Un hospital psiquiàtric és un hospital, dedicat al diagnòstic i tractament de patologies psiquiàtriques o malalties mentals de manera residencial.[1] Existeixen com a institucions separades o com a departaments dins d'un hospital general. Completen l'activitat terapeutica dels ambulatoris, quan un tractament policlínic no és possible. Ofreixen un servei psiquiàtric, psicològic i social a més d'assistència mèdica si cal.

Thumb
L'Hospital Estatal d'Austin, un hospital psiquiàtric del Departament Estatal del Servei de Salut de Texas, a Austin, Texas, Estats Units.

Des dels anys 1960 en constatar la dificultat en què es trobaven les pacients per reïntegrar la societat després d'una hospitalització de llarga durada es tendeix a reduir quant més possible la durada de l'hospitalització i tornar quan més aviat al seu medi social i laboral normal, per evitar la marginació social. Aquest moviment només va sorgir a Catalunya i Espanya després de la caiguda de la dictadura des dels anys 1975.[2] Per a les persones que després d'una estada a l'hospital necessiten més atenció s'han desenvolupat noves formes residencials intermediaris, com per exemple hospitals de dia, psicoterapia ambulant o cases amb atenció psicosocial.[3] Aquestes darreres permeten una vida quant més normal i independent possible, dins la ciutat. Aquesta evolució va repercutar-se en l'arquitectura: les bastions amb muralles elevades i portes tancades, de preferència lluny de tot lloc habitat es van enderrocar i les portes es van obrir.[4]

Antecedents històrics

Thumb
Casa de boigs, quadre de Goya que mostra un manicomi de principis del segle xix

Fins a la fi del segle xvii, no hi havia cap concepte científic sobre les persones amb trastorns mentals o comportament considerat com estrany. Era un període on l'obscurantisme regnava i les persones eren recloses i no rebien tractament. Una de les hipòtesis era la possessió diabòlica, i el màxim tractament possible era l'exorcisme.[5] Quan presentaven conductes trastornades eren encadenades. Eren aïllades de la societat i internades en «asils per a bojos» o «manicomis» sense cap tractament. A Barcelona, el 1806 la Casa de Misericòrdia —entre altres institucions— havia de recollir persones tant diverses com «els mandrosos i vagabunds, els fills amb males propensions, els invàlids, bojos, fatus i decrèpits».[2]

Antigament, les institucions eren sobretot dissenyades per amagar els trastorns de conductes, perceptius o del pensament i per aquelles manifestacions desestabilitzadores per al grup familiar o el grup social d'origen. Es van construir edificis amb finalitats restrictives més que terapèutics, resolts per la caritat i persones amb un humanisme basat en la fe religiosa, més que en l'orientació científica i social: que el cervell es pot alterar en el seu funcionament i generar manifestacions no acceptades per la societat.

L'evolució d'aquests asils, quasi presons i no veritables llocs de tractament, va junts amb l'evolució de la psiquiatria. A França, el metge Philippe Pinel (1745-1826) va ser un dels precursors de la psiquiatria moderna qui va començar humanitzant el tractament i retirar les cadenes.[6][7] A Barcelona, el manicomi La Nova Betlem de Gràcia va ser des de la seva fundació el 1857 el primer de la península Ibèrica a aplicar les mètodes que John Conolly va desenvolupar al seu llibre The Treatment of the Insane Without Mechanical Restraints (El tractament dels bojos sense cadenes i manilles) publicat només un any abans.[8] Va ser una evolució lenta —que no està acabada— durant dos segles des de la reclusió quasi perpètua sense tractament o assistència, cap a un tractament ambulant integrat en el medi psicosocial natural, i si cal una estada de curta durada que eviti la marginació i els problemes iatrogènics de reinserció, és a dir causats pel tractament durant molts anys en llocs aïllats del món.

L'hospital psiquiàtric com a institut de repressió i policia

Aquesta obertura progressiva dels hospitals psiquiàtrics contrasta amb l'abús de la reclusió psiquiàtrica en règims dictatorials, molt habitual a tot el segle xx. El més extrem va ser el racionalisme eugenètic i econòmic propugnat pel nazisme (1933-1945) que va decretar que persones amb trastorn mental són vida no mereixedora de vida i que l'hospital psiquiàtric és una dilapidació dels escassos recursos que la «societat sana» necessita en altres llocs més útils. Almenys 250.000 malalts mentals i invàlids van ser assassinats en «hospitals» especialitzats, organitzats per l'Aktion T4, uns 400.000 van ser castrats «per evitar la propagació de la seva inferioritat genètica».[9]

A l'Espanya franquista, el psiquiatre Antonio Vallejo-Nágera va pretendre que «la idea de las íntimas relaciones entre marxismo e inferioridad mental ya las habíamos expuesto […] pues si militan en el marxismo de preferencia psicópatas antisociales, […] la segregación de estos sujetos desde la infancia podría liberar a la sociedad de plaga tan temible».[10] En el moment en què a Europa i als Estats Units començaven prudentment obrir els hospitals, a Espanya es va promulgar la llei del 1970 que proposa el manicomi per descartar «gamberros, homosexuales, vagos y maleantes» o dissidents polítics. En nom de la defensa social es justificaven mesures de polícia, per efecte de la suposada «perillositat social», i el dret de l'estat de defendre's amb detenció protectiva psiquiàtrica contra aquest perill sense que hi hagi cap delicte.[11] La Unió Soviètica aplicava igualment la reclusió als dissidents polítics. Ans al contrari d'Espanya, no considerava el marxisme com una malaltia mental.[12]

Bibliografia

Referències

Vegeu també

Wikiwand in your browser!

Seamless Wikipedia browsing. On steroids.

Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.

Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.