periodista francesa From Wikipedia, the free encyclopedia
Julie-Victoire Daubié (a vegades coneguda com a Victoire Daubié o també com a Julie Daubié) nasqué el 26 de març del 1824 a Bains-les-Bains, als Vosges (estat francés), i va morir el 26 d'agost del 1874 a Fontenoy-le-Château. Fou periodista i la primera dona francesa que es presentà a l'examen de Batxiller a Lió l'any 1861, i la primera a obtenir-lo, el 17 d'agost del 1861. També fou la primera llicenciada en Lletres de l'estat francés, el 28 d'octubre del 1872.[1][2][3][4]
Biografia | |
---|---|
Naixement | 26 març 1824 Bains-les-Bains (França) |
Mort | 26 agost 1874 (50 anys) Fontenoy-le-Château (França) |
Causa de mort | tuberculosi |
Sepultura | Fontenoy-le-Château |
Formació | Museu Nacional d'Història Natural de França faculté des lettres de Lyon (fr) - Llicenciat en lletres |
Activitat | |
Ocupació | activista pels drets de les dones, columnista, economista, conferenciant |
Julie-Victoire Daubié, la petita de vuit germans, nasqué a la casa anomenada dels Commis de la Manufactura Reial de Bains-les-Bains, on son pare treballava de comptable i caixer.[2]
Inscrita com a Julie-Victoire en el registre civil, es va dir Victoire per la seua mare i Julie per la seua germana major, que consta en el registre civil com a Marie-Julie. Tenia vuit mesos d'edat a la mort del seu pare. La mare i els fills es traslladaren a Fontenoy-le-Chateau, d'on era la família paterna de Julie-Victoire.[3]
La seva família formava part de la petita burgesia catòlica de la zona. Les famílies Colleüille i Daubié durant l'anomenat Regnat del Terror van amagar sacerdots.[5][6] El seu avi patern era Siméon-Florentin Daubié, secretari de Justícia i exempresari que vivia de rendes. El seu avi matern, Jean-Nicolas Colleüille, era director de la forja Buyer à la Chaudeau.[7]
Mai no treballà en els tallers de la Manufacture Royale de llautó de Bains-les-Bains. Sens dubte, degué visitar l'oficina de la beneficència de Fontenoy que administrava caritat als llauradors pobres, a les criades domèstiques i a les mares solteres o vídues.[7] Tal vegada això li inspirà l'assaig La Femme pauvre au siècle XIXe, que li va valer el primer premi de l'Acadèmia de Ciències i Belles Arts de Lió, el 21 de juny del 1859. Hi exposava, al llarg de 300 pàgines, la condició de la dona des d'un punt de vista econòmic, moral i polític i, després de descriure la situació de les dones pobres, oferia solucions per treure-les de la misèria.[8][2][9][4]
El 31 d'agost del 1844 obtingué el "certificat d'aptitud" d'ensenyament, el títol de docent, que era obligatori per a tothom que havia d'impartir classes des de la llei Guizot,[10] de 28 de juny del 1833. La llei Falloux de 15 de març del 1850 faria obligatori aquest certificat per als professors seglars i no per als religiosos. L'article 49 gaarantia en les «Cartes d'obediència» la capacitat dels docents que pertanyen a congregacions religioses dedicades a l'educació, reconeguda per l'estat. Amb aquesta llei s'impulsava la promoció de l'educació catòlica. Alhora, per mitjà de l'article 51, l'estat preveia la creació d'una acadèmia per departament i exigia als municipis de més de 800 habitants que tinguessin una escola per a xiquetes. Julie-Victoire Daubié protestà aleshores contra la manca de qualificació d'algunes religioses, que no estaven capacitades per a impartir ensenyament.[11][9]
Estudià grec i llatí, matèries necessàries per a presentar-se al batxillerat, amb el seu germà sacerdot. Completà la seua formació en la secció de zoologia de mamífers i ocells en inscriure's el 1853 en el Museu Nacional d'Història Natural de París per a seguir el curs d'Isidore Geoffroy Saint-Hilaire.[12] Aconseguí una autorització per a estudiar en les galeries fora de l'horari d'obertura al públic.[13]
Amb l'ajut de François Barthélemy Arles-Dufour, un industrial saint-simonista de Lió molt influent en els cercles acadèmics i la cort imperial i, gràcies al seu èxit en el concurs de Lió el 1859, es matriculà a la Facultat d'Arts de Lió per fer el batxillerat.[14]
El 17 d'agost 1861 obtingué la llicenciatura amb un total de sis boles roges, tres boles blanques i una bola negra. Aquest sistema de boles era la forma de vot dels examinadors de la facultat: una bola blanca significava un dictamen favorable; una bola roja, una abstenció; negra, un dictamen desfavorable.[15]
Instal·lada a París, es va fer periodista econòmica i escrigué en diversos mitjans, com ara el diari La Presse, els setmanaris L'Economiste français i Le Droit des femmes. També dictava conferències.[16]
Al 1870 un decret de l'alcalde de París preveia la creació d'una Comissió de Dames per examinar les qüestions relatives a l'educació primària i es va demanar a Julie-Victoire Daubié que hi treballés, com també a Emma Chenu, llicenciada en matemàtiques el 1868. El treball d'aquesta comissió, interromput durant els tres mesos dels problemes de la Comuna de París, va ser consignat en l'informe Delon-Coignet.[1]
Al 1871 va fundar l'Associació per al Sufragi de les Dones[17] i es va llicenciar en Lletres, ja que malgrat la prohibició d'assistir a classe a la Sorbona, podia presentar-se als exàmens. El mateix ministre Jules Simon va ratllar l'encapçalament masculí del títol, «au sieur», per substituir-lo per «a Mademoiselle» i li va enviar una carta de felicitació. Havia iniciat el seu treball de doctorat sobre La condició de la dona en la societat romana quan li sobrevingué la mort.[2][18]
Molt influïda pel saint-simonisme, hi aportà una interpretació moral i política.[19] Les seves idees formen part de l'escola modernista del Segon Imperi, i són precursores del segle XX, al costat de figures com Eugènia de Montijo, Élisa Lemonnier o Rosa Bonheur.
Durant la seva vida, la seva tasca com a periodista li va valer el reconeixement a tot Europa i als Estats Units. Amiga de Jules Simon, Marie d'Agoult, Léon Richer o Juliette Adam, la seva lluita per l'educació de les dones i el seu accés a l'educació superior va inspirar la feminista anglesa Josephine Butler, que va traduir part de les seves obres a l'anglès.[20] El 1869, durant el seu viatge d'estudis a París, Frances E. Willard, la primera dona degana de la Universitat Northwestern, que coneixia la seva obra, va poder tractar-la.[21]
No va poder veure els resultats de les seves lluites al llarg de la vida, però va gaudir d'un cert reconeixement. A l'Exposició Universal de París, de 1867, va rebre una medalla que premiava tota la seva obra i reconeixia la reputació de l'autora.[22]
Diverses escoles i instituts de França, així com places i carrers, parcs i jardins, porten actualment el nom de Julie-Victorie Daubié.[23][24][25]
S'ha donat el seu nom a la Casa Julie-Victorie Daubié, una residència per a joves investigadors, situada a la Ciutat Internacional Universitària de París i construïda entre els anys 2014 i 2018.[26]