From Wikipedia, the free encyclopedia
El beilicat dels karamànides (també anomenat Karaman, Karamanoğulları) fou un dels més poderosos beilicats d'Anatòlia. Va ser regit per la dinastia karamànida (Karamanoğulları) o karmànides des del segle xiii fins al 1467 i estava situat a l'entorn de l'actual província de Karaman, Turquia, a la zona central d'Anatòlia.
| ||||
|
| ||||
| ||||
 Mapa dels beilicats vers el segle XV | ||||
| Informació | ||||
|---|---|---|---|---|
| Capital | Laranda.[1] Ermenek Konya Mut (districte), Mersin | |||
| Idioma oficial | antic turc anatòlic  | |||
| Religió | Islam | |||
| Període històric | ||||
| Divisió del Soldanat de Rum | 1250 | |||
| Annexió otomana | 1487 | |||
| Política | ||||
| Forma de govern | Beilicat | |||
| Bei | ||||
| • 1250: | Kerimeddin Karaman (primer) | |||
| • 1483-1487: | Turgutoğlu Mahmud (darrer) | |||
| La bandera representada és la que hipotèticament devien tenir els karamànides, segons un atles català de 1375 | ||||
La dinastia karamànida es remunta a Hoca Sadeddin i el seu fill Nure Sufi, els quals emigraren des de l'Arran (al nord de l'Azerbaidjan) a Sivas a causa de la invasió mongola, vers 1230; segons Yazidji-oglu eren membres de la tribu afshar. La tribu va participar en la revolta de Baba Ishak i després es van desplaçar a les Muntanyes del Taure, prop de Laranda de Licaònia, on van servir als seljúcides.
El fill de Nure Sufi, Kerîmeddin Karaman Bey, encara en vida del seu pare prengué el control de les muntanyes prop de la Cilícia a mitjans del segle xiii capturant el 1225[2] les fortaleses d'Ermenek, Mut, Ereğli, Gülnar, Mer i Silifke.[3] Les conquestes de Karaman van ser principalment a costa del regne d'Armènia Menor (i potser alguna a costa de Rukn al-Din Kilidj Arslan IV, 1248–1265); en tot cas és segur que va lluitar contra el Regne d'Armènia Menor (i fins i tot probablement va morir en aquesta lluita), on el rei Hethum I (1226-1269) va tenir l'habilitat de posar-se voluntàriament sota sobirania del gran kan, cosa que havia de protegir el seu regne dels seljúcides i dels mamelucs (1244).
La rivalitat entre Rukn al-Din Kilidj Arslan IV i Izz al-Din Kaykaus II permetia a les tribus de les zones de frontera viure pràcticament independents; Karaman va donar suport al segon però el primer tenia el suport dels mongols i de Pervâne Muin al-Din Sulayman (que tenia el poder efectiu al sultanat. El general i governador mongol Baidju fou destituït del govern el 1256 per no havet fer més conquestes, però va continuar servint com a general i el mateix any apareix lluitant contra el soldà de Rum, que no havia pagat el tribut, i el sultà fou derrotat per segona vegada. Rukn al-Din Kilidj Arslan IV va aconseguir desfer-se de quasi tots els begs o amirs hostils excepte de Karaman al que per guanyar-lo a la seva causa va cedir en feu Laranda de Licaònia (anomenada després Karaman en honor seu) i Ermenek (vers 1260).
Després de la mort de Karaman Bey el 1262, el seu fill gran Şemseddin Mehmet I esdevingué el cap de la casa. Va negociar una aliança amb altres tribus turques i s'alçaren contra els seljúcides i il-kànides el 1276 i el 1277, a la batalla del Göksu, el poder seljúcida fou derrotat. Aprofitant la confusió, i amb coincidint amb una victòria mameluca sobre els mongols després de la qual el sultà egipci va entregar territoris a membres de la família, Şemseddin I Mehmed Bey capturà Konya i proclamà un sultà seljúcida (Siyavush conegut com a Djimri). Finalment però, Mehmed fou derrotat i mort en un combat menor (1278).
Malgrat aquestes derrotes, el poder dels karamànides continuà en ascens, en particular gràcies a l'ajut dels Mamelucs d'Egipte. A mesura que el poder dels otomans s'incrementava, els dos estats van entrar en conflicte a partir del 1381 o 1382 i finalment el 1397 Ala al-Din Bey fou mort en combat per Baiazet I, i la major part del principat annexionat al territori otomà, excepte una part del Iç-Il que fou cedida al fill de l'antic emir.
Tamerlà va ocupar Laranda, Konya i el Iç-Il, va restaurar el principat de Karaman i el va cedir als fills d'Alâeddin Bey. Després del 1442 els otomans li van imposar un tractat de pau que el convertia en estat vassall.
Amb l'ajuda otomana, Pîr Ahmed va derrotar el seu germà İshak a la batalla de Dağpazarı en la guerra civil que els enfrontava pel control del beilicat, cedint una part del beilicat a Mehmet, però durant la campanya otomana a Occident, va recuperar el seu antic territori. Mehmet II va tornar i va capturar Karaman i Konya el 1466 mentre Pîr Ahmed escapava a l'est,[4] Entre 1469 i 1472 el visir otomà Gedik Ahmet Pasha va sotmetre la regió muntanyosa del beilicat dels karamànides i va conquerir Alaiyya el 1471, i Silifke, Mokan, Gorigos i Lulye el 1472.
Va rebutjar un atac de Pîr Ahmed ajudat pels Ak Koyunlu, que havia reconquerit Karaman i avançava cap a la regió d'Hamid, i va recuperar el beilicat. Els karamànides van conquerir el 1473 la regió d'Ič amb ajut d'una flota de la República de Venècia i la victòria de Mehmet a la batalla d'Otluqbeli l'11 d'agost de 1473 va salvar la situació[5] i va recuperar la regió i va ocupar Minan i Silifke; va massacrar als caps locals a la regió de Tash en 1474. El beilicat va esdevenir un feu que encara van conservar els karamànides fins al 1487 quan el beg fou expulsat cap a Alep; a finals del 1500 la cavalleria karamànida que servia amb els otomans, com a resultat del repartiment de l'impost, va estar en desacord i es va revoltar; un príncep karamànida, Mustafa Beg, nebot de Kasim Beg que vivia exiliat a l'Iran, fou cridat i va agafar la direcció de la revolta. A l'inici del 1501 Mesih Pasha fou nomenat gran visir i enviat a la zona; va marxar amb les tropes (març/abril) cap a Tash-Ili al Karaman, amb la finalitat principal de derrotar les tribus varsaks, que eren el principal suport del pretendent Mustafà; amb els seus dots diplomàtics va convèncer els caps varsaks de retirar el suport a Mustafà i va poder tornar a Istanbul amb la tasca acomplida; Mustafa va fugir a territori mameluc i va morir al Caire el 1513.
Els karamànides van governar sobre les tribus Idgir (una de les tribus oghuz), Boz Doglan (possible fracció dels Idgir), Gözek Oghullari, Gödjer Oghullari, Turghudlu, Bayburdlu, Nozkirlu, Oghuz Khanlu, Hoca Yunuslu o Khwadja Yunuslu, Yapa Oghullari, Adali Oghullari, Shamlu, Khodjantilu, Yiva, Beg Dili, i tenia al seu servei les tribus del Elwanu, Kusunlu, Ulashlu i Kush Temürlü.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
