subdialecte del català septentrional From Wikipedia, the free encyclopedia
El capcinès és un dels subdialectes més peculiars del català septentrional, parlat al Capcir. Presenta un estat de transició cap a l'occità més marcat encara que el rossellonès. Segons Joan Coromines, el capcinès podria representar un estat arcaic del català septentrional[1] que va acabar arraconat a la comarca empès pels nous corrents lingüístics procedents del sud.[2] Malgrat la notable afinitat o continuïtat amb l'occità, la catalanitat del capcinès és (pre)dominant actualment: dona (i no femna), casa (i no ostal), dia (i no jorn), peu (i no pè), cadira (i no cadièra), fira (i no fièira), cavall (i no caval), ferrer (i no faure), groc (i no jaune), serra (i no ressèga), etc.
 |
| Tipus | dialectes del català  |
|---|---|
| Dialecte de | català septentrional |
| Ús | |
| Parlat a | Capcir |
| Estat | França |
 | |
Localització del Capcir a la Catalunya Nord | |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques llengües occitanoromàniques català català oriental català septentrional | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | alfabet llatí |
Al segle xiv els rossellonesos deien "fals llatí" al dialecte del Capcir i del País de Salt per la seua diferència, sabent que pertanyia a les llengües romàniques (al segle xiii Bernat Desclot qualificava l'àrab de "llatí" i així és com els catalans anomenaven les llengües estrangeres). Malgrat el veïnatge amb el llenguadocià, però, aquesta llengua no ha alterat gaire el parlar tradicional del Capcir.[3]
El capcinès és actualment un ensems de parlars de transició cap a l'occità que ha conegut una pressió constant dels subdialectes catalans veïns (conflentí i cerdà) d'ençà d'almenys la fi del segle xix, desoccitanitzant-se amb el temps.
Fins al 1789 el bisbat d'Alet (Aude, Occitània) assegurava la seua jurisdicció eclesiàstica al Capcir i el bisbe d'Alet nomenava els rectors dels dos vilatges més importants, Els Angles i Formiguera. Aquests curats només parlaven occità i predicaven en la llengua d'oc. Els altres vilatges del Capcir tenien oficiants catalans. Aquest fet podria haver originat una diferència de parlar entre els vilatges capcinesos i amb la resta del català septentrional.
El capcinès és (era) un dialecte molt fragmentat amb una homogeneïtat variable. El nord del capcinès (sobretot Puigbalador) era probablement meitat occità meitat català a les acaballes del segle xix (basant-se en l'atles lingüístic Sacaze de Jordi Joaquim Costa i Costa i l'Atles Lingüístic del Domini Català) i com més al sud, més català (Matamala destaca per l'absència de bon nombre de particularitats de la resta del capcinès) amb l'excepció notable de Formiguera que com a capital tradicional va anar rebent més influències "catalanes" i "recatalanitzant-se".
El capcinès, que comprèn tots els vilatges de Capcir llevat de Matamala, presenta una homogeneïtat prou limitada; globalment es pot dir que els trets "occitans" són més importants al nord que al sud encara que el parlar dels Angles pugui servar qualques trets "septentrionals" que els altres parlars no tenen pas. El parlar de Matamala és exterior al capcinès encara que presenti algunes afinitats en les enquestes de Sacaze o de Guiter. Aquesta varietat ha estat estudiada en part (localitat de Formiguera) per Antoni Griera i Gaja i també més tard per Manuel Sanchis Guarner pel que fa a l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI). El mateix poble apareix com a punt d'enquesta de l'Atles Lingüístic del Domini Català.
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
Les dades més antigues que existeixin sobre els parlars del Capcir són de traduccions de dos texts en parlar local que havien estat demanats a mestres d'escola de tots els vilatges de la vall en el marc d'una enquesta sobre els parlars pirinencs, l'enquesta Sacasa. Tanmateix els documents romangueren inèdits força temps fins que un lingüista català, Jordi Joaquim Costa i Costa, en feu una tesi, i en acabat un recull, publicat el 1986.
