Consell de Seguretat de les Nacions Unides

El Consell de Seguretat de l'ONU és l'òrgan de les Nacions Unides encarregat de mantenir la pau i la seguretat entre nacions.^[1] Quan els altres òrgans de l'ONU només fan recomanacions als governs membres, el Consell de Seguretat té el poder de prendre decisions que han d'obeir-se sota l'acord de la Carta de l'ONU. Amb aquesta potestat és l'òrgan més poderós de l'ONU. Les decisions del Consell de Seguretat són conegudes com a "resolucions". ^[2]

Consell de Seguretat de les Nacions Unides

Dades
Nom curt	UNSC, 国連安保理, 안보리, CSNU, Weltsicherheitsrat, CSNU, СБ ООН, 安理会, 安理會, РБ ООН, СС на ООН, СБ ААН, BMGK, RB ONZ, V-Raad, BMT TŞ, BR OSN, CSNU, RB OSN i VNVR
Tipus	òrgan principal de las Nacions Unides consell
Història
Creació	24 octubre 1945
26 juny 1945	Carta de les Nacions Unides
Governança corporativa
Seu	Nova York
Entitat matriu	Organització de les Nacions Unides
Filial	Missió d'Estabilització de les Nacions Unides a Haití
Format per	membre del Consell de Seguretat de l'ONU President of the United Nations Security Council (en)
Part de	sistema de les Nacions Unides Organització de les Nacions Unides
Lloc web	un.org…
Localització geogràfica

La seva primera sessió es realitzà el 17 de gener de 1946 a Londres.

El Consell està conformat per quinze estats,^[1] cinc membres permanents amb dret de veto^[3] —Estats Units, Regne Unit, França, Rússia i la República Popular Xina— i deu membres no permanents.^[1]

Els deu membres no permanents són elegits de cinc en cinc cada any per l'Assemblea General de l'ONU i per un període de dos anys.^[1] La presidència del Consell rota mensualment segons ordre alfabètic.^[4]

Cada membre del Consell té un vot. Les decisions en general requereixen del vot afirmatiu d'almenys nou membres.

Membres

Membres del Consell de Seguretat l'any 2020:
permanents
no permanents

Hi ha dues categories d'afiliació al Consell de Seguretat: cinc membres permanents i deu membres elegits.

La presidència del Consell de Seguretat és rotativa entre els quinze membres, amb una duració d'un mes. La rotació es fa en ordre alfabètic dels noms dels membres en anglès. El paper del president és establir l'agenda, presidir les reunions i supervisar els temps de crisi.

Estats membres l'any 2024

País [5]	Presidència [4]	Afiliació [5]	Bloc regional [6]
França	gener 2024	permanent	Europa occidental i altres
Guyana	febrer 2024	2024-2025	Llatinoamèrica i Carib
Japó	mars 2024	2023-2024	Àsia-Pacífic
Malta	abril 2024	2023-2024	Europa occidental i altres
Moçambic	maig 2024	2023-2024	Àfrica
Corea del Sud	juny 2024	2024-2025	Àsia-Pacífic
Rússia	juliol 2024	permanent	Europa de l'est
Sierra Leone	agost 2024	2024-2025	Àfrica
Eslovènia	septembre 2024	2024-2025	Europa de l'est
Suïssa	octubre 2024	2023-2024	Europa occidental i altres
Regne Unit	novembre 2024	permanent	Europa occidental i altres
Estats Units	desembre 2024	permanent	Europa occidental i altres
República Popular de la Xina		permanent	Àsia-Pacífic
Equador		2023-2024	Llatinoamèrica i Carib
Algèria		2024-2025	Àfrica

En cada reunió, és necessària la presència d'un representant de cada membre del Consell a la seu de l'ONU. Aquest requisit va ser adoptat pel fet que l'absència de membres va ser una debilitat de la Lliga de Nacions, la qual no va poder respondre ràpidament a les crisis.

Membres permanents

Els cinc membres permanents del Consell de Seguretat tenen el poder de vetar qualsevol resolució substantiva; això permet a un membre permanent bloquejar l'adopció d'una resolució, però no impedir o acabar el debat.^[7]

País	Grup regional	Representació de l'estat actual	Antiga representació estatal
Xina	Àsia-Pacífic	República Popular de la Xina	República de la Xina [a] (1945–1949, 1949–1971)
França	Europa occidental i altres	República Francesa	Govern provisional. (1945–1946) Quarta República (1946-1958)
Rússia	Europa de l'est	Federació Russa	Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (1945-1991)
Regne Unit	Europa occidental i altres	Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord	N/A
Estats Units	Europa occidental i altres	Estats Units d'Amèrica	N/A

Els membres permanents van ser originàriament les nacions victorioses de la Segona Guerra Mundial: la República de la Xina, França, el Regne Unit, i els Estats Units. El 1971, la República Popular de la Xina va reemplaçar la "Xina" representada. El 1991, Rússia va ocupar el seient de la Unió Soviètica.

