metge i inventor català From Wikipedia, the free encyclopedia
Francesc Santponç i Roca (Barcelona, 1 d'octubre de 1756 - abril de 1821) va ser un metge i inventor català.[1] La Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona conserva una vintena d'obres que van formar part de la biblioteca personal de Santponç,[2] així com alguns exemples de les marques de propietat que van identificar els seus llibres al llarg de la seva vida.[3]
.jpg)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1r octubre 1756 Barcelona |
| Mort | abril 1821 (64 anys) |
| Formació | Universitat de Cervera |
| Activitat | |
| Ocupació | inventor, metge |
| Membre de | |
L'avi de Santponç havia estat apotecari i el seu pare, metge. Ell va seguir la tradició familiar estudiant primer a Cervera i després a Barcelona, Montpeller, Tolosa i París.
Va ser un dels metges destacats de Barcelona. Un dels seus pacients va ser l'astrònom francès Méchain, que va sofrir un greu accident en un dels seus viatges a Barcelona per determinar la longitud del metre. El 1804 va ser nomenat vicepresident de l'Acadèmica Metge-pràctica de Barcelona, per a la qual va dur a terme un estudi sobre els efectes terapèutics de les aigües minerals. Ja el 1786 havia realitzat amb Francesc Salvà un mapa topogràfic de les esmentades aigües en Catalunya. Dos anys abans Salvà i Santponç havien experimentat amb el llançament de globus aerostàtics al Portal de l'Àngel de Barcelona i, amb Martí Franquès, van estudiar el «galvanisme» o electricitat animal. Santponç mantenia correspondència amb els seus homòlegs francesos i va anar guardonat per la Societat Mèdica Parisenc per un estudi sobre la febre aftosa en nens d'un a tres o quatre mesos. Suport, a més, els assaigs d'inoculació contra la verola a Espanya a finals del segle xviii.
Santponç va ser membre de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona i designat primer revisor (1789) i després director (1799) de la seva Direcció d'Estàtica i Hidroestàtica. El 1804 es va fer càrrec de la càtedra de Matemàtiques, i dos anys després va ser designat com primer director de l'Escola de Mecànica fundada per la Junta de Comerç de Barcelona, d'eminent caràcter aplicat. L'Escola va ser inaugurada el 2 de gener del 1808, però la seva activitat va ser interrompuda per la invasió francesa d'aquell any i Santponç, es va integrar a les forces de la resistència, essent dels serveis mèdics de l'exèrcit.
Després de la guerra va reprendre la seva activitat docent i a l'any següent es va fer càrrec de la secció de Mecànica de les Memòries d'Agricultura i Arts de la Junta de Comerç.
La seva inquietud intel·lectual el va apropar des de jove a altres disciplines, amb un esperit eminentment pràctic. Al costat de Salvá i amb l'assistència del fuster Pere Gamell una màquina per separar la fibra del lli i el cànem.
Entre 1804 i 1806, finançat per l'empresari tèxtil Jacint Ramon, Santponç va encarar la construcció de tres màquines de vapor per ser aplicades en l'esmentada indústria, i va haver de lluitar amb una mà d'obra preindustrial, composta per experts artesans (fusters, forjadors, etc.) que, encara que capaços de suggerir nombroses millores al disseny, mancaven de l'habilitat necessària per a la producció d'enginys industrials moderns.
Santponç va començar dirigint la construcció d'una màquina de tipus Newcomen, que era el model més primitiu, aparegut quasi feia un segle i que continuava utilitzant-se per a pouar aigua, donada la minça potència, que no arribava als 2 CV de força. Entre les seves falles destacaven el fort sotragueig en el moviment del balancí que transmetia la força, el soroll excessiu de les cadenes i l'alt consum de carbó (un mineral rar i difícil de trobar aleshores) per a la seva operació.[4][5]
Això no obstant, Jacint Ramon efectuà els càlculs per demostrar la major rendibilitat d'una màquina de doble efecte segons el model de James Watt, una innovació introduïda a Espanya per Agustín de Betancourt,[5] les patents de la qual acabaven de caducar uns anys abans. S'acordà, doncs, la construcció d'un segon enginy més petit (amb una potència aproximada de 1 CV), la major innovació va ser del qual va ser el disseny de Santponç i l'artesà Antoni Pujades d'un registre de distribució del vapor. Se'n va realitzar una aplicació a una màquina de filar «anglesa» (contínua) i després com a bomba de pouar aigua aplicada sobre una roda hidràulica, assolint les proves amb èxit,[5] encara que el mateix Santponç va reconèixer més tard que continuava patint de problemes de disseny (massa vàlvules) i falta de precisió i resistència en la construcció de les parts. A continuació del prototip es va desenvolupar una màquina operativa, amb una potència de 5 a 7 CV i que quedà enllestida el mes de febrer del 1806. El cilindre tenia unes dimensions de 35,6 cm de diàmetre, 114 cm de llargada, i el volant un diàmetre de 356 cm. En la construcció del nou model va intervenir el mateix Pujades i l'estructura de la fogaina va ser dissenyada per una personalitat destacada del món de l'arquitectura, el mestre de cases Ignasi March.[5]
L'experiència d'aquests dos anys va ser recollida en una extensa memòria, Noticia de una nueva bomba de fuego, redactada pel mateix Sanponç i dirigida a la Junta de Comerç, que s'hi va interessar.[4] Malgrat que tingué una acollida elogiosa i la fàbrica rebé nombrosos visitants, la memòria no s'arribà a publicar[4] i es va perdre durant 175 anys, fins que en sortí una còpia a l'arxiu dels descendents del savi mecànic.[4]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
