Remove ads
Les metamorfosis (Metamorphoseon libri),[1] coneguda també com a L'ase d'or (Asinus aureus), és una obra d'Apuleu, que la va escriure al segle ii. Portava també el títol de l'Ase d'or que es deu a Agustí d'Hipona, i diu que el recull de la tradició oral que havia rebatejat l'escrit, durant un temps atribuït erròniament a Llucià de Samòsata, que havia escrit un llibre titulat Λούκιος ἢ ῎Oνος (Lucius sive asinus, 'Luci o l'ase'), obra que sens dubte va servir de model a Apuleu.[2]
| (la) Metamorphoseon (la) Asinus aureus  | |
|---|---|
 | |
| Tipus | obra literària |
| Fitxa | |
| Autor | Luci Apuleu |
| Llengua | llatí |
| Publicació | Imperi Romà |
| Creació | segle II |
| Dades i xifres | |
| Gènere | novel·la picaresca |
 | |
Remove ads
Tant el manuscrit Laurentiarus F com l'edició prínceps de la novel·la porten el títol de Metamorfosis, però el testimoni més antic pel que fa al títol és el d'Agustí[3] que l'anomena Asinus aureus, títol que es va imposar, entre els traductors de l'obra.[4]
Giovanni Boccaccio va trobar un còdex a l'Abadia de Montecassino, anomenat Mediceus Laurentianus plut. 68, 2 (F), del segle xi, que conté també, a més de Tàcit,[a] tres obres principals d'Apuleu. Aquest manuscrit, que remunta a un còdex tardo-antic perdut del final del segle iv, és l'arquetip tradicional per a Metamorfosis, Apologia i Florida.[5]
Remove ads
L'obra és una barreja d'històries còmiques que succeeixen a Luci, un narrador que decideix aprendre màgia després de sentir les aventures d'un company de viatge. Aquesta màgia provoca situacions desgraciades tant en l'amor com en diversos crims, en les quals es veu involucrat el protagonista. Ell mateix es transforma en un ase intentant solucionar la seva situació, forma en la qual es manté durant la majoria de capítols. Com a ase, passa per diversos amos fins que la deessa Venus o Isis es compadeix d'ell i el torna de nou en home quan menja unes roses. Luci passa aleshores la resta de la seva vida dedicat a la religió, al culte d'Isis.[2]
Remove ads
- Luci: és el protagonista del relat i el seu narrador. Es transforma en ase, sense voler.
- Miló: és qui allotja Luci a Hípata.[7]
- Pàmfila: és l'esposa de Miló i la que posseeix la poció que transforma Luci en ase.
- Fotis: és la serventa de Miló.[7] És qui dona a Luci l'ungüent que el transforma en ase.
- Isis: deessa egípcia, que en el llibre onzè retorna Luci a la forma humana.[8] En agraïment, Luci decideix fer-se sacerdot d'Isis.
- Mare dels lladres-anciana: dona gran que té cura dels lladres. Viu a la cova amb ells. És la que explica diversos contes, entre aquests el de Psique i Cupido.[7]
- Lladres: capturen l'ase Luci.
- Càrite: una jove raptada pels lladres que havien capturat l'ase Luci. Intenta fugir amb Luci, però no ho aconsegueix.[7]
- Tlepòlem: és el promès de Càrite. Es fa passar per lladre i allibera Càrite i Luci.
- Sacerdots de la deessa Síria: compren l'ase Luci.
Remove ads
El to paròdic es combina amb una prosa molt cuidada. El vocabulari inclou termes vulgars i arcaics, que juntament amb el ritme de les frases, puntuat per les nombroses enumeracions descriptives, forma un estil àgil i col·loquial (excepte en la transformació final, en què el to és poètic i elevat). Incorpora, per tant, les recomanacions d'Aristòtil per a la comèdia, de la qual obté el final feliç i la presència de les classes baixes.[2]
Les Metamorfosis és la novel·la llatina més antiga conservada íntegrament.[9] El text grec paral·lel podria ser un epítom, anomenat Lluci o l'ase o Onos,[4] atribuït a Pseudo-Llucià sobre una altra obra més extensa que no ens ha arribat, les Metamorfosis (Μεταμορφώσεων λόγοι διάφοροι) de Luci de Patres[b][10] Se sap que el llibre onzè el va afegir Apuleu, ja que no figurava a l'obra de Luci de Patres.[9]
Aquesta base està enriquida amb les Històries milèsies, un recull de relats dels que no se n'ha conservat quasi cap exemple.[11] Uns exemples de relats milesis són L'efeb de Pèrgam i La matrona d'Efes. Es tracta de narracions divertides, com les del Decameró de Giovanni Boccaccio i del Facetiarum liber de Poggio Bracciolini. L'episodi més important de l'obra, el conte de Psique i Cupido, deriva potser de la tradició folklòrica.[9] Aquest episodi va donar lloc a gran quantitat d'interpretacions artístiques a partir de les obres de Herder i Goethe.
