Hadit

Un hadit^[a] (de l'àrab حديث, ḥadīṯ, plural احاديث, aḥādīṯ, literalment ‘narració’^[5]) es refereix al que la majoria dels musulmans i les principals escoles de pensament islàmic creuen que és un registre de les paraules, accions i pautes aprovades pel profeta islàmic Mahoma que s'han transmès a través de cadenes de narradors. En altres paraules, els ḥadīth són informes sobre el que Mahoma va dir i va fer.^[6]

Un manuscrit dels escrits legals islàmics d'Ibn Hanbal (Xaria), de l'octubre de 879

Alguns han anomenat els hadits com "la columna vertebral" de la civilització islàmica,^[7] i per a molts l'autoritat dels hadits constitueixen el fonament del manual d'orientació religiosa i moral coneguda com la Sunna, que ocupa el segon lloc només per darrere de l'⁣Alcorà^[8] (que els musulmans consideren que és la paraula de Déu revelada a Mahoma). La majoria dels musulmans creuen que l'autoritat bíblica per als hadits prové de l'Alcorà, que demana als musulmans emular Mahoma i obeir els seus judicis (en versos com 24:54, 33:21).

Tot i que el nombre de versos relacionats amb la llei a l'Alcorà és petit, molts consideren que els hadits serveixen per interpretar-ho tot, des dels detalls de les obligacions religioses (com ara Ghusl o Wudu, les ablucions^[9] per a la pregària salat), fins a les formes correctes de les salutacions^[10] i la importància de la benevolència amb els esclaus.^[11] Així, per a molts, la "gran part" de les regles de la Xaria (llei islàmica) es deriven dels hadits, més que de l'Alcorà.^[12]

Hadit és la paraula àrab per referir-se a aspectes com la paraula, l'informe, el relat o la narració.^{[13][14][15]:471} A diferència de l'Alcorà, no tots els musulmans creuen que els hadits, o almenys que tots els hadits, siguin una revelació divina. De fet, hi ha diverses col·leccions de hadits que diferencien les diferents branques de la fe islàmica.^[16] Alguns musulmans creuen que la guia islàmica s'hauria de basar només en l'Alcorà, i rebutgen així l'autoritat dels hadits. Alguns, a més, afirmen que la majoria dels hadits són fabricacions (pseudepígrafs)^[17] creats entre els segles VIII i el IX dC, i que s'atribueixen falsament a Mahoma.^[17][18][19] Històricament, els mutazilistes també van rebutjar els hadits com a base de la llei islàmica, alhora que acceptaven la sunna i la ijmà.^[20]

Com que alguns hadits contenen declaracions qüestionables i fins i tot contradictòries, l'autenticació del hadits es va convertir en un camp d'estudi important a l'Islam.^[21] En la seva forma clàssica, un hadit consta de dues parts: la cadena de narradors que han transmès l'informe (l'isnad) i el text principal de l'informe (el matn).^{[22][23][24] [25][26]} Els clergues i juristes musulmans classifiquen els hadits individuals en categories com ara sahih ("autèntic"), hasan ("bo") o da'if ("feble").^[27] Tanmateix, diferents grups i diferents estudiosos poden classificar un hadit de manera diferent.

Entre els estudiosos de l'islam sunnita, el terme hadit pot incloure no només les paraules, consells, pràctiques, etc. de Mahoma, sinó també els dels seus companys.^[28][29] En l'Islam xiïta, els hadits són l'encarnació de la sunna, les paraules i les accions de Mahoma i la seva família, l'Ahl al-Bayt (els dotze imams i la filla de Mahoma, Fàtima).

