arquitecta catalana From Wikipedia, the free encyclopedia
Carme Pinós i Desplat (Barcelona, 23 de juny de 1954) és una arquitecta i professora universitària catalana.[1][2]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 23 juny 1954 (70 anys) Barcelona |
| Formació | Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona Universitat Politècnica de Catalunya |
| Activitat | |
| Ocupació | arquitecta, dissenyadora de producte |
| Ocupador | Universitat Harvard Universitat de Colúmbia Universitat d'Illinois a Urbana-Champaign Escola Politècnica Federal de Lausana |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Premis | |
| Lloc web | cpinos.com |
Va néixer el 1954 a Barcelona. La seva infància va ser determinant per a les seves eleccions a la seva vida adulta: el seu pare, Tomás Pinós, metge i director de patología digestiva a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, la va tenir amb seixanta anys. Mentre ella estudiava arquitectura a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona pel mandat del seu pare, va ajudar a la seva mare a dirigir la finca agrícola que tenien a Balaguer (Lleida). Aquesta experiència ha influenciat en la seva concepció paisatgística a l'hora de projectar edificis que s'adeqüen al caracter particular de cada lloc.[3]
A l'escola d'arquitecura va conèixer Enric Miralles (1955-2000), el seu marit i soci per més d'una dècada. De la seva etapa inicial amb Miralles, a part del Cementiri d'Igualada, les obres més reconegudes són: L'Escola la Llauna, Badalona (1991), el Centre Social a Hostalets de Balenyà (1992), el Camp Olímpic de Tir amb Arc, Barcelona (1991), el Pabellón Pedro Ferrándiz (1993), el Centre Social La Mina (1993) i l'Escola-Habitatge a Morella (1993). Per aquesta última obra van rebre el Premi Nacional d'Arquitectura el 1995.[4]
Després d'assolir el reconeixement internacional amb Enric Miralles, va fundar el seu propi estudi, que enlairà després de guanyar el concurs per fer el Passeig Marítim de Torrevella (1996).
Ha impartit classe a la Kunstakademie de Düsseldorf, la Columbia University de Nova York o la Harvard University.
Entre els seus projectes, destaquen el Pla General del centre històric de Saint-Dizier (França), on també s'estan donant a terme diverses intervencions a l'espai públic; les torres d'oficines Cube I i Cube II a Guadalajara (Mèxic),[5] l'Edifici de Departaments de la Universitat d'Econòmiques de Viena, el CaixaForum de Saragossa, o el conjunt de la plaça de la Gardunya, l'Escola Massana i la façana posterior del mercat de la Boqueria a Barcelona.[6]
El 2021, el ministeri espanyol de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana li va concedir el Premio Nacional d'Arquitectura.[7] Aquell mateix any, el Museu ICO de Madrid, amb la seva aposta per a donar visibilitat a grans exponents de l'arquitectura contemporàni", li va dedicar una gran exposició, que comprenia els trenta anys de la seva carrera.[8][9] Va ser la primera exposició d'una arquitecta que es va fer a Espanya.[10]
L'any 2023 va rebre el Premi Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans.[11] Així mateix, el mateix any va ser una de les dissenyadores presents a l'exposició Som aquí. Les dones en el disseny 1900-avui, organitzada pel Museu del Disseny de Barcelona, que recuperava les dissenyadores pioneres dels anys 1960, 1970 i 1980 a Catalunya.[12]
Algunes de les seves obres més representatives són:
El Museu del Disseny de Barcelona conserva un exemplar de la cadira Sentada, dissenyada per Carme Pinós amb col·laboració amb Enric Miralles.[14]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