En general, la novel·la antiga es basa en elements imaginaris, és ficció.[9] Una gran quantitat d'elements pertanyen a l'època i conté referències historiogràfiques. L'element satíric es col·loca en la tradició cínica, però és també típicament romà.[12]
L'obra es pot definir com una novel·la d'entreteniment amb un final religiós o màgic. S'hauria d'interpretar com una narració meravellosa al·legòrica al servei de la propaganda religiosa i, al mateix temps, com una autobiografia al·legòrica. No es pot interpretar com una novel·la d'evolució, ja que l'ase no desenvolupa maduresa moral.[13]
Remove ads
Hi ha qui veu en l'obra la primera novel·la picaresca, per la successió d'amos, la presència de la classe humil o la barreja d'humor i crítica social. D'altres consideren que és una Bildungsroman, en què a partir de la màgia comença un viatge interior de l'ase fins que assoleix la salvació en la religió (missatge reforçat pel canvi de to en el darrer capítol o llibre, en el qual s'abandona la paròdia).
Per acabar, alguns crítics neguen que es tracti d'una novel·la, sinó d'una successió d'històries, reforçades pel títol Metamorfosis que li havia col·locat l'autor, en la línia de les narracions d'Ovidi, de les quals serien un contrapunt irònic. El fet que molts relats provinguin de la literatura popular referma aquesta hipòtesi. Entre les històries, es troba una de les primeres versions de la història de Cupido i Psique, un motiu recurrent en la literatura posterior. Aquesta història ha donat loc a gran quantitat d'interpretacions pictòriques, escultòriques, poètiques, teatrals i musicals.[2]
Remove ads
Conte de Psique i Cupido
En la literatura
Boiardo (1494) tradueix les Metamorfosis a l'italià, per bé que omet el llibre XI.[14] També hi ha la traducció al francès de Guillaume Michel (1517; impresa el 1522), a l'alemany de Johann Sieder (1538) i a l'anglès de Th. Adlington (1566). Va influenciar la novel·la picaresca: el Don Quijote de Cervantes (1616) viu una aventura apuleiana amb els odres de vi; el Simplicissimus de Grimmelshausen (1676) porta la ingenuïtat de Psique al títol, el Gil Blas de Lesage (1474) viu com Luci entre lladres, després del seu rapte. La Fontaine (1695) poetitza la forma de la novel·leta jocosa en Contes et nouvelles en vers; la seva novel·la dialògica composta en part en vers, Les amours de Psyché et Cupidon, es burla de les debilitats femenines. Una imitació anglesa del conte (1637) procedeix de Shackerley Marmion (1639). Johann Ludwig Prasch (1690) configura a Ratisbona a Psique com la imatge de l'ànima, que després de la superació de les tribulacions del món, s'eleva al cel. En l'època de Goethe es pot situar la traducció alemanya de les Metamorfosis d'August von Rode (1837), que avui dia es continua llegint.
També van utilitzar les Metamorfosis, o alguns dels seus contes, sobretot Psique i Cupido, diversos autors:
- Giovanni Boccaccio, Genealogia Deorum Gentilium.[15]
- Poemes: Samuel Taylor Coleridge, John Keats, Alphonse de Lamartine, F. D. Hemans, E. A. Poe, Heinrich Heine, Théodore de Banville, Victor Hugo, Gabriele d'Annunzio, Henri de Régnier.
- Prosa: novel·la: Walter Pater (1885), A. Schmitthenenner (1890), Louis Couperus (1897).
- Poemes i novel·les de R. Panwitz (1905 – 1921).
