Poema català From Wikipedia, the free encyclopedia
La pàtria és un poema culte del romanticisme en llengua catalana que està dividit en sis octaves de versos alexandrins d'art major (versos nobles), escrit el 1832 per Bonaventura Carles Aribau a Madrid per felicitar el banquer Gaspar Remisa el dia del seu sant. El poema ha estat popularment conegut com a Oda a la Pàtria.[1]
(ca) La pàtria | |
---|---|
Tipus | poema |
Fitxa | |
Autor | Bonaventura Carles Aribau i Farriols |
Llengua | català |
Publicació | 1833 |
Publicat a | El Vapor |
Gènere | poema |
És un cant d'enyorança de Catalunya i d'exaltació de la llengua catalana. La seva publicació, l'any 1833, en el diari El Vapor propietat del seu amic, l'editor i hel·lenista Antoni Bergnes de las Casas, es considera un exercici d'estil del romanticisme català, tot i que autors de la Renaixença com Verdaguer, Guimerà, Oller, Marià Aguiló, etc, l'enaltiren, car fins aleshores havia estat oblidat,[1] i una de les primeres obres del segle xix escrita en català sense castellanismes i vulgarismes.[2] El poema tornà a ser reproduït el 1836 a Memorias para un Diccionario crítico de los escritores catalanes de Fèlix Torres Amat, que li donà més difusió.[3]
En la carta que Aribau adjuntà al manuscrit del poema i que envià al seu amic Francesc Renart i Arús, hi exposà el motiu d'haver escrit el poema i li encomanà de corregir-la i de remetre-la a l'impressor Antoni Bergnes de las Casas.[4] En la carta, el mateix Aribau explica com l'oda va ser escrita per felicitar el seu patró, el banquer Gaspar Remisa, el dia del seu sant.[2] Per celebrar-ho, els empleats van decidir felicitar-lo en vers i que cadascun ho fes en una llengua diferent.[2] Aribau ho faria en català.[2] L'ofrena d'Aribau a Gaspar Remisa va aparèixer posteriorment al diari El Vapor el 24 d'agost del 1833.[5]
La pàtria presenta dues finalitats: una de general, l'evocació de la pàtria, i una d'específica, l'elogi de Gaspar Remisa. Mitjançant la primera intenció, Aribau vol agradar el seu patró, el qual lloa a la darrera octava del poema.
La pàtria està formada per sis estrofes de vuit versos cada una amb rima consonant masculina (síl·labes finals tòniques agudes) i femenina (síl·labes finals tòniques planes). L'esquema mètric és el següent: 12 A / 12 B / 12 B / 12 A / 12 C / 12 D / 12 D / 12 C.
Aribau lamenta que hi ha una cosa que es perd per sempre, la llengua catalana (també expressat en el poema com a llengua llemosina). L'estrofa es tracta d'un plany, un comiat resignat d'una pàtria entesa com a llengua, tal com assenyala Manuel de Montoliu i Victor Revolta. Fuig d'una realitat, trencant el tòpic de la Renaixença.
L'evocació de la pàtria es fa com el d'un paisatge. Aquesta opció prengué força amb el Romanticisme i comparteix afinitats d'estil amb alguns fragments d'I promessi sposi d'Alessandro Manzoni.[6][2]
La retòrica del poema està al servei de l'enyorament, de l'elegia. Bonaventura Carles Aribau i Farriols associa el paisatge amb la família i, enyorant els elements físics, hom evoca els personals.
És també un cant d'enyorament perquè sembla una última maniobra per recordar la glòria a la llengua, la glòria passada. Això es pot relacionar amb la Gramàtica i apologia de la llengua catalana de Josep Pau Ballot i Torres i també amb la frase de Manuel Milà i Fontanals en el primer discurs dels Jocs Florals: Fem-li un refugi, a la llengua, almenys fem-li un recer per recordar-la.
El que abans era un to de renúncia, ara és una invitació, un crit, un programa. Bonaventura Carles Aribau i Farriols deixa clar que la llengua ha desaparegut del món literari. Esmenta savis, autoritats, costums i lleis. Vol tenir un efecte sobre la gent que no té consciència del català, i ho fa amb el propòsit que la grandesa s'encomani a l'amo i, alhora, a la llengua de la pàtria, que és també la del patró.
Torna l'evocació del que podia haver estat i no és la llengua catalana. Aribau li atorga la condició de pròpia i transcendental, perquè és la que usa quan es troba sol i parla amb el seu esperit.
Aribau evoca la seva infantesa a Catalunya i, amb l'exaltació del lloc d'origen, lloa la figura del patró, a qui equipara simbòlicament amb la Pàtria.
Es reprodueix una transcripció en ortografia fabriana. Vegeu diferents transcripcions i variants del poema a Viquitexts.
« | Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau, |
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis, |
» |
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.