9] Les cries neixen altricials i abandonen el niu entre 9 i 12 dies després de l'eclosió, tot i que els seus pares els cuiden durant 2 o 3 setmanes més.[9] Els pollss majoritàriament no volen el primer dia, però les seves habilitats de vol milloren ràpidament i als sis dies poden volar més de 10 metres d'una sola volada.[2]
En el sit de Lincoln, la forma del bec del mascle es correlaciona amb la qualitat dels seus cants, amb una qualitat decreixent a mesura que disminueix la relació entre l'alçada del bec i l'amplada del bec.[12] Això afecta l'èxit reproductiu perquè la qualitat del cant influeix en les preferències d'aparellament femení.[12] Els mascles que es desclouen més tard en l'època de reproducció, tendeixen a tenir formes de bec que són menys adequades per produir cants que atreguin les femelles i, per tant, tenen un èxit reproductiu més baix.[12]
L'espècie va ser nomenada per John James Audubon durant un viatge a Nova Escòcia en 1834, en honor del seu amic Thomas Lincoln, de Dennysville, Maine. Lincoln va disparar l'ocell en una expedició amb Audubon a Nova Escòcia l'any 1834 i Audubon li va posar el nom en honor al seu company de viatge.
Hi ha tres subespècies conegudes de sit de Lincoln.[13] Tanmateix, alguns autors suggereixen que M. l. lincolnii i M. l. alticola s'hauria de considerar una subespècie a causa de la seva similitud morfològica.[2]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.