Classificació dels hadits

Quan la ciència dels hadits es va desenvolupar al final de la dinastia omeia, els muhhàddiths van analitzar-los de manera molt rigorosa per tal de triar les tradicions entre falses o acceptables, atorgant-los-hi els graus següents:

• Admissibles (مَقْبول, maqbūl, acceptable, admès, plausible)
  • Sagrats (قُدْسِيّ, qudsī, sagrat). Es consideren portadors de la paraula divina i no de la del Profeta.^[b]
  • Autèntics (صَحيح, ṣaḥīḥ, autèntic).
  • Notables (مُتَواتِر, mutawātir, recurrent, repetit).
  • Bons (حَسَن, ḥasan, bonic, bo)
• Inadmissibles (مَردود, mardūd, refusat, descartat)
  • Febles (ضَعيف, ḍaʿīf, feble, fràgil) Sovint són apòcrifs.
  • Inventats (موضوع, mawḍūʿ, inventat) Considerats falsos, sense cap cadena de transmissió.

Reculls de hadits

Durant els primers anys d'existència de l'Estat musulmà, els legisladors, les faccions enfrontades pel poder i d'altres es van veure immersos en una frenètica recerca de fetes de Muhàmmad que servissin per a justificar els seus respectius interessos o responguessin a les seves necessitats o dubtes. Del caos existent, els estudiosos van intentar depurar i unificar els diversos costums coneguts.

Les sis recopilacions principals

Dins del sunnisme hi ha sis recopilacions considerades com a canòniques, anomenades Els sis llibres (àrab: الكتب الستة, Al-kutub as-sitta) i a vegades Els sis autèntics (àrab: الصحاح الستة, As-siḥāḥ as-sitta). D'entre aquestes, a les dues primeres se'ls atribueix un valor gairebé equivalent al de l'Alcorà:

• Sahih Bukharí (صحيح, ṣaḥīḥ, ‘autèntic’ i, en aquest context, ‘tradició profètica fidedigna’^[30]), de Muhàmmad al-Bukharí (810-870), amb 2.602 hadits (9.082 amb les repeticions).
• Sahih Múslim, de Múslim (819-875), amb uns 2.200 hadits.
• Súnan Abi-Dàüd, d'Abu-Dàüd (817-889), amb uns 4.800 hadits.
• Súnan at-Tirmidhí, d'at-Tirmidhí (824-893).
• As-súnan as-sughra, d'an-Nassaí (830-916), amb 5.270 hadits (amb les repeticions).
• Súnan Ibn Màjah, d'Ibn Màjah (m. 886), amb uns 4.000 hadits.

Altres reculls

• Músnad Àhmad ibn Hanbal, d'Àhmad ibn Hanbal (780 - 855)

Xiisme

Els xiïtes solen considerar més fiables aquells hadits recollits pels seus propis seguidors, malgrat que aquests són més tardans en popularitat, però no en proximitat a la font generadora, ja que entre aquestes recopilacions hi ha la col·lecció de comentaris d'Ibn Abbàs, cosí del Profeta. Les recopilacions dels xiïtes deriven de la transmissió directa dels descendents d'Alí i de Fàtima az-Zahrà. Tot i així, els hadits acceptats pels xiïtes no difereixen gaire dels dels sunnites, sobretot els anomenats «autèntics», excepte potser pel que fa a la cadena de transmissió.

• Ussul al-Kafí, de Muhàmmad ibn Yaqub al-Kulayní (mort el 939), amb 15.176 hadits.
• Man la yahduru-hu al-faqih, d'Ibn Babawayh (mort el 991), amb 9.044 hadits.
• At-Tahdhib, de Muhàmmad at-Tussí (mort el 1068), amb 13.590 hadits.
• Al-Istibsar, de Muhàmmad at-Tussí, amb 5.511 hadits.

