From Wikipedia, the free encyclopedia
Gneu Pompeu Magne (Cnaeus Pompeius Magnus, 79 - 45 aC), conegut com «el Jove» o Pompeu el Jove per distingir-lo del pare, Gneu Pompeu Magne, va ser un militar romà de final del període republicà que es va enfrontar a Cèsar durant la guerra civil del 48 al 45 aC.[1]
  | |
| Nom original | (la) Gneius Pompeius Magnus |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | c. dècada del 80 aC antiga Roma |
| Mort | 12 abril 45 aC (25/35 anys) valor desconegut |
| Causa de mort | mort en combat |
Moneyer (en)  | |
| 46 aC – 45 aC | |
| Activitat | |
| Ocupació | polític de l'antiga Roma, militar de l'antiga Roma |
| Període | República Romana tardana |
| Família | |
| Cònjuge | Claudia |
| Parella | Cleòpatra VII |
| Pares | Gneu Pompeu Magne i Múcia Tèrcia |
| Germans | Sext Pompeu Pius Pompeia Marc Emili Escaure (pompeià) Pompeius/Pompeia |
Era fill de Pompeu i de la seva tercera esposa, Múcia Tèrcia. Gneu Pompeu va acompanyar el seu pare a l'expedició contra els pirates (67 aC) quan tenia uns 22 anys. No van tenir fills.[1]
Cap al 54 aC es va casar amb Clàudia Pulcra, filla d'Api Claudi Pulcre i germana de la primera esposa de Brutus.
Quan va esclatar la guerra civil que va enfrontar Cèsar i Pompeu (49 aC), el seu pare el va enviar a Alexandria per obtenir vaixells i tropes, i va obtenir unes cinquanta naus, amb les quals es va aliar a la força naval pompeiana a la mar Adriàtica (48 aC) a les ordres de Marc Calpurni Bíbul, que actuava per a evitar que Cèsar creués l'Adriàtic fins a l'Epir. Va capturar diversos vaixells de Cèsar a Oricum i va atacar Lissus sense succés.
Després de la derrota del seu pare a la batalla de Farsàlia i del seu assassinat en terres egípcies, Gneu es va refugiar a l'illa de Còrcira junt amb altres nobles romans. Va defensar la posició que, dominant el mar, la victòria final era segura i quasi va matar Ciceró quan aquest va recomanar sotmetre's a Cèsar.
Quan feia camí cap a Àfrica, on els pompeians s'havien fet forts, va rebre la notícia de boca del seu germà Sext, de la mort del seu pare. Junt amb Sext es va aliar a la resta de comandants pompeians supervivents al nord d'Àfrica des d'on van continuar la resistència contra Cèsar.
Després d'un temps a Àfrica, el 47 aC se'n va anar a Hispània per recuperar aquesta regió pels pompeians, amb suport dels nombrosos clients del seu pare, i reclutar forces per reforçar Àfrica; però no va arribar immediatament a Hispània. Primer va fer un atac infructuós a Ascurum a Mauritània i després es va apoderar d'algunes illes (que havien de ser les Balears) i no va desembarcar fins al 46 aC.[1]
Un mica després s'hi va aliar el seu germà Sext Pompeu Pius, Tit Labiè i altres optimats que havien fugit d'Àfrica després de la batalla de Tapsos. En poc temps es va trobar al front de tretze legions. Juli Cèsar va enviar a la zona el seu llegat Gai Didi i a final de l'any hi va anar en persona. La guerra es va acabar el 45 aC amb la batalla de Munda,[2] amb un nou triomf de Cèsar el 17 de març del 45 aC.[3]
Pompeu va poder escapar encara que ferit i es va refugiar a Carteia a la costa d'on va sortir amb un esquadró de vint vaixells.[1] Per manca d'aigua va haver de desembarcar i fou sorprès per Gai Didi que havia sortit de Gades amb una flota, i que li va destruir els vaixells del grup. Pompeu va fugir cap a l'interior, però fou atrapat prop de Lauron, i executat. El seu cap fou tallat i enviat a Cèsar que el va exposar a Hispalis, l'actual Sevilla.[1]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
