Gneu Pompeu Magne el Jove
From Wikipedia, the free encyclopedia
Gneu Pompeu Magne (en llatí: Gnaeus Pompeius Magnus), conegut per distingir-lo del seu pare com a Pompeu el Jove (79 - 45 aC), va ser un militar romà de final del període republicà. Era fill de Pompeu el Gran i de la seva tercera esposa, Múcia Tèrcia.[1]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | c. dècada del 80 aC antiga Roma |
| Mort | 12 abril 45 aC (25/35 anys) valor desconegut |
| Causa de mort | mort en combat |
| Magistrat monetari | |
| 46 aC – 45 aC | |
| Activitat | |
| Ocupació | polític de l'antiga Roma, militar de l'antiga Roma |
| Període | República Romana tardana |
| Família | |
| Cònjuge | Claudia |
| Parella | Cleòpatra VII |
| Pares | Gneu Pompeu Magne i Múcia Tèrcia |
| Germans | Sext Pompeu Pius Pompeia Marc Emili Escaure (pompeià) Pompeius/Pompeia |
És conegut perquè es va enfrontar a Cèsar durant la guerra civil del 48 al 45 aC, una vegada caigut el seu pare.
Biografia
Va acompanyar el seu pare a l'expedició contra els pirates (67 aC) quan tenia uns 22 anys. Cap al 54 aC es va casar amb Clàudia Pulcra, filla d'Api Claudi Pulcre i germana de la primera esposa de Marc Juni Brutus.[1]
Quan va esclatar la guerra civil que va enfrontar Cèsar i Pompeu (49 aC), el seu pare el va enviar a Alexandria per obtenir vaixells i tropes, i va obtenir unes cinquanta naus, amb les quals es va aliar a la força naval pompeiana a la mar Adriàtica (48 aC) a les ordres de Marc Calpurni Bíbul, que actuava per evitar que Cèsar travessàs l'Adriàtic fins a l'Epir. Va capturar diversos vaixells de Cèsar a Òric i va atacar Lissus, sense succés.[1]
Després de la derrota del seu pare a la batalla de Farsàlia i del seu assassinat en terres egípcies, Pompeu el Jove es va refugiar a l'illa de Corcira junt amb altres nobles romans. Va defensar la postura que, dominant el mar, la victòria final era segura, i quasi va matar Ciceró quan va recomanar sotmetre's a Cèsar.[1]
Quan feia camí cap a Àfrica, on els pompeians s'havien fet forts, va rebre la notícia de boca del seu germà Sext de la mort del seu pare. Junt amb Sext, es va aliar a la resta de comandants pompeians supervivents al nord d'Àfrica, d'on van continuar la resistència contra Cèsar.[1]
Després d'un temps a Àfrica, el 47 aC va anar a Hispània per recuperar aquesta regió pels pompeians, amb suport dels nombrosos clients del seu pare, i reclutar forces per reforçar Àfrica. Però no va arribar immediatament a Hispània: primer va fer un atac infructuós a Mauritània, i més tard es va apoderar d'algunes illes (que havien de ser les Balears), i no va desembarcar fins al 46 aC.[1]
Un mica després s'hi va aliar el seu germà Sext, Tit Labiè i altres optimats que havien fugit d'Àfrica després de la batalla de Tapsos; en poc temps es va trobar a capdavant de tretze legions. Juli Cèsar va enviar a la zona el seu llegat Gai Didi, i a final de l'any hi va anar en persona. La guerra es va acabar el 45 aC amb la batalla de Munda,[2] amb un nou triomf de Cèsar el 17 de març del 45 aC.[3]
Pompeu va poder escapar, encara que ferit, i es va refugiar a Carteia, a la costa, d'on va sortir amb un esquadró de vint vaixells. Per manca d'aigua va haver de desembarcar i fou sorprès per Didi, que havia sortit de Gades amb una flota, i que li va destruir els vaixells del grup. Pompeu va fugir cap a l'interior, però fou atrapat prop de Lauró i executat. Li tallaren el cap i l'enviaren a Cèsar, que el va exposar a Hispalis, l'actual Sevilla.[1]
Referències
Bibliografia
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.