Diclorodifluorometà

El diclorodifluorometà o freó anomenat també freó-12, R12, Arcton 6, Frigen 12, o CFC-12, és un gas incolor, no corrosiu i inflamable de fórmula molecular CCl₂F_2.^[1][2]

Diclorodifluorometà

Substància química	tipus d'entitat química
Massa molecular	119,935 Da
Descobridor o inventor	Thomas Midgley Jr.
Estructura química
Fórmula química	CCl₂F₂
SMILES canònic	Model 2D C(F)(F)(Cl)Cl
Identificador InChI	Model 3D
Propietat
Solubilitat	0,03 g/100 g (aigua, 25 °C)
Moment dipolar elèctric	0,51 D
Punt de fusió	−158 °C −158 °C
Punt d'ebullició	−30 °C (a 760 Torr) −29 °C (a 101 Pa) −29,8 °C (a 101,325 kPa)
Moment dipolar elèctric	0,51 D
Pressió de vapor	5,7 atm (a 20 °C)
Coeficient de repartiment aigua/octanol	2,16
Perill
Límit d'exposició mitjana ponderada en el temps	4.950 mg/m³ (10 h, Estats Units d'Amèrica)
IDLH	74.250 mg/m³
Potencial d'escalfament global	11.547

Descobriment

Va ser descobert pel químic Thomas Midgley el 1930^[3] que treballava pels laboratoris d'investigació de General Motors els Estats Units, on se li va demanar que desenvolupés un nou refrigerant que no fos tòxic ni inflamable i presentés una gran estabilitat química. Després de llargues investigacions va descobrir el CFC-12 anomenat en els seus inicis «freó» que complia tots els requisits exigits i era el primer de molts compostos d'aquesta família que després es van anar desenvolupant al llarg del segle xx.^[4]

Preparació

Es pot preparar per reacció del tetraclorur de carboni CCl₄ amb fluorur d'hidrogen en presència d'una quantitat catalítica de pentaclorur d'antimoni SbCl₅:^[5]

$${\displaystyle {\ce {CCl4 + 2 HF -> CCl2F2 + 2 HCl}}}$$

Aquesta reacció també pot produir triclorofluorometà (CCl₃F), clorotrifluorometà (CClF₃ i tetrafluorometà (CF₄)

Aplicacions

Va ser el carbur de clor i fluor més emprat en:

• circuits de refrigeració,
• fabricació d'escumes polimèriques,
• gas propulsor d'esprais.

A partir del compliment amb el Protocol de Montreal, la seva fabricació va ser prohibida als Estats Units, juntament amb molts altres països el 1996, a causa de la destrucció de la capa d'ozó i va ser substituït per un hidrofluorocarbur (HCFC-22), un compost sintètic.^[6][7]

Referències

1. «diclorodifluorometà». Gran Enciclopèdia Catalana, 01-05-1987. [Consulta: 29 gener 2022].
2. «Dichlorodifluoromethane» (en anglès). PubChem. National Library of Medicine. [Consulta: 29 gener 2022].
3. Ryan, Lawrie. Advanced Chemistry For You (en anglès). OUP Oxford, 2015, p. 202. ISBN 978-0-19-835597-7.
4. «Dichlorodifluoromethane - Immediately Dangerous to Life or Health Concentrations (IDLH):» (en anglès americà). National Institute for Occupational Safety and Health (NIOSH)., 02-11-2018. [Consulta: 29 gener 2022].
5. Greenwood, N. N. (Norman Neill). Chemistry of the elements. Oxford [Oxfordshire] ; New York : Pergamon Press, 1984, p. 304. ISBN 978-0-08-022056-7.
6. Koel, Mihkel; Kaljurand, Mihkel. Green Analytical Chemistry 2nd Edition (en anglès). Royal Society of Chemistry, 2019-03-13, p. 5. ISBN 978-1-78801-486-1.
7. Stellman, Jeanne Mager. Encyclopaedia of Occupational Health and Safety (en anglès). International Labour Organization, 1998, p. 104-184. ISBN 978-92-2-109817-1.

Enllaços externs

• http://www.esrl.noaa.gov/gmd/hats/combined/CFC12.html
• http://www.wou.edu/~avorder/Refrigeration.htm