Actualment, aquests cinc membres són els únics estats que tenen el dret de posseir armes nuclears, d'acord amb el tractat de la No-Proliferació Nuclear, el qual no té validesa universal, ja que tots els "estats nuclears" l'han signat (Corea del Nord, Índia, Pakistan i Israel). Aquest estatus nuclear, però, no és el resultat del seu estatus com a membres permanents.

Membres elegits

Deu membres més són elegits per l'Assemblea General per un terme de dos anys, començant l'1 de gener; cinc nacions elegides per any. Aquests membres són elegits pels grups regionals i confirmats per l'Assemblea General de l'ONU. Els blocs d'Àfrica, Llatinoamèrica i Europa occidental elegeixen cadascú dos membres, i els blocs àrab, asiàtic i d'Europa oriental, un membre. Un membre més s'elegeix rotatòriament entre les seleccions asiàtica i africana.^[6] Els membres elegits no tenen dret de veto.

Tasques del Consell de Seguretat

D'acord amb el sisè capítol de la Carta de les Nacions Unides, anomenat "Resolució Pacífica de Disputes", el Consell de Seguretat pot investigar qualsevol disputa o situació que pugui dur a la fricció o disputes internacionals. El Consell pot recomanar procediments o mètodes d'ajustament si ha determinat que la situació és un perill per a la pau i la seguretat internacional. Les recomanacions, però, no tenen caràcter obligatori per als membres de l'ONU.

D'acord amb el setè capítol, el Consell té un poder més ampli per a decidir quines mesures han de prendre's en situacions que són "amenaces a la pau, alteracions de la pau o actes d'agressió". En aquestes situacions, el Consell no està limitat a fer només recomanacions, sinó que pot fer ús de les forces armades per "mantenir o restaurar la pau i la seguretat internacional". Aquesta va ser la base per a l'acció armada a Corea el 1950, i de l'ús de les forces a Iraq i Kuwait el 1991. Les decisions que es prenen sota el capítol setè de la Carta, com ho són les sancions econòmiques, són obligatòries per a tots els membres.

Reforma

Entre les reformes plantejades sobre l'Organització de les Nacions Unides, el Consell de Seguretat ha sigut probablement l'aspecte de major controvèrsia. Entre els països de la Unió Europea, hi ha hagut discrepàncies sobre com ha de ser aquesta reforma. Per una banda, França (i anteriorment també el Regne Unit), s'han oposat a qualsevol reforma que canvi la seva posició privilegiada com a membre permanent. Per la seva banda, Alemanya i Itlàlia han volgut obtenir l'estatus de membres permanents, i en general, a la Unió Europea li ha convingut mantenir la composició actual del Consell de Seguretat perquè està sobrerepresentada. Els membres de la UE al Consell de Seguretat són un dels cinc membres permanents (França) i fins a tres dels deu membres elegits.^[8]

Notes

1. On 25 October 1971, with opposition from the United States, the mainland communist People's Republic of China was given the Chinese seat on the Security Council in place of the Republic of China on Taiwan.

Referències

1. Web del Consell de Seguretat de la ONU. «Home (Portada)» (en anglès). [Consulta: 14 abril 2024].
2. Web del Consell de Seguretat de la ONU. «Resolucions» (en anglès). [Consulta: 14 abril 2024].
3. «Sistema de votació i registres». Nacions Unides.
4. Web del Consell de Seguretat de la ONU. «Presidència 2024» (en anglès). [Consulta: 14 abril 2024].
5. Web del Consell de Seguretat de la ONU. «Current Members (Membres actuals)» (en anglès). [Consulta: 14 abril 2024].
6. «Special Research Report No. 4 Security Council Elections 201121 September 2011». Security Council Report. Arxivat de l'original el 8 June 2012. [Consulta: 14 abril 2024].
7. Fasulo, 2004, p. 40–41.
8. Keukeleire, S.; Delreux, T. «The EU and Multilateral Organizations». A: The Foreign Policy of the European Union (en anglès), 2014, p. 299-320.

