Esparciates

Els esparciates^[1][a] (grec antic: Σπαρτιάται, Spartiátai, llatí: Spartiatae), dits també iguals^[5][b] (grec antic: ὅμοιοι, hómoioi, llatí: homoei), era la classe social dels ciutadans d’Esparta a l'antiguitat. El grec hómoios significa ‘els semblants’, en oposició als que tenien alguna classe de limitació: els hipomíons (ὑπομείονες, ‘inferiors’).

La distinció entre ciutadans espartans no formava part de les antigues lleis, i no és esmentada abans de Xenofont, que adscriu aquesta institució a Licurg. Els esparciates tenien tot el poder polític a Esparta i exercien quasi tots els càrrecs públics. A més, cada esparciata posseïa un tros de terra; però, amb el temps, alguns ciutadans van perdre les seves terres, i com que, en conseqüència, no podien contribuir a les despeses de la sissícia i perdien alguns drets, rebaixant la seva condició, va sorgir la condició d'hipomíon.

Els criteris de la ciutadania espartana eren particularment selectius. Els esparciates havien de descendir d'un pare ciutadà i d'una mare filla de ciutadà. A més, per tenir l'estatut d'esparciata, els individus havien d'haver estat educats segons l’educació espartana (agoga). Finalment, tenien l'obligació de participar en el banquet dels ciutadans, la sissícia, portant-hi la seva quota d'aliments, o pagant-la.

El cos dels esparciates era tan restringit que s'estima el seu nombre en uns 1.200 en el moment de la gran derrota d'Esparta en la lluita contra Tebes a Leuctra (371 aC). Les pèrdues, probablement de l'ordre de 400 hoplites, privaren la ciutat d'un terç del cos cívic. La pèrdua d'influència d'Esparta al segle iii aC romandria vinculada a aquesta restricció del nombre dels esparciates, fenomen designat pels historiadors amb nom d’oligantròpia.

Notes

1. En certes fonts, erròniament, espartiates.^[2][3][4]
2. Sovint també traduït com a «els pars», per posar èmfasi en el caràcter aristocràtic d'Esparta.^[6][7] La traducció clàssica «els iguals», que es va estendre amb la Revolució Francesa,^[8] és, de fet, inexacta.^[9] El terme no el van utilitzar els primers historiadors grecs, Heròdot i Tucídides; es troba, per contra, en els escrits de Xenofont^[10] i d'Aristòtil.^[11]

Referències

1. Alberich i Mariné, Joan (dir.); Cuartero i Iborra, Francesc J. (dir.). Diccionari Grec-Català. D'Homer al segle ii dC. Enciclopèdia Catalana - Fundació Institut Cambó, 2015, p. 1539. ISBN 9788441224223.
2. Alberich, Joan; Ros, Montserrat. La transcripció dels noms propis grecs i llatins. Enciclopèdia Catalana, 1993, p. 79. ISBN 8477392250.
3. Seva i Llinares, Antoni (dir.). Diccionari Llatí-Català (en llatí - català). Enciclopèdia Catalana, 1993, p. 1397. ISBN 9788477396314.
4. Alberich, Joan; André, Avel·lí; Blay, Maite; Borràs, Joana; Romero, Carmen. Diccionari llatí-català de noms propis. Columna, 1994, p. 167. ISBN 8478097201.
5. Antela-Bernárdez, 2011, p. 56.
6. Lévy, 2003, p. 47.
7. Cartledge, 2001, p. 73.
8. Vegeu la Conjuració dels Iguals, temptativa de Gracchus Babeuf de fer caure el Directori l'any 1795.
9. Vegeu la Política d'Aristòtil (1295b 25-26), que parla dels homoioi kai isoi, és a dir, 'semblants i iguals'.
10. Xenofont, La República dels Lacedemonis, X 1, 7; Anàbasi, IV 6, 14; Hel·lèniques, III 3, 5.
11. Aristòtil, Política, V 7, 1306b 30.

Bibliografia

• Antela-Bernárdez, B. Pèricles no hi és: Breu història nova de l'antiga Grècia. Editorial UOC, 2011. ISBN 9788497883511.
• Cartledge, Paul. Spartan Reflections. Berkeley: University of California Press, 2001. ISBN 0-520-23124-4.
• Lévy, Edmond. Sparte: histoire politique et sociale jusqu’à la conquête romaine. París: Seuil, coll. "Points Histoire", 2003. ISBN 2-02-032453-9.
• César Fornis Vaquero: Esparta: historia, sociedad y cultura de un mito historiográfico. Barcelona: Crítica, 2003. ISBN 84-8432-413-3.