esdeveniment d'extinció massiva d'espècies fa uns 65 milions d'anys From Wikipedia, the free encyclopedia
L'extinció del Cretaci-Paleogen (abreujada K-Pg), dita igualment extinció del Cretaci-Terciari (K-T), fou una extinció massiva sobtada que es produí fa uns 66 milions d'anys[1] i conduí a la desaparició de tres de cada quatre espècies de plantes i animals de la Terra,[2] incloent-hi els dinosaures no aviaris.[1] Entre les altres víctimes de l'extinció hi havia tots els tetràpodes terrestres de més de 25 kg i bona part dels que vivien a l'aigua, amb excepcions com les tortugues marines i els crocodilians.[3] Marca la fi del període Cretaci i de l'era del Mesozoic i el començament de l'era del Cenozoic, que encara dura. Es pot identificar en el registre geològic per una capa fina de sediments coneguda com a límit K-Pg o límit K-T, que es pot apreciar en roques marines i terrestres d'arreu del món. L'argila que forma el límit conté una proporció inusualment alta d'iridi, un metall força més abundant en els asteroides que en l'escorça terrestre.[4]
| Tipus | extinció massiva  | ||
|---|---|---|---|
| Epònim | Cretaci i Paleogen | ||
| Data | fa 66 milions d'anys | ||
| Causa | impactador de Chicxulub | ||
| Efectes | inanició hivern d'impacte Paleogen | ||
Actualment es creu que la raó principal de l'extinció K-Pg, proposada per un equip de científics liderat per Luis Walter Álvarez, va ser l'impacte d'un meteorit (un cometa massiu o un asteroide) fa 66 milions d'anys.[4] Els efectes subsegüents foren catastròfics, entre els quals un hivern perenne que impedí a les plantes i al plàncton fer la fotosíntesi.[5][6] La hipòtesi del meteorit, també coneguda com a hipòtesi d'Álvarez, va guanyar força quan es va descobrir el cràter de Chicxulub al golf de Mèxic a principis dels anys 90,[7] que va proporcionar proves concloents que el límit K-Pg es devia a l'impacte d'un meteorit.[8] El fet que les extincions datin de l'època de l'impacte suggereix que l'extinció K-Pg va ser causada pel meteorit.[8] Pot ser que l'esdeveniment es veiés accelerat per la creació dels trapps del Dècan. Tanmateix, alguns científics mantenen que l'extinció va ser causada o exacerbada per altres factors, com ara erupcions volcàniques,[9] un canvi climàtic o un canvi del nivell del mar, juntament o separada.
Tot i això, segons Salvador Moyà; l'extinció dels dinosaures hagués estat igualment inevitable tenint en compte l'ecosistema fràgil i canviant en el qual vivien, és a dir, el meteorit no fou l’únic responsable. Tots els éssers vius que formaven aquest ecosistema cada vegada tenien relacions més especialitzades entre ells, formant una dependència entre si. Això va provocar que aquest meteorit alterés i produís extincions en cadena.[10]
Un gran nombre d'espècies va perir durant l'extinció K-Pg. Les víctimes més conegudes són els dinosaures; emperò, l'extinció també va destruir una plètora d'altres organismes terrestres, entre els quals certs mamífers, pterosaures, ocells,[11] rèptils,[12] insectes[13][14] i plantes.[15] Als oceans, s'extingiren els plesiosaures i els rèptils marins gegants (mosasaures) i minvà el nombre de peixos,[16] taurons, mol·luscs (especialment els ammonits, que s'extingiren) i moltes espècies de plàncton. S'estima la desaparició de prop d'un 75% de les espècies del planeta.[17] Aquesta devastació d'espècimens va suposar oportunitats evolutives: alguns grups van experimentar radiacions adaptatives, divergint en noves formes i espècies per omplir els nínxols ecològics buits. Els mamífers en particular es diversificaren durant el Paleogen,[18] cap a noves formes com els cavalls, les balenes, els ratpenats i els primats. També radiaren els ocells,[19] els peixos[20] i possiblement els rèptils.[12]
És una de les cinc grans extincions massives que ha conegut la Terra. Malgrat que no va ser la més gran, sí que és una de les més importants, car:
Entre els grups que s'extingiren per complet es poden trobar:
Els plànctons també van rebre un fort impacte, especialment els cocolitofòrids (algues planctòniques microscòpiques formadores de guix i que, per tant, donen el nom al període Cretaci).