Bibliografia

• Alexander, Titus. Unravelling Global Apartheid: An Overview of World Politics. Cambridge, Massachusetts: Polity Press, 1996. ISBN 978-0-7456-1353-6.
• Blum, Yehuda Z. «Russia Takes Over the Soviet Union's Seat at the United Nations». European Journal of International Law, 3, 2, 1992, pàg. 354–362. Arxivat de l'original el 24 març 2012. DOI: 10.1093/ejil/3.2.354 [Consulta: 8 febrer 2016].
• Coulon, Jocelyn. Soldiers of Diplomacy: The United Nations, Peacekeeping, and the New World Order. University of Toronto Press, 1998. ISBN 978-0-8020-0899-2.
• Deni, John R. Alliance Management and Maintenance: Restructuring NATO for the 21st Century. Aldershot, England: Ashgate Publishing, 2007. ISBN 978-0-7546-7039-1.
• Fasulo, Linda. An Insider's Guide to the UN. New Haven, Connecticut: Yale University Press, 2004. ISBN 978-0-300-10155-3.
• Fomerand, Jacques. The A to Z of the United Nations. Lanham, Maryland: Scarecrow Press, 2009. ISBN 978-0-8108-5547-2.
• Gaddis, John Lewis. The United States and the Origins of the Cold War, 1941–1947. Nova York: Columbia University Press, 2000. ISBN 978-0-231-12239-9.
• Hillier, Timothy. Sourcebook on Public International Law. Londres: Cavendish Publishing, 1998. ISBN 978-1-85941-050-9.
• Hoopes, Townsend; Brinkley, Douglas. FDR and the Creation of the U.N.. New Haven, Connecticut: Yale University Press, 2000. ISBN 978-0-300-08553-2.
• Kennedy, Paul. The Parliament of Man: The Past, Present, and Future of the United Nations. Nova York: Random House, 2006. ISBN 978-0-375-50165-4.
• Köchler, Hans. The Concept of Humanitarian Intervention in the Context of Modern Power: Is the Revival of the Doctrine of "Just War" Compatible with the International Rule of Law?. 26. Vienna: International Progress Organization, 2001. ISBN 978-3-900704-20-9.
• Magliveras, Konstantinos D.. Exclusion from Participation in International Organisations: The Law and Practice behind Member States' Expulsion and Suspension of Membership. 5. The Hague: Kluwer Law International, 1999. ISBN 978-90-411-1239-2.
• Manchester, William; Reid, Paul. The Last Lion: Winston Spencer Churchill. 3: Defender of the Realm. Nova York: Little Brown and Company, 2012. ISBN 978-0-316-54770-3.
• Matthews, Ken. The Gulf Conflict and International Relations. Londres: Routledge, 1993. ISBN 978-0-415-07519-0.
• Meisler, Stanley. United Nations: The First Fifty Years. Nova York: Atlantic Monthly Press, 1995.
• Mikulaschek, Christoph. «Report from the 39th International Peace Institute Vienna Seminar on Peacemaking and Peacekeeping». A: The UN Security Council and the Responsibility to Protect: Policy, Process, and Practice. Diplomatic Academy of Vienna, 2010, p. 20–49. ISBN 978-3-902021-67-0 [Consulta: 8 febrer 2016].
• Mires, Charlene. Capital of the World: The Race to Host the United Nations. New York University Press, 2013. ISBN 978-0-8147-0794-4.
• Neuhold, Hanspeter. «The United Nations System for the Peaceful Settlement of International Disputes». A: The United Nations: Law and Practice. The Hague: Kluwer Law International, 2001. ISBN 978-90-411-1563-8.
• Osmańczyk, Edmund Jan. «Encyclopedia of the United Nations and International Agreements». A: Anthony Mango. . 4. Taylor & Francis, 2004. ISBN 978-0-415-93924-9.
• Schlesinger, Stephen C.. Act of Creation: The Founding of the United Nations: A Story of Super Powers, Secret Agents, Wartime Allies and Enemies, and Their Quest for a Peaceful World. Boulder, Colorado: Westview Press, 2003. ISBN 978-0-8133-3324-3.
• Wilcox, Francis O. «The Yalta Voting Formula». American Political Science Review, 39, 5, 1945, pàg. 943–956. DOI: 10.2307/1950035. ISSN: 0003-0554. JSTOR: 1950035.
• Zunes, Stephen «International Law, the UN and Middle Eastern Conflicts». Peace Review: A Journal of Social Justice, 16, 3, 2004, pàg. 285–292. DOI: 10.1080/1040265042000278513. ISSN: 1040-2659.