novel·la que Apuleu degué escriure en la seva maduresa (després del 161) From Wikipedia, the free encyclopedia
Les metamorfosis (Metamorphoseon libri),[1] coneguda també com a L'ase d'or (Asinus aureus), és una obra d'Apuleu, que la va escriure al segle ii. Portava també el títol de l'Ase d'or que es deu a Agustí d'Hipona, i diu que el recull de la tradició oral que havia rebatejat l'escrit, durant un temps atribuït erròniament a Llucià de Samòsata, que havia escrit un llibre titulat Λούκιος ἢ ῎Oνος (Lucius sive asinus, 'Luci o l'ase'), obra que sens dubte va servir de model a Apuleu.[2]
| (la) Metamorphoseon (la) Asinus aureus  | |
|---|---|
 | |
| Tipus | obra literària |
| Fitxa | |
| Autor | Luci Apuleu |
| Llengua | llatí |
| Publicació | Imperi Romà |
| Creació | segle II |
| Dades i xifres | |
| Gènere | novel·la picaresca |
 | |
Tant el manuscrit Laurentiarus F com l'edició prínceps de la novel·la porten el títol de Metamorfosis, però el testimoni més antic pel que fa al títol és el d'Agustí[3] que l'anomena Asinus aureus, títol que es va imposar, entre els traductors de l'obra.[4]
Giovanni Boccaccio va trobar un còdex a l'Abadia de Montecassino, anomenat Mediceus Laurentianus plut. 68, 2 (F), del segle xi, que conté també, a més de Tàcit,[a] tres obres principals d'Apuleu. Aquest manuscrit, que remunta a un còdex tardo-antic perdut del final del segle iv, és l'arquetip tradicional per a Metamorfosis, Apologia i Florida.[5]
L'obra és una barreja d'històries còmiques que succeeixen a Luci, un narrador que decideix aprendre màgia després de sentir les aventures d'un company de viatge. Aquesta màgia provoca situacions desgraciades tant en l'amor com en diversos crims, en les quals es veu involucrat el protagonista. Ell mateix es transforma en un ase intentant solucionar la seva situació, forma en la qual es manté durant la majoria de capítols. Com a ase, passa per diversos amos fins que la deessa Venus o Isis es compadeix d'ell i el torna de nou en home quan menja unes roses. Luci passa aleshores la resta de la seva vida dedicat a la religió, al culte d'Isis.[2]
El to paròdic es combina amb una prosa molt cuidada. El vocabulari inclou termes vulgars i arcaics, que juntament amb el ritme de les frases, puntuat per les nombroses enumeracions descriptives, forma un estil àgil i col·loquial (excepte en la transformació final, en què el to és poètic i elevat). Incorpora, per tant, les recomanacions d'Aristòtil per a la comèdia, de la qual obté el final feliç i la presència de les classes baixes.[2]
Les Metamorfosis és la novel·la llatina més antiga conservada íntegrament.[9] El text grec paral·lel podria ser un epítom, anomenat Lluci o l'ase o Onos,[4] atribuït a Pseudo-Llucià sobre una altra obra més extensa que no ens ha arribat, les Metamorfosis (Μεταμορφώσεων λόγοι διάφοροι) de Luci de Patres[b][10] Se sap que el llibre onzè el va afegir Apuleu, ja que no figurava a l'obra de Luci de Patres.[9]
Aquesta base està enriquida amb les Històries milèsies, un recull de relats dels que no se n'ha conservat quasi cap exemple.[11] Uns exemples de relats milesis són L'efeb de Pèrgam i La matrona d'Efes. Es tracta de narracions divertides, com les del Decameró de Giovanni Boccaccio i del Facetiarum liber de Poggio Bracciolini. L'episodi més important de l'obra, el conte de Psique i Cupido, deriva potser de la tradició folklòrica.[9] Aquest episodi va donar lloc a gran quantitat d'interpretacions artístiques a partir de les obres de Herder i Goethe.
En general, la novel·la antiga es basa en elements imaginaris, és ficció.[9] Una gran quantitat d'elements pertanyen a l'època i conté referències historiogràfiques. L'element satíric es col·loca en la tradició cínica, però és també típicament romà.[12]
L'obra es pot definir com una novel·la d'entreteniment amb un final religiós o màgic. S'hauria d'interpretar com una narració meravellosa al·legòrica al servei de la propaganda religiosa i, al mateix temps, com una autobiografia al·legòrica. No es pot interpretar com una novel·la d'evolució, ja que l'ase no desenvolupa maduresa moral.[13]
Hi ha qui veu en l'obra la primera novel·la picaresca, per la successió d'amos, la presència de la classe humil o la barreja d'humor i crítica social. D'altres consideren que és una Bildungsroman, en què a partir de la màgia comença un viatge interior de l'ase fins que assoleix la salvació en la religió (missatge reforçat pel canvi de to en el darrer capítol o llibre, en el qual s'abandona la paròdia).