- Novel·les: Pierre Louÿs (1925), Jules Romains (1930 – 1935), H. Schwarz (1939), Eudora Welty (1942), H. Stephan (1948), Alberto Savinio (1950), C. S. Lewis (1957), F. des Ligneris (1958), J. Kelen (1988).[16]
En els contes populars
- El conte El Ruch de les bruixes.[14]
- Blancaneu
- Barbablava
- La bella i la bèstia
- El sabater Dratewka (conte polonès).
- Contes del recull de rondalles d'en Joan Amades: El gegant de tres canes, el príncep llangardaix, el dragó de set caps i set cues, el geperut i la marieta.
- Contes del recull de contes populars russos d'Aleksandr Afanàssiev: Fínist, el falcó encantat, Maria del Mar.
- Conte de Thomas Storm (1897).
- Recull de contes de Marcel Schwob (1903).
En les arts plàstiques
- Pintura
Segle XVI:
- Rafael; P. Da Caravaggio; Andrea Schiavone; Giorgio Vasari; Jacopo Zucchi; A. De Vries. Trophime Bigot, Cupido i Psique (primera meitat del segle xvi).
Segle XVII:
- Anton van Dyck (1639-40); Cupido i Psique, The Royal Collection.
Segle XVIII:
- Jean-Honoré Fragonard; Pompeo Batoni; Johann Heinrich Füssli; Charles-Amédée-Philippe van Loo; François Gérard (1798), Eros i Psique, Museu del Louvre; Sebastiano Ricci, El càstig de Cupido (1706-79), Palazzo Marucelli-Fenzi, Florència; François Boucher, Les noces de Psique i Eros (segon quart del segle XVIII), Museu del Louvre.
Segle XIX:
- Philipp Otto Runge; Johann Heinrich Wilhelm Tischbein; Francisco de Goya; Andrea Appiani; Gustave Courbet; Frederic Leighton, El bany de Psique (1890), Tate Gallery, Londres. Sava Hentia (1848-1904), Psique paralitzada d'amor, Col·lecció privada. William-Adolphe Bouguereau, Psique (1892), Col·lecció privada; Psique i l'amor (1889), Hobart Art Gallery; El rapte de Psique (1895) Col·lecció privada; El primer petó (1890), Col·lecció privada; L'amor i Psique (1899) Col·lecció privada; L'amor i una papallona (1888), Col·lecció de Fred i Sherry Ross, EUA; Cupido i Psique (1875), Museu de les Belles Arts de Mulhouse. William Etty, Cupido i Psique (1821), Minneapolis Institute of Arts; Cupido refugiant la seva estimada de la tempesta imminent (1822). Nicolas de Courteille, Eros i Psique (1830), Castell de Sant Miquel, Sant Petersburg, Rússia. Pierre Paul Prudhon, Psique (1808), Museu del Louvre. Edward Burne-Jones, Pan i Psique (1872), Spencer Museum of Art, Kansas, USA; Les noces de Psique (1895), Royal Museums of Fine Arts of Belgium; Cupido trobant Psique (1866), Yale Centre for British Art, New Haven, Connecticut, USA. Jacques-Louis David, Cupido i Psique (1817), Museu de Cleveland. Christian Gottlieb Kratzenstein Stub, Cupido desperta Psique amb la punta de la seva fletxa (1815), Ny Carlsberg Glyptotek, Copenhaguen, Dinamarca. Louis Jean François Lagrénée, Amor i Psique (1805), Nationalmuseum, Estocolm, Suècia.
Segle XX:
- Guillaume Seignac, Psique a la font (1900 ca.), Col·lecció privada; The Awakening of Psyche (1904 ca.), Col·lecció privada; Cupido i Psique, Col·lecció privada; Psique, Col·lecció privada. Margret Hofheinz-Döring, El misteri de Psique (1970). John William Waterhouse, Psique obrint la porta dels jardins de Cupido (1904), Harris Museum and Art Gallery, Preston, Lancashire, UK; Psique obrint la capsa daurada (1903), Col·lecció privada.
Cicles Charles-Joseph Natoire, (1735) Psique obtenint de Prosèrpina l'elixir de la bellesa (1735), Los Angeles County Museum Art; Primer cicle de la història de Psique, 4 quadres, (1734-5):
- Venus mostrant Psique a Cupido (es desconeix on és).
- El bany de Psique, Museum of Art, Nova Orleans.
- Venus prohibeix a Cupido veure Psique, Museum of Art, Nova Orleans.
