líder nacionalista palestí, premi Nobel de la pau From Wikipedia, the free encyclopedia
Iàssir Arafat o Yasser Arafat (àrab: ياسر عرفات, Yāsir ʿArafāt) és el nom amb què es coneixia Mohammed Abdel Rahman Abdel Raouf al-Qudwa al-Husseini (àrab: محمد عبد الرؤوف قدوة الحسيني, Muḥammad ʿAbd ar-Raʾūf Qudwa al-Ḥusaynī), conegut també com a Abu-Ammar (àrab: أبو عمار, Abū ʿAmmār), que va néixer el 4[1][2] o el 24[3][4] d'agost de 1929 i va morir l'11 de novembre de 2004.
Des de 1969 fou organitzador de l'Organització per l'Alliberament de Palestina (OAP), des de 1993 fou líder palestí, des de 1996 fins a la seva mort, fou president de l'Autoritat Nacional Palestina, líder d'Al Fatah (la major facció armada de l'OAP).
El 1994 fou guardonat amb el Premi Príncep d'Astúries de Cooperació Internacional, juntament amb Yitshaq Rabbín, i posteriorment amb el Premi Nobel de la Pau, amb Ximon Peres i el mateix Rabbín.
Fill d'un comerciant de teles de cert èxit, Arafat afirmava que va néixer a la ciutat de Jerusalem, però altres fonts situen el seu naixement al Caire o a la Franja de Gaza. Un certificat de naixement registrat al Caire el dona per nascut en aquesta ciutat el 24 d'agost de 1929, mentre segons Arafat, i altres fonts, afirmava que havia nascut a Jerusalem el 4 d'agost del mateix any.
Va estudiar i es va graduar en enginyeria civil al Caire, professió que va exercir a Egipte i Kuwait entre 1956 i 1965. Va treballar com a expert en explosius en la batalla del canal de Suez contra les potències colonials França i el Regne Unit. Posteriorment, va ser subtinent de l'exèrcit egipci i empresari de la construcció.
Des del final de la Segona Guerra Mundial va participar en l'incipient moviment palestí, que aspirava a construir un estat àrab independent sobre la llavors colònia britànica de Palestina, la qual cosa xocava amb les aspiracions jueves sobre el mateix territori.
Arafat es va unir el 1944 a la Lliga d'Estudiants Palestins, de la qual fou president entre 1952 i 1956. Entre 1957 i 1959 va participar en Kuwait en la fundació de l'organització Al-Fatah, component principal de la futura Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), creada l'any 1964.
El 3 de febrer de 1969 va passar a presidir ambdues formacions, simbolitzant des de llavors les aspiracions palestines de recuperar la seva pàtria, a costa de la invasió territorial d'Israel i enfront de les ambicions dels seus veïns àrabs.
Com a màxim capdavanter del moviment, va ser rebutjat en molts països occidentals per les seves vinculacions amb el terrorisme àrab (pràctiques armades de les quals va renunciar públicament el 1988);[5] però va tenir també moments d'acceptació, com el seu discurs davant les Nacions Unides el 1974 en virtut del reconeixement de l'OLP com a legítima representant del poble palestí, o la seva admissió com a membre de la Lliga Àrab el 1976.
El 1981 va ser rebut a Madrid pel president del govern d'Espanya, Adolfo Suárez, amb honors de Cap d'Estat, sent la primera vegada que Arafat era tractat d'aquesta forma en una nació europea.
L'atac israelià al Líban entre 1982 i 1985 va privar l'OAP de les bases des d'on havia realitzat les seves accions armades contra Israel i va obligar Arafat a refugiar-se amb la seva organització a Tunis, encara que això no va evitar que l'aviació israeliana bombardegés les seves casernes generals en aquest país el 1985. El protagonisme de la lluita àrab va passar llavors a l'interior, a les poblacions dels Territoris Palestins Ocupats, que des de 1988 van crear un clima de rebel·lió permanent contra les autoritats israelianes anomenat la Intifada.
Arafat va intentar capitalitzar aquest moviment proclamant simbòlicament la creació d'un Estat palestí independent, el govern del qual en l'exili presidia ell mateix, que va obtenir el reconeixement de més de seixanta països. Però les successives derrotes militars dels àrabs van acabar per convèncer-lo, arran de la desaparició de la Unió Soviètica i de la Guerra del Golf en els primers anys noranta, de la necessitat d'arribar a una entesa amb Israel.
L'impuls dels Estats Units a l'obertura d'un procés de pau a l'Orient Pròxim va donar-li l'ocasió per iniciar converses secretes amb representants israelians, que van conduir als Acords d'Oslo signats a Washington DC el 1993: Arafat va retornar a Cisjordània com a titular d'un govern autònom, l'Autoritat Nacional Palestina, que inicialment només tenia poder sobre Gaza i Jericó, posteriorment s'aniria estenent a altres ciutats de Cisjordània.
Els retards i discrepàncies en el pla de retirada israeliana dels territoris ocupats afegien dificultat al procés, viciat per problemes de fons, com la falta d'entesa sobre el futur de Jerusalem, reclamada com capital tant pels israelians com pels palestins, o la falta de suport per part de Síria.
Els esforços d'Arafat van ser reconeguts amb la concessió l'any 1994, del Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia al costat d'Isaac Rabin,[6] i del Premi Nobel de la Pau al costat del mateix Rabin i Ximon Peres.
El projecte de pau va enfrontar grans dificultats a causa de l'oposició dels radicals d'ambdós bàndols. Extremistes palestins van cometre diversos atemptats i el 4 de novembre de 1995 Rabin fou assassinat per un ultranacionalista israelià.
El 20 de gener de 1996 fou elegit president de l'Autoritat Nacional Palestina, amb el 87% dels vots.
Des de 2001 va viure sota arrest domiciliari a la seva residència de Ramal·lah per ordres del govern israelià.
El 2004 va ser traslladat a França, on es trobava la seva esposa, a l'Hôpital d'Instruction des Armées Percy, un hospital militar francès a Clamart, prop de París, on va estar hospitalitzat des del 29 d'octubre d'aquell any i entrà en coma el 3 de novembre. Va morir en la matinada de l'11 de novembre del mateix any a les 3.30 hora local (2.30 UTC) segons els mitjans de premsa; a les 4.40 (3.40 UTC) segons el comunicat oficial de l'Autoritat Nacional Palestina.
Algunes investigacions posteriors van revelar que podria haver estat enverinat amb plutoni-210, una substància altament radioactiva.[7]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
