Hulegu o Hülegü Khan (?, 1217 - Maragha, l'Iran, 8 de febrer de 1265) fou el primer il-kan de Pèrsia (1256-1265). Net de Genguis Kan i fill de Tului, el seu germà Mongke, kagan dels mongols, li encomanà el govern de Pèrsia i la lluita contra els ismaïlites i el Califat Abbàssida.
 |
Aquest article tracta sobre el primer Il-kan de Pèrsia. Si cerqueu el sobirà rebel de Lahore, vegeu «Hülegü de Lahore». |
  | |
| Nom original | (mn) ᠬᠦᠯᠡᠭᠦ Хүлэгү (fa) هولاكو |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | c. 1217 |
| Mort | 8 febrer 1265 (47/48 anys) Maragha (Iran) |
| Sepultura | Shahi Island (en)  llac Urmia |
| Kan | |
| 1256 – 8 febrer 1265 – Abaqa → | |
| Dades personals | |
| Religió | Nestorianisme i budisme |
| Activitat | |
| Ocupació | kan |
| Família | |
| Família | Hulaguides |
| Cònjuge | Doquz Khatun Öljei Khatun Guyuk Khatun Qutui Khatun |
| Fills | Jamai Khatun (  ) HülegüÖljei KhatunBulgan Aga ( ) HülegüGuyuk KhatunQonqurtai ( ) HülegüYoshmut ( ) HülegüJumghur ( ) HülegüGuyuk KhatunAbaqa ( ) HülegüAhmad Tegüder ( ) HülegüMöngke Temür ( ) HülegüÖljei Khatun |
| Pares | Tolui i Sorgaqtani |
| Germans | Khublai Khan Mongke Yesubuhua Dumugan Arig Boke Hududu Bochuo Moge Suigedu Xuebietai |
El domini d'Hulegu es va estendre de l'Amudarià fins a quasi la Mediterrània, i del Caucas a l'oceà Índic, incloent-hi Al-Jazira, el Kurdistan, Armènia, Geòrgia i l'Àsia Menor. El seu títol fou 'il-khan', que vol dir 'kan subordinat [al kagan]', i fins al temps de Mahmud Ghazan van regnar nominalment en nom del kagan de Mongòlia i després de la Xina.
Budista i de mare i muller nestorianes, va protegir les confessions cristianes; en el camp de la ciència encarregà a Nassir-ad-Din at-Tussí la construcció i la direcció de l'observatori astronòmic de Maragha. La seva muller Doquz Khatun no tan sols va influir en la seva protecció als nestorians, sinó que ella mateixa els va beneficiar. Va fer construir edificis a la riba del llac Úrmia, a Maragha (l'observatori), un palau a Ala Tagh, temples budistes a Khoy i altres, incloent-hi la fortalesa de Shahu Tala en el llac Úrmia, on guardava els seus tresors i on fou enterrat, però la tomba no ha estat localitzada.[1]
Biografia
Hülegü va néixer el 1217 fill de Tolui, el fill petit de Gengis Khan, i Sorgaqtani, una influent princesa Kerait neboda de Wang Khan. No se sap gaire de la infantesa d'Hulegu, excepte d'una anècdota mencionada a la crònica Jami at-Tawàrikh en la que es diu que ell i el seu germà Kublai es van trobar amb el seu avi Genghis Khan quan tornava de la seva campanya a Transoxània i Iran.[2]
Conquesta de l'Iran occidental
En 1252 el Gran Khan Möngke va encarregar una campanya dirigida pel seu germà Hülegü contra els nizaris, kurds i lurs de l'Iran occidental, que practicaven el bandolerisme, i el califat abbàssida,[3] per establir un nou khanat a la regió: l'Ilkhanat.[4] L'expedició va sortir cap a Pèrsia el 1253 per una ruta preparada amb molta cura, on prèviament es van construir ponts sobre cada riu per facilitar el pas de les tropes; el setembre/octubre de 1255 va arribar a Kan-i Gul prop de Samarcanda, on va acampar i va restar el novembre, i va travessar l'Oxus l'1 de gener de 1256. Els petits sobirans de Pèrsia i el Caucas li van oferir homenatge i va destruir els luris. Durant aquest any va combatre els ismaïlites, va rendir diverses fortaleses i finalment Rukn-ad-Din Khurxah va lliurar la seva inexpugnable fortalesa d'Alamut sense combatre el 1256,[5] que va ser arrasada fins als fonaments.
