Fàbrica Pujol i Bausis
From Wikipedia, the free encyclopedia
La Fàbrica Pujol i Bausis, coneguda popularment com La Rajoleta, està situada entre el carrer de l'Església i el passatge del Puig d'Ossa, al barri del centre d'Esplugues de Llobregat, i està catalogada com a bé cultural d'interès local.[1] Fou un dels centres més importats de producció ceràmica industrial de Catalunya en la segona meitat del segle xix i començaments del xx, i actualment és la seu del Museu de Ceràmica La Rajoleta, depenent del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (MNATEC).
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici industrial i forn  | |||
| Construcció | 1858 | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura popular | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Esplugues de Llobregat | |||
| Localització | Passatge del Puig d'Ossa | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 33950 | |||
_1.jpg?lang=ca)
La qualitat de l'argila de les terres d'Esplugues hi va propiciar l'establiment d'algunes bòbiles o fàbriques de maons. Les primeres referències són del 1858, si bé va tenir una activitat inestable a causa de discrepàncies entre els socis fundadors, Joan Terrada i Jaume Gelbert. Tancada i reoberta en diverses ocasions, el 1874 passà a ser regida per Jaume Pujol i Baucis (o Bausis), propietari dels terrenys. L'any 1876 n'adquirí la plena propietat i seguí dirigint-la fins a la seva mort l'any 1891,[2] amb l'ajuda del seu fill Pau Pujol i Vila.
La introducció del vapor el 1886, la recuperació de la tècnica del daurat, i la constant tasca d'experimentació amb nous materials van fer que els màxims exponent de l'arquitectura de final de segle confiessin les seves comandes a la fàbrica, coneguda en aquest període «La Rajoleta», nom que Jaume Pujol havia assignat a les peces de 13x13 cm, mentre que a les peces de 20x20 cm les anomenava taulells. A la mort del seu pare l'any 1891, Pau Pujol i Vila continuà el negoci sota la raó social Fill de Jaume Pujol i Bausis. En ple triomf del modernisme, la fàbrica experimentà un fort creixement, cosa que obligà incrementar la capacitat de producció amb nous forns que permetien una producció més variada i ràpida.
Entre 1901 i 1904, el director artístic fou Joan Baptista Alòs i Peris (1881-1950), que n'impulsà una nova ampliació. Un altre director artístic fou Francesc Quer i Selves (1858-1933).
Després de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), la fàbrica fou explotada per una societat anònima que hi produïa aïlladors d'alta tensió per les companyies elèctriques. Finalment, l'any 1984, la fàbrica, amb la seva última denominació Industrial Cerámica Vallvé SA, cessà l'activitat i posteriorment, l'Ajuntament n'adquirí la propietat. S'hi enderrocaren diverses construccions i després de diverses campanyes de prospeccions arqueològiques, l'any 2002 s'inaugurà el Museu de Ceràmica La Rajoleta en un espai de nova construcció situat al centre de l'antic recinte industrial.[1]
Clients i col·laboradors
Entre els arquitectes que encarregaren materials a la fàbrica i que col·laboraren amb els seus dissenys hi ha noms com Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Salvador Valeri, Antoni Maria Gallissà, Bonaventura Bassegoda, Josep Font i Gumà, Enric Sagnier, Rafael Masó, Manuel Joaquim Raspall, Josep Azemar i Pont, Lluís Muncunill. Entre els particulars hi trobem les famílies Güell, Aymerich, Baró de Quadras, Macari Golferichs i d'altres.
Molts dels edificis més significatius del modernisme a Catalunya conserven rajoles de la Pujol i Bausis: l'Institut Pere Mata de Reus, la Casa Lleó Morera, Casa Amatller, Casa Martí, Palau Macaya a Barcelona, així com a la casa Puig i Cadafalch a Argentona o la Casa Coll i Regàs a Mataró.
Fou especialment destacada la relació amb artístes com Adrià Gual, Alexandre de Riquer o Lluís Bru, que feien projectes ceràmics per encàrrec de la fàbrica. Bru, a més de dissenyador i dibuixant, era mosaïcista i, alhora que col·laborava amb la fàbrica, hi encarregava la producció de ceràmica dels seus clients.
Les prospeccions arqueològiques permeteren de descobrir i documentar els espais subterranis, com per exemple els sis forns de tipus àrab (ca. 1887) de gran dimensions, descoberts l'estiu del 1993 i la tardor del 1996. Els dos forns soterrats a uns 9 m de profunditat són de grans dimensions, amb planta circular, d'uns 5 m de diàmetre, i consten de dues cambres.
Els dos grans forns d'ampolla, originàriament coberts, corresponen possiblement a l'etapa de construcció de les noves naus realitzades els anys 1913-1914, destinats a la cocció del gres i la porcellana, en el context d'una remodelació de la fàbrica sota la direcció del seu propietari Pau Pujol. De base circular, estan formats per una secció cilíndrica coberta per una secció cònica rematada per una xemeneia. Estan fets de maó reforçats amb una malla d'acer feta d'anelles i tires de ferro per evitar la dilatació del parament durant la cocció de les peces. A la base s'obren diverses obertures d'arc de mig punt.[1]
La xemeneia, situada a l'extrem sud de la finca, és de maó vist d'una alçada de 22 m i correspon a la sortida de fums de la màquina de vapor documentada des del 1886.
Wikiwand in your browser!
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
