Els Banys d'Arles

Els Banys d'Arles és un poble, antiga comuna independent, de la comuna vallespirenca dels Banys d'Arles i Palaldà, a la Catalunya del Nord.

Els Banys d'Arles

Tipus	municipi francès
Localització
42° 28′ 34″ N, 2° 40′ 21″ E
Estat	França
Entitat territorial administrativa	França metropolitana
Regió	Occitània
Departament	Pirineus Orientals
Població humana
Població	1.847 (1936) (2.252,44 hab./km²)
Geografia
Superfície	0,82 km²
Altitud	222,3 m
Limita amb	Palaldà
Dades històriques
Dissolució	31 octubre 1942
Següent	els Banys i Palaldà
Identificador descriptiu
Codi postal	66110
Fus horari	UTC+01:00, hora estàndard UTC+02:00, horari d'estiu

Mapa de l'antiga comuna dels Banys d'Arles, respecte del seu terme actual

És^[1] a 222,3 m d'altitud, a la zona central-nord del terme comunal, a la dreta del Tec.

Tot i ser un poble relativament modern, ha adquirit molta importància a partir del moment que va esdevenir centre termal internacionalment reconegut. En l'actualitat és cap del cantó número 2, del Canigó, i ha esdevingut un dels centres neuràlgics de la comarca del Vallespir.

Les aigües termals

El poble té 22 fonts d'aigües termenals, que brollen entre els 36º i els 61º graus de temperatura, tenen molt de renom per al guariment de malalties reumàtiques i de les vies respiratòries. Aquest fet va generar, ja des del segle xviii, una gran activitat a l'entorn de la recuperació de la salut. Hi contribuí l'establiment al poble d'un centre hospitalari militar, i, de forma decisiva, les visites de la reina Maria Amèlia de Borbó-Dues Sicílies, muller del rei Lluís Felip I de França, cosa que va propagar arreu el nom del poble, i que tingué la conseqüència de la dedicació del poble a la il·lustre visitant, en un acte de servilisme monàrquic molt característic d'aquells anys, el darrer terç del segle xix.

A principis del segle xx, a ran de la Primera Guerra Mundial, els Banys d'Arles fou estada habitual de convalescents de l'exèrcit francès, aprofitant les instal·lacions existents des del segle xviii, i a partir d'aquelles dates, el poble ha esdevingut un reconegut centre sanitari i vacacional. Actualment hi ha molts establiments dedicats a aquestes activitats, de manera que el poble ha perdut del tot el caràcter rural que havia tingut temps ha. Es conserva, a la zona termal del poble, l'antic Hospital Militar, amb la capella de Santa Maria.

Les termes romanes

S'han conservat diverses restes de les antigues termes romanes del segle II de la nostra era. Tot i la reconstrucció, no sempre adequada, que s'hi ha fet, es conserva una sala amb volta de mig canó d'11,40 m d'alçada, 22,4 de llargària i 12 d'amplada, amb un absis a cada extrem i nínxols en forma de fornícula o quadrats als costats. Al mig de la sala s'obre una gran piscina amb sòl fet d'opus spicatum de 16 per 8,40 metres, amb una profunditat de 2. Uns graons tot al llarg dels laterals de la piscina hi permeten la baixada.

Al costat hi ha la sala que possiblement fou el sudatorium, amb una petita piscina al mig, amb tot de petites cambres a l'entorn, que conserven volta original. Es diu^[2] que són les restes monumentals més antigues de la Catalunya del Nord, i un dels conjunts termals més destacats conservats en bona part. L'arqueologia permeté enriquir el volum de les troballes de les termes: un petit tresor d'unes 40 monedes romanes de Nimes i d'Empúries, així com de 8 laminetes de plom amb inscripcions que, malauradament, van desaparèixer. Abans, però, el seu descobridor, Antoni Puiggarí, tingué temps de fer-ne dues còpies.

Les tauletes de plom

L'any 1845, en el decurs de les obres prèvies a la construcció de l'Hospital Militar destinat als ferits de la Guerra d'Algèria, el tinent coronel Antoni Puiggarí va trobar^[3] a la font anomenada lo Gros Escaldor un conjunt de monedes del segle I de la nostra era i diverses tauletes de plom, doblegades i plegades, la més gran de les quals feia 14 x 6 cm. Es va trobar que pertanyien, un cop estudiades, a les taules anomenades de defixio, i corresponien al domini de la màgia antiga. Foren estudiades fons per Jean Abélanet i Pere Ponsich.

El monestir de Santa Maria del Vallespir

En aquest lloc es creà el monestir benedictí de Santa Maria de Vallespir, ara denominat Santa Maria d'Arles, documentat des del 817, que després fou traslladat a Arles. Tenia la capella, probablement preromànica, de Sant Quintí d'Arles, que fou destruïda el 1932 en engrandir els establiments termals. La seva advocació passà a la nova església parroquial del poble, Sant Quintí dels Banys d'Arles.