Els grups que s'extingiren per complet inclouen:
També hi ha haver grups que van rebre un fort impacte, com ara:
Altres grups, en canvi, no van quedar gaire afectats:
Malgrat el fort impacte d'aquesta extinció, no va ser pas uniforme, cosa que fa que hom es pregunti per què alguns grups s'extingiren per complet mentre que d'altres quasi no foren afectats.
Sembla que hi ha alguns factors que van contribuir a l'extinció de certs grups:
Aquest és un tema controvertit, car algunes de les teories sobre les causes de l'extinció requereixen una extinció ràpida en un període relativament curt (entre uns quants milers i unes quantes desenes de milers d'anys), mentre que d'altres requereixen períodes més curts. A més, és una pregunta difícil de respondre, ja que:
Sloan i d'altres han publicat documents en què suggereixen que alguns dinosaures van sobreviure fins als inicis del Paleocè, i que per tant l'extinció dels dinosaures fou gradual (en canvi, no mencionen els altres aspectes de l'extinció). Llurs arguments estan basats en la troballa de fòssils de dinosaure en la formació de Hell Creek que es troben a 1,3 metres (equivalents a 40.000 anys) per sobre del límit K-Pg. S'han trobat altres restes similars en altres llocs del món, com ara la Xina.
En canvi, molts científics opinen que la posició dels fòssils d'aquests suposats dinosaures del Paleocè és artificial; és a dir, que l'erosió els va extreure de llur posició inicial i els va tornar a dipositar en sediments més tardans. També s'han trobat restes d'arcosaures i ictiosaures en capes del Miocè. Quant als «dinosaures del Paleocè»:
Pope, D'Hondt i Marshall van resumir la informació disponible sobre l'extinció marina:
Aquestes anàlisis mostren que, cap a finals del Cretaci, hi havia diversos processos de canvi en els ecosistemes marins que culminaren en una sobtada extinció massiva.
Una bona teoria que expliqui l'extinció K-Pg hauria de:
El 1980, un equip d'investigadors dirigits pel premi Nobel Luis Álvarez, el seu fill Walter Álvarez i els químics Frank Asaro i Helen Michels van descobrir que, arreu del món, les capes sedimentàries del límit K-Pg contenen una concentració d'iridi centenars de vegades superior a la normal. L'iridi és un element extremament rar en l'escorça terrestre, car és molt dens, i per tant la gran majoria d'iridi a la terra es va enfonsar dins el nucli mentre la Terra encara estava en estat magmàtic. Els investigadors van suggerir que un asteroide va impactar contra la Terra en temps del límit K-Pg.
Aquesta teoria es veu enfortida per la composició de les capes que delimiten el Cretaci i el Terciari:
Aleshores, els investigadors van estimar:
La conseqüència més evident d'un impacte com aquest hauria estat un vast núvol de pols que hauria bloquejat la llum solar, evitant qualsevol procés de fotosíntesi durant uns quants anys. Això explicaria l'extinció de les plantes i els fitoplànctons, així com de tots els organismes que en depenien (tant els herbívors com els carnívors que se n'alimentaven). Però les criatures petites dependents d'una cadena alimentària basada en els detritus haurien tingut una bona perspectiva de supervivència.
És possible que, a mesura que els fragments incendiaris originats per l'impacte tornaven a caure a la Terra, hi hagués hagut tempestes de foc a escala global. Anàlisis fetes en les inclusions de fluid en ambre primitiu semblen indicar que el contingut d'oxigen de l'atmosfera era molt alt (d'un 30-35%) a finals al Cretaci superior. Aquest nivell alt d'oxigen hauria contribuït a una combustió intensa. El nivell d'oxigen a l'atmosfera va precipitar-se a principis del Terciari. Si hi va haver incendis a escala mundial, això hauria incrementat el contingut de diòxid de carboni de l'atmosfera, causant un efecte d'hivernacle temporal una vegada que s'hagués estabilitzat el núvol de pols, i això hauria exterminat els supervivents més vulnerables del "llarg hivern".
