presidenta de Filipines de 1986 a 1992 From Wikipedia, the free encyclopedia
María Corazón Sumulong Cojuangco Aquino, coneguda popularment com a Corazón Aquino o Cory Aquino, (Paniqui, Filipines, 25 de gener de 1933 - Makati City, 1 d'agost de 2009) fou una política filipina. Va arribar a convertir-se en Presidenta de les Filipines, la primera dona a esdevenir cap d'estat a Àsia, després de la destitució del dictador Ferdinand Marcos l'any 1986.[1][2]
María Corazón Sumulong Cojuangco va néixer el 25 de gener de 1933 a la ciutat de Paniqui, població situada prop de Tarlac, a l'illa de Mindanao, en una família mestissa de classe adinerada.[3]
De ben joveneta viatjà a l'estranger, estudiant a la "Ravenhill Academy" de Filadèlfia, la "Notre Dame Convent School" de Nova York i el "College of Mount Saint Vincent", també de la ciutat de Nova York, on va estudiar matemàtiques i francès i es va graduar el 1953.
L'any 1953 va retornar a les Filipines, en aquells moments sota el règim dictatorial de Ferdinand Marcos, per estudiar dret a la Far Eastern University.[4] El 1955 es casà amb Benigno Aquino, el qual havia estat estat escollit alcalde de la població de Concepción de la província de Tarlac als 22 anys. Pel seu casament María Corazón adquirí el cognom del seu marit, passant-se a denominar Corazón Aquino.
L'any 1967 Benigno Aquino fou nomenat senador, i des d'aquest càrrec es convertí en un dels màxims crítics del règim de Marcos. Ferm candidat en les eleccions presidencials de 1973, Marcos abolí la constitució de 1935 i imposà la llei marcial a tot el país, inhabilitant l'oposició i perpetuant-se en el poder. Benigno fou arrestat i empresonat, però el 1978 decidí presentar-se a les eleccions parlamentàries filipines estant a la presó, delegant la seva campanya en Corazón. A la dècada del 1980, per mediació del president dels Estats Units Jimmy Carter, els Aquino pogueren exiliar-se del país, passant a residir a Boston (Estats Units), des d'on lluitaren per aconseguir el seu retorn i, de retruc, el retorn de la llibertat i democràcia al seu país. El 1983 Benigno fou autoritzat a retornar del seu exili, però el 21 d'agost d'aquell any en la seva arribada a l'Aeroport Internacional de Manila fou assassinat a la mateixa pista de l'aeroport. A la mort de Benigno Corazón retornà a les Filipines, encapçalant la comitiva fúnebre del seu marit, i on fou convençuda pels seguidors d'aquest perquè formés part de coalició Lakas ng Bayan (LABAN).
Retirada de la política, Corazón Aquino va morir el dia 1 d'agost de 2009 a l'Hospital Makati de Manila a conseqüència d'una aturada cardiorespiratòria,[2] després d'una llarga malaltia de càncer de còlon.[5]
El novembre de 1985 Ferdinand Marcos va convocar eleccions generals per a l'any següent. Això va fer que el United Nationalists Democratic Organizations (UNIDO, en català: "Organitzacions Democràtiques de Nacionalistes Units), el principal grup de l'oposició al règim, proposés ràpidament al senador Salvador Laurel, fill de l'antic president José Paciano Laurel, com a candidat a les eleccions. El magnat Joaquín Chino Roces, però, no estava segur de la victòria de Laurel, per la qual cosa va temptar a Aquino de presentar-se com a vicepresidenta. Després d'obtenir el suport popular necessari per poder ser candidata a les llistes de l'UNIDO el mateix Laurel va optar per convertir a Aquino com a candidata presidencial i quedar-se ell en un segon pla com a vicepresident.
En les eleccions de febrer de 1986 el guanyador fou, novament, Ferdinand Marcos, si bé aquestes eleccions no foren exemptes de polèmica pels seus resultats. Aquino no reconegué la victòria de Marcos i, si bé el dia 25 de febrer es van realitzar dues investidures independents al poder, el suport popular a Aquino feu que el poder de Marcos s'anés debilitant ràpidament.[6]
El 22 de febrer de 1986 la Revolució del Poder Popular va ser accionada per dos importants aliats de Marcos, el ministre de Defensa Juan Ponce Enrile i el vicecomandant en Cap de les Forces Armades Fidel Ramos, que van convidar al dictador a dimitir i van prendre el comandament de dos camps militars a Quezon City. Aquino, que estava a la ciutat de Cebu quan va explotar la rebel·lió, va tornar a Manila i va aconseguir unir tots els rebels contra els anys de dictadura de Marcos, creant una gran barricada humana que va aconseguir protegir els insurgents.[7] Al matí del 25 de febrer de 1986 Aquino va prendre el jurament per a assumir la presidència prop de l'oficina administrativa de la Cort Suprema de la Cort de Justícia Associada Claudio Teehankee. Marcos va realitzar un jurament similar el mateix dia a l'oficina del Palau Malacañang, però aquella mateixa nit abandonà el país per fugir a l'exili.
Amb la marxa de Marcos a l'estranger, Aquino es veié catapultada a la presidència, havent d'enfrontar-se a un grap repte: la restauració de la nació.
Va establir un govern revolucionari sota els termes d'una provisional "Constitució de la Llibertat", establint legalment l'estructura d'un govern que estava pendent d'adoptar una nova constitució,[8] amb un esborrany democràtic i permanent. A finals de 1986 l'administració d'Aquino va designar una comissió constitucional per a l'esborrany de la nova constitució, sent ratificada el 7 de febrer de 1987. A continuació hi haugué eleccions locals i del congrés, instituint un govern basat en un mandat popular i democràtic.[9]
Aquino va obtenir elogis pel seu suport de la democràcia, i va ser seleccionada com a "Persona de l'Any 1986" per la Revista Time. A pesar de la seva enorme popularitat personal i de la nova constitució va continuar enfrontant-se a repetits intents de cops d'estat militars i a la insurrecció comunista. Els partidaris de Marcos van continuar oposant-se al govern, culminant en un intent fallit el juliol de 1986 d'establir un govern rival a l'Hotel Manila amb Arturo Tolentino com a president temporal. L'agost de 1987 sofrí un nou intent de cop d'estat, fet que es repetiria el desembre de 1989, ambdós cops liderats pel coronel Gregorio Honasan.
En les eleccions filipines de 1992 Aquino va donar suport a Fidel V. Ramos, cap d'Estat Major de l'exèrcit durant el mandat de Marcos i la deserció del qual va ser crucial per a la revolució popular. Aquesta decisió va ser impopular entre molts dels seus partidaris, incloent l'Església Catòlica (Ramos és Protestant). Ramos va guanyar per poc amb només el 23,5% dels vots, i va succeir a[Cal aclariment] com a president el 30 de juny de 1992.
En finalitzar la seva vida política Aquino continuà la seva tasca de difusió de la democràcia, el pacifisme i la igualtat de sexes arreu d'Àsia.
L'any 1998 donà suport a Alfredo Lim, alcalde de Manila, en les eleccions presidencials. Lim, però, quedà en cinquena posició en les eleccions de maig d'aquell any que guanyà, de forma aclaparadora, Joseph Estrada. El gener de 2001 donà suport a la revolta popular que pacíficament expulsà del poder Joseph Estrada, i que portà a la presidència la que en aquell moment era la vicpresidenta del país, Gloria Macapagal-Arroyo. El 2005, però, Aquino denuncià un presumpte frau electoral d'Arroyo en el procés de l'any anterior.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