Conquesta del Califat Abbàssida
Kaykaus II, que acabava de resultar vencedor en el conflicte amb el seu germà Kilidj Arslan IV pel govern del Soldanat de Rum, es va negar a donar suport a Möngke en la conquesta del Califat Abbàssida i l'octubre del 1256 el seu general Baidju el derrotà juntament amb els cristians de l'exiliat Miquel Paleòleg a la batalla d'Aksaray i es va refugiar a Nicea, mentre el seu germà fou proclamat a Kayseri[8] i tota l'Anatòlia esdevingué oficialment sota el govern de Möngke. A continuació, l'exèrcit va prosseguir cap a Bagdad en novembre de 1257.
El 17 de gener de 1258 va derrotar l'exèrcit abbàssida prop de la capital del califat, i el 22 de gener va deixar assetjada Bagdad. La ciutat es van rendir el 10 de febrer i el califa Al-Mustàssim fou executat.[9] Els mongols van irrompre-hi el 13 de febrer i va començar una setmana de matances, violacions i destrucció: els mongols van arrasar i destruir mesquites, palaus, biblioteques i hospitals, la Gran biblioteca de Bagdad, amb incomptables documents històrics de gran antiguitat i llibres de valor incalculable sobre temes que anaven de la medicina a l'astronomia, va ser arrasada, fet que va posar fi a l'edat d'or de l'islam.[10]
Incursió a Palestina
El 1260 les forces mongoles es van combinar amb les dels seus vassalls cristians a la regió del Regne Armeni de Cilícia liderat per Hethum I i els francs de Bohemon VI d'Antioquia. Aquesta força va conquerir la Síria musulmana, el domini de la dinastia aiúbida, capturant Alep per setge[11] i, sota el comandament del general cristià Kitbuqa Noyan, es van apoderar de Damasc l'1 de març de 1260.[12] Es va celebrar una missa cristiana a la mesquita omeia i nombroses mesquites van ser profanades. Molts relats històrics descriuen els tres governants cristians Hethum, Bohemond i Kitbuqa entrant junts a la ciutat de Damasc en triomf, encara que alguns historiadors moderns com David Morgan han qüestionat aquesta història com a apòcrifa.
La invasió va destruir efectivament els aiúbides, que fins aleshores era una poderosa dinastia que havia governat grans parts del Llevant, Egipte i la península aràbiga. L'últim rei aiúbida, an-Nàssir Yússuf ibn al-Aziz, havia estat assassinat per Hulegu aquest mateix any. Amb la caiguda del Califat Abbàssida de Bagdad i la dinastia aiúbida de Damasc, el centre del poder islàmic es va traslladar a la capital del Soldanat Mameluc, el Caire.
Hülegü va haver de tornar a Pèrsia per la mort de Mongke que va tenir lloc el 1259, i l'exèrcit que va deixar a Síria va patir la primera gran derrota contra els mamelucs d'Egipte a la batalla d'Ayn Jalut el 3 de setembre de 1260.[13] L'exèrcit mameluc va ocupar tot Síria i també Kerak.