Segons el tipus de roca en què impactà el meteorit, l'impacte podria haver causat pluja àcida. Nogensmenys, investigacions recents suggereixen que aquest efecte va ser relativament menor. Els gasos inerts haurien limitat els canvis, i a més, la supervivència d'animals especialment vulnerables a la pluja àcida, com ara les granotes, indica que aquest no va ser un factor essencial de l'extinció.
Les teories basades en un impacte meteòric només poden explicar extincions molt ràpides, ja que els núvols de pols i els possibles aerosols sulfúrics desapareixerien de l'atmosfera en un temps bastant curt, potser en menys de 10 anys.
Malgrat que els estudis del límit estratigràfic K-Pg continuen a mostrar un altíssim nivell d'iridi, la idea que els dinosaures foren exterminats per un asteroide va continuar sent un tema controvertit entre els geòlegs i paleontòlegs durant més d'una dècada.
Un dels problemes amb la hipòtesi d'Álvarez era que no es coneixia cap cràter que es pogués relacionar amb l'extinció. Això no va ser un cop decisiu per a la teoria; encara que el cràter resultant d'aquest impacte hauria tingut un diàmetre d'entre 150 i 200 quilòmetres, els processos geològics de la Terra tendeixen a ocultar o destruir els cràters amb el pas del temps.
Però, més endavant es va a dur a terme una investigació que va descobrir la "prova del crim": el cràter de Chicxulub, enterrat sota la costa del Yucatán. És un cràter de forma ovalada, amb un diàmetre d'uns 180 km, més o menys la mida que havia calculat l'equip d'Álvarez. La seva forma i la seva situació indiquen més causes de la devastació, a part del núvol de pols:
Actualment, la immensa majoria de paleontòlegs estan d'acord que un asteroide va impactar contra la Terra fa 65 milions d'anys, però molts d'ells discuteixen la idea que l'impacte va ser la causa única de l'extinció.
Gerta Keller suggereix que l'impacte de Chicxulub va tenir lloc uns 300.000 anys abans del límit K-Pg. Aquesta datació està basada en informació obtinguda al nord-est de Mèxic a partir de moltes capes estratigràfiques amb esfèruls d'impacte, la primera de les quals es troba uns 10 metres per sota del límit K-Pg. Aquests deu metres equivalen a uns 300.000 anys. Aquesta troballa impulsa la teoria que diu que aquest o altres impactes van contribuir a l'extinció, però no la van causar. Nogensmenys, molts científics refusen l'anàlisi de Keller, dient que els 10 metres de terra per sobre dels esfèruls es pot atribuir als tsunamis causats per l'impacte. El cràter de Chicxulub continua sent un tema molt controvertit.
Alguns científics creuen que un període d'intensa activitat volcànica a l'Índia, que formà els trapps del Dècan, podria haver causat o contribuït a l'extinció.
Abans del 2000, semblava que si les erupcions de basalt dels trapps del Dècan van causar l'extinció, aquesta hauria hagut de ser gradual, ja que es creu que aquestes erupcions van durar uns dos milions d'anys. Tanmateix, Hofman, Féraud i Courtillot van trobar proves que dues terceres parts dels trapps del Dècan van ser creades en l'últim milió d'anys del Cretaci. Així, aquestes erupcions haurien causat una extinció bastant ràpida, d'una durada d'uns quants milers d'anys; igualment, molt més lenta que una extinció causada per un impacte meteòric.
Els mecanismes letals haurien estat:
Durant els anys en què la teoria dels trapps estava relacionada amb la idea d'una extinció més lenta, Luis Álvarez (que es morí el 1988) deia que els paleontòlegs estaven equivocant-se per culpa de la poca informació que tenien. Aquesta afirmació no va ser ben rebuda al principi, però més endavant, i a mesura que s'acumulaven els descobriments fets als jaciments fòssils, la seva opinió va començar a ser més acceptada. Finalment, la majoria de paleontòlegs van començar a acceptar que l'extinció massiva del final del Cretaci fou causada en (gran) part per un impacte meteòric de proporcions gegantesques. Tanmateix, el mateix Walter Álvarez reconeix que hi havia hagut altres canvis a nivell global a la Terra, fins i tot abans de l'impacte, com ara un descens en el nivell del mar i enormes erupcions volcàniques a l'Índia, i que aquests canvis podrien haver contribuït a l'extinció.
