Edward Mills Purcell

Edward Mills Purcell (Taylorville, Illinois, EUA, 1912 - Cambridge, Massachusetts, 1997) fou un físic estatunidenc guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1952.^[1]

Edward Mills Purcell

Biografia
Naixement	30 agost 1912 Taylorville (Illinois)
Mort	7 març 1997 (84 anys) Cambridge (Massachusetts)
Formació	Universitat Harvard Universitat Purdue
Director de tesi	Kenneth Bainbridge i Henry DeWolf Smyth
Activitat
Camp de treball	Física nuclear
Ocupació	físic, físic nuclear, professor d'universitat
Ocupador	Universitat Harvard Institut de Tecnologia de Massachusetts
Membre de	Royal Society (Membre estranger de la Royal Society) (1989–) Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units (membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units) (1951–) Societat Filosòfica Americana Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències American Physical Society
Obra
Obres destacables (1965) Electricity and Magnetism (en)
Estudiant doctoral	Nicolaas Bloembergen, Charles Pence Slichter, Michael Demetrius Papagiannis (en) , George Bernard Benedek i Walter L. Brown (en)
Premis
(29 juny 1989)  Membre estranger de la Royal Society (1988)  Premi Beatrice M. Tinsley (1984)  premi Max Delbruck (1979)  Medalla Nacional de Ciència (1976)  Jansky Lectureship (1967)  Medalla Oersted (1953)  Premi Memorial Richtmyer (1952)  Premi Nobel de Física  Membre de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències

Biografia

Va néixer el 30 d'agost de 1912 a la població de Taylorville, a l'estat nord-americà d'Illinois. Estudià enginyeria a la Purdue University i s'hi llicencià el 1933, i posteriorment estudià física a la Universitat Harvard on es doctorà el 1938.

Fou conseller científic dels presidents Dwight D. Eisenhower, John Fitzgerald Kennedy i Lyndon B. Johnson. Purcell es morí el 7 de març de 1997 a la població de Cambridge, a l'estat nord-americà de Massachusetts.

Recerca científica

Després de participar en el desenvolupament del radar al laboratori de radiació de l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), Purcell retornà a Harvard per continuar les seves investigacions sobre el mesurament de camps magnètics en el nucli atòmic, descobrint l'any 1945 la ressonància magnètica nuclear (RMN). Aquesta ha passat a ser àmpliament usada en física i química per a estudiar l'estructura molecular de materials purs i la composició de les barreges.

El 1952 fou guardonat, juntament amb Felix Bloch, amb el Premi Nobel de Física pels seus estudis, per separat, sobre la mesura de camps magnètics en el nucli atòmic, i la ressonància magnètica nuclear.

Interessat en astronomia, va detectar les microones emeses per l'hidrogen en l'espai interestel·lar, radiació que permet als astrònoms localitzar els núvols d'hidrogen de les galàxies i amidar la rotació de la Via Làctia. Al costat de Norman Foster Ramsey, enuncià la violació de la simetria CP de la física de partícules.