Guerra civil amb Börke
Després que la successió de Möngke es va establir i el seu germà Kublai Khan es va coronar com a Gran Khan, Hülegü va tornar a les seves terres el 1262. Quan va reunir els seus exèrcits per atacar els mamelucs i venjar la derrota d'Ain Jalut, en canvi, es va veure arrossegat a una guerra civil amb Börke, el germà de Batu Kan, un musulmà convers i nét de Gengis Khan, havia promès la seva ràbia després del saqueig de Bagdad per Hülegü i es va aliar amb els mamelucs. Nogai Noyan, cosí de l'executat Kutar, fou nomenat per dirigir l'exèrcit de l'Horda d'Or format per 30.000 homes, va passar l'hivern al Derbent i va acampar a Xirvan. Les forces de Hulagu van marxar des d'Alatagh, la residència d'estiu; l'avantguarda persa manada per Shiramun, fill de Chormagun, fou derrotada, però un segon contingent sota Abatai i Basmahgai, va vèncer a Shaburan o Shabran i Nogai es va haver de retirar; Hulagu va ocupar Shamakhi i va avançar cap a Derbent que fou capturada al cap de tres dies i 8 dies després Nogai era altre cop derrotat el 16 de desembre de 1262. Hulagu va enviar el seu fill Abaka que va perseguir a l'enemic assistit per diversos caps (Shiramun, Abatai, Turan Behadir, Batu, Saldjidai, Chaghan, Belarghu, Kodos i Ilkai); van avançar cap al Terek arribant al campament de Nogai que van trobar abandonat; els perses van començar a recollir el botí, però mentre Berke havia arribat amb un exèrcit de reforç i els dos bàndols es van trobar i van lliurar batalla el 13 de gener de 1263. Berke i Nogai van sortir vencedors i Hulagu es va retirar a l'Azerbaidjan perdent part del seu exèrcit en la retirada quan el glaç del riu Terek es va trencar en passar els cavalls.[14] Abaka fou perseguit per Berke i Nogai fins a Derbent, però el kan de l'Horda d'Or no va passar d'aquí. Hulagu en revenja per la derrota va fer matar tots els comerciants quiptxaqs que hi havia als seus dominis.
El 1264, Hülegü va passar per Bukharà de camí a la cort del kagan. Els germans Polo i probablement alguns més, van decidir seguir-lo estimulats per l'afirmació de Hülegü que el kagan no havia vist mai "llatins" (com es deia als europeus occidentals) i estaria encantat de fer-ho.[15]
Kublai Khan va reforçar Hulagu amb 30.000 joves mongols per tal d'estabilitzar les crisis polítiques als khanats occidentals.[16] Tan aviat com Hulagu va morir el 8 de febrer de 1265, Berke va marxar per creuar prop de Tbilisi, però va morir en el camí. Al cap de pocs mesos d'aquestes morts, també va morir Alghu Khan del Khanat Chagatai, i aquest sobtat buit de poder va afeblir el control de Kublai sobre els khanats occidentals.
Mort
Hulagu va morir a Maraghe, al sud de Tabriz, el 8[17] de febrer de 1265 i va ser enterrat a la illa Shahi en el llac Urmia.[18] El seu funeral va ser l'únic funeral d'Ilkhanate que va incloure sacrifici humà.[19] La seva tomba no s'ha trobat mai.[20]
Li va succeir el seu fill Abaqa.[18] Aquest, fins llavors governador del Turquestan, va obtenir el títol gràcies a la influència de la seva mare, Oroqina Khatun, esposa del kan mort.[21]
Durant el segle xiii, es va posar de moda a Occident allò que estigués relacionat amb els mongols, al punt que alguns nounats a Itàlia van ser anomenats com a governants mongols; per exemple, Can Grande (Gran Kan), Alaone (Hulagu), Argone (Arghun) i Cassano (Ghazan).[22]
Llegat
Hulegu Khan va establir les bases de l'Ilkanat i així va obrir el camí per a l'estat posterior de la dinastia safàvida i, finalment, el país modern de l'Iran. Les conquestes de Hulegu també van obrir l'Iran tant a la influència europea des de l'oest com a la influència budista des de l'est. Així, combinat amb el patrocini dels seus successors, desenvoluparia l'excel·lència distintiva de l'Iran en l'arquitectura. Sota la dinastia de Hulegu, els historiadors iranians van començar a escriure en persa més que en àrab.[23] va registrar, però, que es va convertir al budisme quan s'acostava a la mort,[24] contra la voluntat de Doquz Khatun.[25] L'erecció d'un temple budista a Khoy testimonia el seu interès per aquesta religió.[26] Les traduccions recents de les cartes i epístoles de diversos monjos tibetans a Hulegu confirmen que era un budista de tota la vida, seguint l'escola Kagyu.[27]
Hulegu també va patrocinar Nassir-ad-Din at-Tussí i les seves investigacions a l'observatori de Maragheh. Un altre dels seus protegits eren els germans Juvayni Alà Malik i Xams-ad-Din Juwayní. El seu regnat com a governant d'Ilkanat va ser pacífic i tolerant a la diversitat.[28]
Referències
Bibliografia
Vegeu també
Wikiwand in your browser!
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