Per acabar, alguns crítics neguen que es tracti d'una novel·la, sinó d'una successió d'històries, reforçades pel títol Metamorfosis que li havia col·locat l'autor, en la línia de les narracions d'Ovidi, de les quals serien un contrapunt irònic. El fet que molts relats provinguin de la literatura popular referma aquesta hipòtesi. Entre les històries, es troba una de les primeres versions de la història de Cupido i Psique, un motiu recurrent en la literatura posterior. Aquesta història ha donat loc a gran quantitat d'interpretacions pictòriques, escultòriques, poètiques, teatrals i musicals.[2]
Boiardo (1494) tradueix les Metamorfosis a l'italià, per bé que omet el llibre XI.[14] També hi ha la traducció al francès de Guillaume Michel (1517; impresa el 1522), a l'alemany de Johann Sieder (1538) i a l'anglès de Th. Adlington (1566). Va influenciar la novel·la picaresca: el Don Quijote de Cervantes (1616) viu una aventura apuleiana amb els odres de vi; el Simplicissimus de Grimmelshausen (1676) porta la ingenuïtat de Psique al títol, el Gil Blas de Lesage (1474) viu com Luci entre lladres, després del seu rapte. La Fontaine (1695) poetitza la forma de la novel·leta jocosa en Contes et nouvelles en vers; la seva novel·la dialògica composta en part en vers, Les amours de Psyché et Cupidon, es burla de les debilitats femenines. Una imitació anglesa del conte (1637) procedeix de Shackerley Marmion (1639). Johann Ludwig Prasch (1690) configura a Ratisbona a Psique com la imatge de l'ànima, que després de la superació de les tribulacions del món, s'eleva al cel. En l'època de Goethe es pot situar la traducció alemanya de les Metamorfosis d'August von Rode (1837), que avui dia es continua llegint.
També van utilitzar les Metamorfosis, o alguns dels seus contes, sobretot Psique i Cupido, diversos autors:
Segle XVI:
Segle XVII:
Segle XVIII:
Segle XIX:
Segle XX:
Cicles Charles-Joseph Natoire, (1735) Psique obtenint de Prosèrpina l'elixir de la bellesa (1735), Los Angeles County Museum Art; Primer cicle de la història de Psique, 4 quadres, (1734-5):
Segle XVIII: Agustin Pajou, Psique abandonada (1790), Art Resource, Nova York. Carlo Albacini, Eros i Psique, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid. Claude Michel (Clodion), Cupido i Psique (1798), Victoria and Albert Museum, Londres, UK.
Segle XIX: Reinhold Begas, Pan consola Psique (1857-8), Alte Nationalgalerie, Berlín; Mercuri i Psique (1874,8), Alte Nationalgalerie, Berlín. Wolf von Hoyer, Psique (1842), Neue Pinakothek, Múnic. Auguste Rodin, Cupido i Psique.
Segle XIX: Bertel Thorvaldsen, Pietro Tenerani, Célestin-Anatole Calmels, Canova. Jean-Baptiste Gustave Deloye (1890-5), Eros i Psique (porcellana).
A Itàlia: C. Mercandanti, Marco Scacchi, Virgilio Puccitelli, Thomas D'Urfey.
A Espanya: Lope de Vega, J. de Valdivieso, Calderón de la Barca, Antonio de Solís.
A Anglaterra: Thomas Heywood.
A França: ballet de Porchères (1619), de Benserade (1656); tragèdia-ballet de Molière, Pierre Corneille, Philippe Quinault i Jean-Baptiste Lully (1671).
Traduït a l'anglès per Thomas Shadwell (1675) i parodiat el mateix any per Thomas Duffet, adaptada a una tragèdia lírica per Pierre Corneille i Bernard le Bovier de Fontenelle (1678), adaptada dins dels interludis de M. A. Charpentier (1684).
Òperes: Reinhard Keiser, C. A. Badia, Georg Caspar Schürmann, Antonio Caldara, Johann Joseph Fux i Apostolo Zeno, Barthélemy-Christophe Fagan i Charles-François Panard.
Paul Juon (1906), Ernest Pingoud (1923), Manuel de Falla (1924), Charles Koechlin (1927), Piotr Rytel (1931), H. Bath (1945), A. Joliet (1946), Maurice Thiriet (1950), G. Schumann (1952), Albert Moeschinger (1955), Ruth Zechlin (1966).
Per a Heinrich Heine (1856) i Conrad Ferdinand Meyer (1898) Psique es converteix en matèria lírica; pel danès Frederik Paludan-Müller (1876) en dramàtica; per Robert Hamerling (1889) en èpica. La salvació de la nadadora a la novel·la Psyche de Theodor Storm (1888) està inspirada en Les Metamorfosis, V, 25. A Anglaterra, el conte captiva esperits il·lustres: Elizabeth Barrett Browning (1861), William Morris (1896) i Walter Pater (1894).[17]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
