tercera etapa del joc d'escacs From Wikipedia, the free encyclopedia
Dins l'entorn dels escacs, el final fa referència a la tercera etapa del joc, després de l'obertura i el mig joc, en la qual queden poques peces sobre el tauler i el desenllaç és imminent. Hom recomana que sigui l'etapa del joc que els principiants aprenguin en primer lloc.
| a | b | c | d | e | f | g | h | ||
| 8 |     | 8 | |||||||
| 7 | 7 | ||||||||
| 6 | 6 | ||||||||
| 5 | 5 | ||||||||
| 4 | 4 | ||||||||
| 3 | 3 | ||||||||
| 2 | 2 | ||||||||
| 1 | 1 | ||||||||
| a | b | c | d | e | f | g | h | ||
Una partida d'escacs acaba quan es dona alguna d'aquestes situacions:
El final com a etapa del joc té a veure amb els moviments previs a aquests desenllaços.
Tot i que una partida pot acabar en pocs moviments, amb un escac i mat (com ara l'escac i mat del pastor), el més habitual és que la partida es decideixi en un final. El final com a etapa del joc acostuma a començar després de 30 moviments o més i es caracteritza pel fet que:
Sovint la línia que separa el mig joc i el final no és clara, ja que pot passar bé gradualment o bé pel ràpid intercanvi d'un petit nombre de parells de peces. El final, però, té característiques ben diferents respecte del mig joc, i els jugadors han d'aplicar estratègies diferents per a aquesta etapa. En particular, cada peó existent es torna més important per la seva capacitat de promoció; els finals usualment giren al voltant del tema de tractar de promoure un peó (avançant fins a la seva vuitena fila). El rei, que ha de ser protegit en les etapes prèvies al final (obertura i mig joc) es torna part important de l'estratègia del final de joc, a causa de la petita quantitat d'amenaces que existeixen i a la seva capacitat d'atac, a banda del fet que ni la peça més poderosa en moviment (la dama) és capaç de fer escac i mat per si sola.
Molta gent ha realitzat estudis dels finals d'escacs, els principals mats amb el material mínim estan ben estudiats així com les formes de guanyar quan no sembla clara una victòria o la forma d'aconseguir taules mitjançant el tema de l'ofegat quan sembla que es té la partida perduda.
És molt curiós en escacs que un peó que en l'obertura o el mig joc tenen un valor d'1, al final signifiquin l'esperança de guanyar la partida, així per exemple en un final de rei i cavall contra rei i peó és millor tenir el peó, que podria coronar, que no pas el cavall, que no pot fer escac i mat per sí sol, ni amb l'ajut del rei propi.
Els finals en escacs es classifiquen d'acord amb el tipus de peces i la quantitat de peces que queden al tauler. Alguns finals interessants són:
Els finals artístics consisteixen en posicions similars a un final de joc normal, generalment amb poques peces, creades amb el propòsit de presentar una solució que, ja sigui per l'enginy que requereix, la subtilesa dels moviments necessaris, o la seva originalitat, mostren la bellesa del joc. Hi ha diversos autors que s'han dedicat a la composició d'aquest tipus de finals:
En els estudis se sol anomenar bàndol "fort" al jugador que té avantatge de peces i bàndol "feble" al que té desavantatge.
S'anomenen finals bàsics aquells en què el rei "feble" està sol a l'escaquer.
Finals bàsics que acaben en escac i mat i victòria del bàndol amb més peces.
(Estan ordenats de menor a major dificultat, com es recomana per a l'aprenentatge.)
Finals bàsics que acaben en taules:
Les mateixes regles de moviment d'aquestes peces impedeixen que cap dels bàndols pugui fer escac i mat.
Finals bàsics amb més peces: La resta de mats de més peces contra rei sol no se solen estudiar, ja que són combinacions dels mats bàsics essencials.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
