compositor suís From Wikipedia, the free encyclopedia
Arthur Honegger (Le Havre, 10 de març de 1892 - París, 27 de novembre de 1955) fou un compositor franco-suís.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (de) Oscar-Arthur Honegger 10 març 1892 Le Havre (França) |
| Mort | 27 novembre 1955 (63 anys) París |
| Causa de mort | infart de miocardi |
| Sepultura | cementiri Saint-Vincent, 8 |
| Formació | Conservatoire de Paris Conservatori de Música de Zuric |
| Activitat | |
| Camp de treball | Música |
| Ocupació | compositor clàssic, compositor de bandes sonores, pedagog musical, musicòleg, compositor |
| Activitat | 1912 - |
| Ocupador | Conservatoire de Paris École Normale de Musique de Paris |
| Membre de | |
| Gènere | Òpera, simfonia i sardana |
| Professors | Charles-Marie Widor i Vincent d'Indy |
| Alumnes | Marius Constant, Yves Ramette, Bohuslav Martinů i Ginette Martenot |
| Instrument | Violoncel |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Família | |
| Cònjuge | Andrée Vaurabourg (1926–) |
| Parella | Claire Croiza |
| Premis | |
Signatura  | |
| Lloc web | arthur-honegger.com |
          
 | |
Compositor suís actiu a França on va formar part del Grup dels Sis, dels quals, Honegger va ser el simfonista per excel·lència.[1] Autor de cinc simfonies, música orquestral i de cambra, així com dels oratoris Le Roi David (1921) o Jeanne d'Arc au bûcher (1938). Tot i haver nascut a França i passar part de la seva vida a París va conservar sempre la nacionalitat suïssa.
Arthur Honegger no era ni francès ni germànic, però la seva música prové gairebé igualment de les tradicions musicals de tots dos països. El seu llegat compositiu inclou nou obres dramàtiques importants, cinc simfonies i una contribució significativa als repertoris de música de cambra, així com una gran quantitat de partitures per a ballet i cinema.[2]
Nascut com Oscar-Arthur Honegger (mai no va usar el seu primer nom), va ser el primer fill de Julie Ulrich (1859-1922) i Arthur Honegger. Els pares eren de Zúric, però Arthur va néixer a Le Havre, on el seu pare treballava com a importador de cafè per compte propi.[3] Va créixer allà i va rebre lliçons de música a una edat primerenca, va aprendre a tocar el violí i va començar a compondre quan era adolescent.
A l'entorn familiar de Le Havre, va estudiar les sonates per a piano de Beethoven amb la seva mare, va rebre lliçons d'harmonia de l'organista Robert-Charles Martin i va escoltar diverses cantates de Bach a l'església protestant local.[2] El 1909 es traslladà a Zúric on va passar dos anys al Conservatori sota la supervisió de Friedrich Hegar, que havia sigut amic personal de Brahms. Allà va descobrir la música de Strauss, Wagner i Reger. Reger, que era pràcticament desconegut a França en aquell moment, va resultar la influència més important.[2] En acabar va anar a la capital francesa per a estudiar al Conservatori de París amb Charles-Marie Widor i Vincent d'Indy.[1] Durant la dècada de 1910 va seguir amb els estudis, abans d'escriure el ballet Le dit des jeux du monde en 1918, considerada com la seva primera obra característica.
Entre la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial, Honegger va ser un compositor prolífic. Va compondre la música per a la pel·lícula èpica Napoléon d'Abel Gance (1927). Una de les seves òperes, Jeanne d'Arc au bûcher (1938), és considerada com el seu treball més refinat. A més de les òperes que va escriure en solitari, va col·laborar amb Jacques Ibert en la composició de l'òpera L'Aiglon (1937) així com en la composició de l'opereta La famille Cardinal. Durant aquest període va escriure també Danse de la Chèvre (1921), una peça per a sol de flauta; dedicada a René Le Roy, una peça vivaç i juvenil.
A París, a principis de la dècada de 1930, va freqüentar el saló de la compositora holandesa Rosy Wertheim, on va conèixer els compositors Elsa Barraine, Jacques Ibert, Olivier Messiaen i Darius Milhaud, entre d'altres. El 1926 va ser jurat als Dies Mundials de la Música de la Societat Internacional de Música Contemporània (ISCM World Music Days) a Zuric.[4][5] Honegger va estar sempre en contacte amb Suïssa, però amb l'esclat de la guerra i la invasió nazi, es va trobar atrapat a París. Es va unir a la Resistència francesa encara que mai va tenir excessius problemes amb els nazis, que van permetre-li continuar treballant sense massa interferències. No obstant això, la guerra va ser un dur colp per al compositor. Tot i això, des de l'esclat de la guerra fins al moment de la seua mort va escriure les últimes quatre simfonies (de la segona a la cinquena), que són les més interpretades. La segona simfonia és una obra confessional amb un tarannà melancòlic i opressiu. El moviment final, amb un magnífic final coral, dissol aquest estat d'ànim i construeix ponts: a l'esperança de pau i al gran model Bach.
Des de 1946 va ser membre de l'Académie Royale des Sciences, des Lettres et des Beaux-Arts de Belgique (Classe de Belles-Arts).[6] Es va convertir en membre honorari de la Societat Internacional per la Música Contemporània (ISCM) el 1950.[7] El 1952 va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts de l'Institut de França com a membre extern. El 1955, l'any de la seva mort, va ser elegit membre honorari de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres.[8]
Arthur Honegger va morir en sa casa, víctima d'un atac al cor, el novembre de 1955 i va ser soterrat en el Cementeri Saint-Vicent del barri parisenc de Montmartre.
Encara que va ser un membre del grup dels Sis, els seus treballs no comparteixen la simplicitat dels d'altres membres del grup. Lluny de reaccionar contra el Romanticisme de Richard Wagner i Richard Strauss, com els col·legues dels Sis, els treballs de maduresa de Honegger demostren una clara influència d'aquests autors. A pesar de la diferència d'estils, el seu company en Els Sis Darius Milhaud va ser un dels seus millors amics. Milhaud va dedicar un dels seus quintets de corda a la memòria de Honegger. Francis Poulenc, membre també dels Sis, dedicà la seva última obra Sonata per a clarinet i piano a Arthur Honegger, composta un any abans de la seva mort el 1963.
La seua obra més interpretada és la composició per a orquestra Pacific 231, que imita el so d'una locomotora de vapor. Des d'infant, Honegger va ser un entusiasta dels trens i una vegada va declarar: "Sempre he estimat les locomotores d'una manera passional. Per a mi, són éssers vius que estimo, igual que altres estimen les dones o els cavalls".
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