Un cràter enorme ha estat descobert recentment al fons del mar a l'oest de l'Índia 2 Arxivat 2008-10-12 a Wayback Machine.. El cràter de Shiva, com ha estat anomenat, fa entre 450 i 600 quilòmetres de distància i també se l'ha datat en fa 65 milions d'anys. Els descobridors suggereixen que l'impacte podria haver estat el desencadenant dels trapps del Dècan. Tanmateix, aquesta estructura encara no ha estat acceptada com a cràter d'impacte per la comunitat geològica i és possible que només sigui una depressió causada per la retirada de la sal.
Hi ha altres cràters que també es podrien haver format al límit K-Pg. Això suggereix la possibilitat de múltiples impactes pròxims en el temps, potser parts d'un asteroide fragmentat, de manera similar al que va passar quan el cometa Shoemaker-Levy 9 va impactar amb Júpiter.
Nota: Ma (megaannum) vol dir 'milions d'anys'.
Hi ha proves evidents que el nivell del mar va baixar cap a finals del Cretaci en major mesura que en qualsevol altre temps del Mesozoic:
No hi ha pistes directes sobre les causes d'aquest descens, però probablement es degué a una reducció de l'activitat de les plaques tectòniques oceàniques que va fer que s'enfonsessin sota el seu propi pes.
Un descens dràstic hauria reduït enormement l'extensió de la plataforma continental, que és la zona del mar més rica en espècies, i per tant, hauria causat una extinció massiva al mar. Però l'anàlisi de Marshall i Ward indica que això no va ser suficient per a exterminar els ammonits.
Aquest descens també hauria causat canvis climàtics, en part trencant l'equilibri dels corrents oceànics i eòlics i en part reduint l'albedo de la Terra, incrementant les temperatures globals. Això hauria causat algunes extincions a terra ferma, especialment entre els vegetarians, a causa dels canvis en la vegetació disponible. Però el registre fòssil dels dinosaures nord-americans durant el Maastrichtià mostra:
Una altra causa que s'ha proposat per a l'extinció del Cretaci és un esclat de radiació còsmica de procedència d'una supernova relativament propera. El nivell anòmal d'iridi al límit K-Pg donaria suport a aquesta hipòtesi. La contaminació radioactiva causada per una supernova hauria de contenir l'isòtop de plutoni Pu-244, l'isòtop de plutoni amb la semivida més llarga (81 milions d'anys), que no es troba en les roques terrestres. Nogensmenys, anàlisis dels sediments del límit K-Pg revelen que no hi ha Pu-244, i es descarta aquesta hipòtesi.
Dues de les teories més acceptades, basades en la teoria d'impacte meteòric i en els trapps del Dècan, no són mútuament excloents, amb els coneixements que tenim actualment:
També és bastant possible que les extincions marines haguessin estat causades per una combinació d'impacte(s), els trapps del Dècan i un dràstic descens del nivell del mar.
Les teories més acceptades expliquen per què s'extingiren els grans dinosaures predadors: una catàstrofe va eliminar la gran majoria de plantes terrestres, de manera que els grans herbívors i després els grans predadors es varen extingir.
Però, si hi havia petits dinosaures predadors a finals del Cretaci, el més lògic hagués estat que sobrevisquessin, ja que:
En temps anteriors, hi havia hagut petits dinosaures predadors, com el Compsognathus (Juràssic superior), Microraptor (Cretaci inferior), Parvicursor (Campanià). De fet, sembla que els primers dinosaures eren tots petits predadors.
L'autèntic trencaclosques és l'absència o extrema raresa de petits dinosaures predadors (deixant les aus de banda) entre els fòssils del Maastrichtià. Troodon solia ser citat com a exemple principal de petit dinosaure predador de finals del Maastrichtià, però el fet que les seves dents tinguessin forma de fulla ha fet que molts científics pensin que probablement era herbívor. Tots els fòssils d'aquesta mena de dinosaures que s'han trobat a Hell Creek són dents, cosa que és una mica sospitosa -les dents són fòssils petits però molt resistents, de manera que són més propensos que altres fòssils perquè l'erosió els desenterri i els torni a sepultar en capes més recents.
Així doncs, ens trobem amb un dilema:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