Notes

1. En àrab la t final es pronuncia amb un so similar al de la z castellana, inexistent en català, raó per la qual han existit i coexisteixen diferents formes d'escriure/transcriure aquest mot. «Hadit» és la forma normativa catalana.^[1][2] Si apliquem la proposta de l'IEC per a la transcripció simplificada dels mots àrabs^[3] el mot es transcriu «hadith». Finalment, Abdelmumin Aya i José F. Durán Velasco han adoptat la forma «hadís», possiblement per influència del castellà hadiz, en l'obra Dites del profeta Muhàmmad. Cent Quinze Hadisos Qudsi (ed. Llibres de l'Índex).^[4]
2. N'existeix una versió catalana.^[4]

Referències

1. «hadit». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
2. «Hadit». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
3. Institut d'Estudis Catalans. Secció Filològica. «Proposició sobre els sistemes de transliteració i transcripció dels mots àrabs al català : publicat per acord del 21 de desembre de 1989». A: Documents de la Secció Filològica, I. Barcelona: IEC, 1990, p. 141-158. ISBN 84-7283-156-6.
4. Abdelmumin Aya i José F. Durán Velasco: Dites del profeta Muhàmmad. Cent Quinze Hadisos Qudsi, Llibres de l'Índex, Mar Blava, ISBN 978-84-96563-70-4
5. Castells Criballes, Margarida; Cinca Pinós, Dolors. Diccionari Àrab-Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. s.v. «حدث». ISBN 978-84-412-1546-7.
6. «Are Hadith Necessary? An Examination of the Authority of Hadith in Islam».
7. J.A.C. Brown, Misquoting Muhammad, 2014: p.6
8. «Hadith». Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 31 juliol 2020].
9. An-Nawawi, Riyadh As-Salihin, 1975: p.203
10. An-Nawawi, Riyadh As-Salihin, 1975: p.168
11. An-Nawawi, Riyadh As-Salihin, 1975: p.229
12. Forte, David F. Loyola of Los Angeles International and Comparative Law Review, 1, 1978, pàg. 2 [Consulta: 19 abril 2018].
13. Brown, 2009, p. 3.
14. «Hans Wehr English&Arabic Dictionary».
15. Mohammad Taqi al-Modarresi. The Laws of Islam (en anglès). Enlight Press, 26 març 2016. ISBN 978-0994240989. Arxivat 2 August 2019^{[Date mismatch]} a Wayback Machine.
16. J.A.C. Brown, Misquoting Muhammad, 2014: p.8
17. «Hadith and the Corruption of the great religion of Islam | Submission.org - Your best source for Submission (Islam)». submission.org. [Consulta: 23 gener 2020].
18. Aisha Y. Musa, The Qur’anists, Florida International University, accessed May 22, 2013.
19. Neal Robinson (2013), Islam: A Concise Introduction, Routledge, ISBN 978-0878402243, Chapter 7, pp. 85-89
20. Deen, Sayyed M. Science Under Islam: Rise, Decline and Revival, 2007. ISBN 9781847999429.
21. Lewis, Bernard. Islam and the West. Oxford University Press, 1993, p. 44. ISBN 9780198023937.
22. «Surah Al-Jumu'a, Word by word translation of verse number 2-3 (Tafsir included) | الجمعة - Quran O» (en anglès). qurano.com. [Consulta: 31 gener 2021].
23. Brown, 2009, p. 4.
24. Brown, 2009, p. 6-7.
25. Islahi, Amin Ahsan. Mabadi Tadabbur-i-Hadith (translated as: "Fundamentals of Hadith Interpretation") (en urdú). Lahore: Al-Mawrid, 1989.
26. Campo, Juan Eduardo. «Hadith». A: Encyclopedia of Islam, 2009. ISBN 9781438126968.
27. The Future of Muslim Civilisation by Ziauddin Sardar, 1979, page 26.
28. Motzki, Harald. Encyclopedia of Islam and Muslim World.1. Thmpson Gale, 2004, p. 285.
29. Al-Bukhari, Imam. Moral Teachings of Islam: Prophetic Traditions from Al-Adab Al-mufrad By Muḥammad ibn Ismāʻīl Bukhārī, 2003. ISBN 9780759104174.
30. Castells Criballes, Margarida; Cinca Pinós, Dolors. Diccionari Àrab-Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. s.v. «صح». ISBN 978-84-412-1546-7.