El Cadastre napoleònic

El Cadastre napoleònic del 1812 va ser dut a terme en el moment que l'actual terme dels Banys d'Arles i Palaldà estava dividit en tres termes diferents: els Banys d'Arles, Montalbà dels Banys i Palaldà.

Les partides que hi apareixen de l'antiga comuna dels Banys d'Arles, molt petita i que s'arraïmava a la dreta del Tec sota i a l'est i nord-est del Fort dels Banys, són, fora de la vila i del fort, les partides del Mas d'en Llinars, amb el mas d'aquest nom i la Teuleria, el Serrat de la Merla i els Cingles del Salt, les Canemans, lo Castell i les Forques.

Demografia

Demografia antiga

La població està expressada en nombre de focs (f) o d'habitants (h)

Evolució demogràfica dels Banys d'Arles entre 1355 i 1790
1358	1365	1378	1424	1470	1515	1709	1720	1730	1767	1774	1789	1790
41 f	40 f	28 f	20 f	3 f	2 f	51 f	25 f	54 f	297 h	40 h	55 f	310 f

Font: Pélissier, 1986.

Demografia contemporània

Evolució de la població 1794 1795 1796 1800 1804 1806 1820 1826 1831 403 199 236 221 216 226 249 727 225 1836 1841 1846 1851 1856 1861 1866 1872 1876 331 371 407 574 836 1.009 1.390 1.412 1.429 1881 1886 1891 1896 1901 1906 1911 1921 1926 1.668 1.500 1.738 1.381 1.340 1.328 1.383 1.334 1.571 1931 1936 1.699 1.847

Fonts: Ldh/EHESS/Cassini^[4] fins al 1999, després INSEE a partir deL 2004^[5]

Alcaldes dels Banys fins al 1945

Data inicial	Fi del mandat	Nom
1800	1812	Bonaventure Noguerer
1812	1815	Emmanuel Gatumeau
1815		Sourribes
1815	1816	Joseph Piron
1816	1819	Jacques Cruzet
1819	1826	Abdon Sourribes
1826	1828	Jacques Pellissier
1828	1831	François Piron
1831	1833	Pierre Tubert
1833	1838	Pierre Hermabessière.[6]
1838	1840	Jean Malé
1840	1848	Pierre Hermabessière[6]
1848		Cabassot
1848	1852	Antoine Dubois
1852		Joseph Sourribes
1852	1863	Pierre Hermabessière[6]
1863	1870	Joseph Vinyes
1870	14.2.1874	Jean Forné
14.2.1874	16.2.1876	Gaétan Viaris de Lesegno[7]
16.2.1876	12.8.1876	Théodore Delmas
12.8.1876	14.5.1886	Jean Forné
14.5.1886	20.5.1888	Sylvestre Marty
20.5.1888	14.8.1913	Paul Pujade
14.8.1913	10.12.1919	Jacques Berdaguer
10.12.1919	24.8.1941	Joseph Bouix[8]
10.10.1941	1.10.1942	François Mefler[9]

Bibliografia

• Becat, Joan. «11 - Els Banys d'Arles i Palaldà». A: Atles toponímic de Catalunya Nord. I. Aiguatébia-Montner. Perpinyà: Terra Nostra, 2015 (Biblioteca de Catalunya Nord, XVIII). ISBN ISSN 1243-2032.
• Louis, Marcel; Fourquin, Paul-Alain. «Les blocs gravés d'Amélie-les-Bains (Pyrénées-Orientales)». A: Étvdes rovssillonnaises. Revue d'histoire et d'archéologie méditerranéennes. Tome II. Perpinyà: Imprimerie du Midi, 1952, p. 215-225 + plan.
• Martin, Michael. «Réflexions sur les tablettes d'Amélie-les-Bains et la pratique de la defixio en Gaule antique». A: Roches ornées, roches dressées: Aux sources des arts et des mythes. Les hommes et leur terre en Prénées de l'est. Actes du colloque en hommage à Jean Abélanet. Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan et Association Archéologique des Pyrénées-Orientales, 2005 (Collection Éstudes). ISBN 978-2-914518-61-1.
• Ponsich, Pierre. «Des blocs gravés aux plombs inscrits des Bains d'Arles ?». A: Étvdes rovssillonnaises. Revue d'histoire et d'archéologie méditerranéennes. Tome II. Perpinyà: Imprimerie du Midi, 1952, p. 227-232.
• Ponsich, Pere; Lloret, Teresa; Gual, Raimon. «Els Banys d'Arles». A: Vallespir, Conflent, Capcir, Baixa Cerdanya, Alta Cerdanya. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1985 (Gran Geografia Comarcal de Catalunya, 15). ISBN 84-85194-60-8.