Jaume Benavente i Cassanyes
escriptor català From Wikipedia, the free encyclopedia
escriptor català From Wikipedia, the free encyclopedia
Jaume Benavente i Cassanyes (Barcelona, 22 de novembre de 1958)[1] és un escriptor català, autor d'una vintena de llibres. Durant la seva primera infantesa va viure al Brasil, on havia emigrat la seva família. Llicenciat en Belles Arts, ha treballat com a dibuixant, auxiliar de biblioteques, documentalista i conservador de museus, entre altres oficis. Actualment, viu a Barcelona.[2]
Considerat un autor creador d'atmosferes, d'un cert nomadisme, té un marcat accent existencial, de reflexió moral i amb un gran interès pel viatge literari. Ja siguin novel·les, relats, dietaris de viatges o novel·les juvenils, la seva obra integra un corpus únic, amb variacions al voltant dels temes que apareixen al seu imaginari: la recerca d'un lloc al món, la lluita contra l'adversitat, la trobada o confrontació entre la Història i l'existència individual, l'elaboració o creació d'un paisatge a partir de la percepció de qui l'habita o qui hi transita, el pas del temps, la frontera entre ficció i realitat, el viatge com a experiència catàrquica i la melangia com una forma de vida.
Després de la publicació dels seus primers llibres, El factor climàtic (1990) i Vides invisibles (1994), va iniciar un cicle centrat en el món portuguès i atlàntic, amb les novel·les Camps de lava (2000), Masurca de Praia (2001), Llums a la costa (2007) i els llibres de viatges Viatge d'hivern a Madeira (2004) i Dietari de Porto (2013). A més a més, va publicar altres llibres com la novel·la Nocturn de Portbou (2003), el llibre de relats L'ajudant de Kepler (2006) i diferents novel·les juvenils, entre les quals destaca Història d'amor a Sarajevo (2005). El 2010 apareix la novel·la El quadern de Nicolaas Kleen, l'inici d'una sèrie de narrativa negra al voltant del personatge la inspectora de policia holandesa Marja Batelaar i que té per escenari principal la ciutat d'Amsterdam i alhora el paisatge europeu. Entre els seus darrers títols, cal destacar les novel·les L'home que llegia Miquel Strogoff (2018) i Somnis de Valparaíso (2020), així com el relat autobiogràfic Els dies sense fi (2020).
Ha guanyat diversos guardons, entre els quals destaca el Premi Pin i Soler de narrativa 2006, amb Llums a la costa,[3] el Premi Ramon Muntaner de literatura juvenil,[1] amb Història d'amor a Sarajevo, el Premi Lleida de Narrativa, amb Viatge d'hivern a Madeira, el Premi Benvingut Oliver de Narrativa amb Dietari de Porto i el Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa amb Somnis de Valparaíso. Diferents llibres seus han estat traduïts a l'espanyol i l'italià.[4]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
