Marià Faura i Sans

Marià Faura i Sans (Barcelona, 4 d'agost de 1886 - 18 de novembre de 1941) va ser un paleontòleg, geòleg i professor català.

Marià Faura i Sans

Marià Faura abans de baixar a l'avenc d'Ancosa el 1907
Biografia
Naixement	4 agost 1886 les Corts (Barcelonès)
Mort	18 novembre 1941 (55 anys) Barcelona
Religió	Església Catòlica
Activitat
Ocupació	sacerdot catòlic, divulgador científic, geòleg, paleontòleg, catedràtic

Biografia

Ordenat sacerdot el 1908, de ben jove s'interessà pels crustacis, graptòlits i mol·luscs paleozoics de la mà de Norbert Font i Sagué. Fou professor al Seminari Conciliar, a la Universitat de Barcelona i a l'Escola Superior d'Agricultura. S'interessà per diverses qüestions que estudià en profunditat, com la hidrogeologia del Pirineu, el petroli de Sant Joan de les Abadesses, la sismologia a Catalunya, i descobrí diversos minerals. Va fundar un observatori meteorològic a Viella, va dirigir l'elaboració d'un Mapa Geològic de Catalunya publicat per la Mancomunitat de Catalunya des del 1917 i fou responsable de la paleontologia del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Publicà diversos estudis.^[1]

Activitat com professor

La mort de Font i Sagué va fer que Faura es convertís en el primer professor eclesiàstic de la Facultat de Ciències i de l'Escola Industrial, i el primer de l'escola de geologia del Seminari. Font havia estat encoratjat pel naturalista Ignacio Bolívar, per optar a alguna plaça que s’obriria amb la creació de la secció de Ciències Naturals de la Universitat de Barcelona, però les noves places les ocuparen Manuel Pardillo i M. San Miguel de la Cámara. Després Faura va ser nomenat professor ajudant de la càtedra de Zootècnia de l’Escola Superior d’Agricultura, i també tenia la missió d’explicar les assignatures de “Botànica i Zoologia agrícoles” i "Anatomia i Fisiologia vegetals". Al mes d’octubre de 1903 guanyà la càtedra de Geologia i Agrologia que mantindria durant deu anys. Al 1913 aconseguí, per oposició, el nomenament de professor auxiliar numerari de botànica i mineralogia de la recentment creada secció de Ciències Naturals de la Facultat de Ciències, fent un judici crític de totes i cada una de les espècies. Les múltiples tasques civils de Faura ajuden a explicar la seva via d’influència social a través de la universitat. Al 1925 un altre capellà naturalista, Josep Ramon Bataller es va fer càrrec de la càtedra de Ciències Naturals i Astronomia del Seminari.

Al 1910 començà una llarga carrera de Faura dins l'ensenyament universitari que culminà amb l’obtenció de la càtedra de Geologia l’any 1933, ja secularitzat, i que duraria fins a la seva depuració a l'entrada del franquisme.^[2]

Faura substituiria també ocasionalment altres catedràtics Maximino de Geografia i Geologia Dinàmica i de Geologia Geognòstica i Estratigràfica i més endavant passa a auxiliar interí del grup de Naturals i a partir de 1915, a auxiliar numerari; també seria ajudant de l’assignatura de Mineralogia i Botànica del curs preparatori, Antoni Vila i Nadal.

Faura aplicaria el mètode pedagògic de les excursions (a l'Observatori Fabra, al Cap de Creus, a les mines de Sant Joan de les Abadesses, als volcans d'Olot, etc), com abans cuan era alumne de Font i Sagué i Odón de Buen. També va posar de manifest interès per la vulcanologia i la sismologia (des de 1909, recollia dades sísmiques)