- Psique obté de Prosèrpina l'elixir de la bellesa, Los Angeles County Museum of Art, Los Angeles.
- Cicle de la història de Psique, 8 quadres (1737 -9), Salon de la Princesse, Hôtel de Soubise (in situ):
- Psique rebuda per les nimfes al palau de Cupido (1737).
- Psique mostra els seus tresors a les seves germanes (1738).
- Psique contempla el seu marit, Cupido, adormit (1738).
- Psique salvada de les aigües per les nimfes (1738).
- Psique a casa dels pastors (1738).
- Psique desmaiada per por en presència de Venus (1738).
- Psique puja a l'Olimp per Cupido (1739).
- Psique acollida per Zèfir (1739).
- Escultura
Segle XVIII: Agustin Pajou, Psique abandonada (1790), Art Resource, Nova York. Carlo Albacini, Eros i Psique, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid. Claude Michel (Clodion), Cupido i Psique (1798), Victoria and Albert Museum, Londres, UK.
Segle XIX: Reinhold Begas, Pan consola Psique (1857-8), Alte Nationalgalerie, Berlín; Mercuri i Psique (1874,8), Alte Nationalgalerie, Berlín. Wolf von Hoyer, Psique (1842), Neue Pinakothek, Múnic. Auguste Rodin, Cupido i Psique.
Segle XIX: Bertel Thorvaldsen, Pietro Tenerani, Célestin-Anatole Calmels, Canova. Jean-Baptiste Gustave Deloye (1890-5), Eros i Psique (porcellana).
- Mosaic
- Eros i Psique, Villa del Casale, Piazza Armerina, Sicília, Itàlia. Eros i Psique, Museu Antakya. Mosaic d'Eros i Psique, Alcázar de los Reyes cristianos, Còrdova.
- Gravat
- Paul Bandry, Cupido i Psique (1892).
- Loggia de Psique, Villa Farnesina, Roma.
Teatre
A Itàlia: C. Mercandanti, Marco Scacchi, Virgilio Puccitelli, Thomas D'Urfey.
A Espanya: Lope de Vega, J. de Valdivieso, Calderón de la Barca, Antonio de Solís.
A Anglaterra: Thomas Heywood.
A França: ballet de Porchères (1619), de Benserade (1656); tragèdia-ballet de Molière, Pierre Corneille, Philippe Quinault i Jean-Baptiste Lully (1671).
Traduït a l'anglès per Thomas Shadwell (1675) i parodiat el mateix any per Thomas Duffet, adaptada a una tragèdia lírica per Pierre Corneille i Bernard le Bovier de Fontenelle (1678), adaptada dins dels interludis de M. A. Charpentier (1684).
Òperes: Reinhard Keiser, C. A. Badia, Georg Caspar Schürmann, Antonio Caldara, Johann Joseph Fux i Apostolo Zeno, Barthélemy-Christophe Fagan i Charles-François Panard.
Música
Paul Juon (1906), Ernest Pingoud (1923), Manuel de Falla (1924), Charles Koechlin (1927), Piotr Rytel (1931), H. Bath (1945), A. Joliet (1946), Maurice Thiriet (1950), G. Schumann (1952), Albert Moeschinger (1955), Ruth Zechlin (1966).
Per a Heinrich Heine (1856) i Conrad Ferdinand Meyer (1898) Psique es converteix en matèria lírica; pel danès Frederik Paludan-Müller (1876) en dramàtica; per Robert Hamerling (1889) en èpica. La salvació de la nadadora a la novel·la Psyche de Theodor Storm (1888) està inspirada en Les Metamorfosis, V, 25. A Anglaterra, el conte captiva esperits il·lustres: Elizabeth Barrett Browning (1861), William Morris (1896) i Walter Pater (1894).[17]
Remove ads
- Uns capítols dels Annals, de l'11 al 16, i els capítols de l'1 al 5 del Llibre d'Història.
- Segons diu William Smith, aquest Luci de Patres va escriure una obra, avui perduda, però que Foci coneixia, i en va fer uns comentaris. Segons Foci, el seu estil era clar i pur, però les seves obres només explicaven meravelles i relatava de molt bona fe les transformacions dels homes en animals i dels animals en homes, i «altres disbarats i contes sense sentit de la mitologia antiga».
Wikiwand in your browser!
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
Remove ads