Bibliografia

• Mohammad Taqi al-Modarresi. Enlight Press. The Laws of Islam (en anglès), 2016. ISBN 978-0994240989 [Consulta: 22 desembre 2017]. Arxivat 2019-08-02 a Wayback Machine.
• Hans Wehr English&Arabic Dictionary.
• Berg, H. Routledge. The development of exegesis in early Islam: the authenticity of Muslim literature from the formative period, 2000. ISBN 978-0-7007-1224-3.
• Brown, Jonathan A. C. «Criticism of the Proto-Hadith Canon: Al-daraqutni's Adjustment of the Sahihayn». Journal of Islamic Studies, 1, 2004, pàg. 1-37. DOI: 10.1093/jis/15.1.1.
• Brown, Jonathan A.C.. Brill. The Canonization of al-Bukhārī and Muslim, 2007. ISBN 9789004158399 [Consulta: 3. 10. 2017.].
• Brown, Jonathan A.C.. Oneworld Publications. Hadith: Muhammad's Legacy in the Medieval and Modern World (Foundations of Islam), 2009. ISBN 978-1851686636.
• Lucas, S. Brill Academic Publishers. Constructive Critics, Hadith Literature, and the Articulation of Sunni Islam, 2004. ISBN 978-90-04-13319-8.
• Robinson, C. F.. Cambridge University Press. Islamic Historiography, 2003. ISBN 978-0-521-62936-2.
• Senturk, Recep. Stanford University Press. Narrative Social Structure: Anatomy of the Hadith Transmission Network, 610-1505, 2005. ISBN 9780804752077.
• Swarup, Ram. Voice of India. Understanding Islam through Hadis, 1983. ISBN 9788185990736 [Consulta: 3. 10. 2017.].
• 1000 Qudsi Hadiths: An Encyclopedia of Divine Sayings.
• Hallaq, Wael B. «The Authenticity of Prophetic Ḥadîth: A Pseudo-Problem». Studia Islamica, 89, 1999, pàg. 75-90. DOI: 10.2307/1596086. ISSN: 0585-5292. JSTOR: 1596086.
• Brown, Daniel W. Cambridge University Press. Rethinking tradition in modern Islamic thought, 1996. ISBN 978-0521570770 [Consulta: 10. 5. 2018.].
• Brown, Jonathan (2007). The Canonization of al-Bukhari and Muslim: The Formation and Function of the Sunni Hadith Canon. Leiden: Brill, 2007.
• Brown, Jonathan Hadith: Muhammad's Legacy in the Medieval and Modern World. Oneworld Publications. Plantilla:Page.
• Brown, Jonathan (2010). Hadith: Oxford Bibliographies Online Research Guide. Oxford University Press.
• Juynboll, G. H. A. (2007). Encyclopedia of Canonical Hadith. Leiden: Brill, 2007.
• Lucas, S. University of Chicago. The Arts of Hadith Compilation and Criticism, 2002. OCLC 62284281.
• Musa, A. Y. Palgrave. Hadith as Scripture: Discussions on The Authority Of Prophetic Traditions in Islam, 2008. ISBN 978-0-230-60535-0.
• Fred M. Donner, Narratives of Islamic Origins (1998)
• Gauthier H.A. Joynboll (PhD). Encyclopedia of Canonical Hadith (en anglès). London and Boston: Brill, 2013, p. 839. DOI 10.1163/ej.9789004156746.i-804. ISBN 978-9004156746. OCLC 315870438 [Consulta: 15 abril 2019].
• Muhyi ad-Din Abu Zakariyya Yahya bin Sharaf an-Nawawi. Olive Branch Press. Riyadh as-Salihin, 1975 [Consulta: 18. 5. 2018.].
• Tottoli, Roberto, "Hadith", in Muhammad in History, Thought, and Culture: An Encyclopedia of the Prophet of God (2 vols.), Edited by C. Fitzpatrick and A. Walker, Santa Barbara, ABC-CLIO, 2014, Vol I, pp. 231–236.
• Shahab Ahmed, A. Kazemi-Moussavi, Ismail K. Poonawala, Hamid Algar, Shaul Shaked, "Hadith" a Encyclopaedia Iranica