Cap al començ del segle XX foren l'abat Lluís Salvat i el lingüista i ensenyant occitanocatalà Loís Pastre que forniren qualques elements de lèxic i de morfologia a propòsit del capcinès a la Revue Catalane. En el Dietari de l'excursió filològica d'Antoni Maria Alcover feta amb el doctor Bernhard Schädel dins tot el domini català, del 31 de juliol al 13 de setembre del 1906 hi parla de la seva eixida al Capcir:
| « | Hem pogut comprovar la gran diferència del llenguatge de Fontpedrosa (Conflent) amb el del Capzir (sic). El d'aquí constitueix un ver dialecte, interessantíssim per les formes genuïnament catalanes que conserva i pels diferents i visibles contactes amb el llengadocià. El Capzir (sic) fa la frontera de la llengua; més enllà de Font-rabiosa, el vilatge extrem de la conca, ja parlen gavatx. Aquí conserven el pretèrit perfet simple en totes les persones, que ja s'és perdut en tota la Catalunya francesa i en gran part de l'espanyola, i allà on s'és conservat, com a les Balears, és sense la primera persona singular, que sols s'usa a algunes regions de València. El fet notable aquí és el participi passiu en -ut (cregUT, begUT, degUT, mogUT, etc.) que fa la u com e fosca molt fosca, quasi com la ö alemanya, i així diuen: cregœt, begœt, degœt, mugœt, etc. | » |
El caràcter híbrid del capcinès feu que Juli Ronjat l'integrés en l'occità, la qual cosa indignà el lingüista rossellonès Enric Guiter qualques dècades més tard.
Els primers treballs de dialectologia sobre aquesta varietat començaren de bo a l'entorn de 1910. Abans. els estudis dialectals prou coneguts d'Antoni Griera, que visità la localitat de Formiguera i en descriví el parlar el 1915 en un article publicat al Bulletí de Dialectologia Catalana, un lingüista alemany deixeble del romanista Bernhard Schädel, Fritz Krüger, ja havia emprès l'estudi de la vall i de les localitats catalanes i occitanes veïnes, del qual publicà les dades i la síntesi el 1913 a la Revue de Dialectologie Romane. El treball de Krüger fou escrit en alemany, cosa que en dificultà la difusió i l'estudi.
Si fa no fa 30 anys més tard, es feren d'altres enquestes en gairebé tots els vilatges de la vall en el si d'una de les obres més ambicioses duta a terme en el marc de la dialectologia catalana del segle XX: l'Atlas Linguistique des Pyrénées Orientales (ALPO), dirigit pel lingüista nord-català Enric Guiter.
L'atenció dels dialectòlegs fou seguidament menys intensa envers aquest espai, que esdevingué cada cop més perifèric, i tan sols la localitat de Formiguera fou estudiada als atles següents: l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (anys 1960) portat pel valencià Manuel Sanchis Guarner i l'Atles Lingüístic del Domini Català dirigit pel dialectòleg mallorquí Joan Veny.
El lingüista occità Jacme Allières inclogué també el capcinès en un estudi comparatiu dels parlars pirinencs.
El capcinès comparteix gairebé tots els trets del català septentrional, al qual afegeix les especificitats següents:
|
|
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
|
|
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
L'article definit hi era lo (pl. los) tanmateix com a la resta del país l'ha anat suplantant el (pl. els), i actualment aquests dos articles alternen en una distribució. Ara bé enmig d'una frase i en contacte amb vocal s'usa "el".
L'article personal és lo i la i no pas en i la com en rossellonès.
La realització dels plurals sensibles masculins de mots acabats en S fa -is (antigament en tot el català era -es), a excepció de 'biga' que també fa 'biguis': Ex: bosquis, riquis (rics), ellis (al costat de 'ells' o 'ellos'), aquellis (aquests), caçadis (caçats), cursis (cursos), forcis (força adv.), gersis (gerds. Amb reinterpretació de la –z de plural: un gerd – dos gerds [gers] com a part de l’arrel: un gers [gers] – dos gersos [gersus]), grisis (grisos), peixis (peixos), rossis ['rrusis] (rossos), tristis (tristos), vistis (vistos)...
En alguns casos coincideix amb la parla xipella, és a dir que les E finals es tanquen en -i a la localitat dels Angles: tixeiri (tixeire 'teixidor') o al plural bonis ('bons' pronunciat [bunis]), nosautris, jovis ('joves' pronunciat [jubis]). Fins i tot aquesta tendència al tancament de les -E finals en -I la trobem, en verbs com ara éssir (ésser), parèixir (parèixer), cauri (caure), seuri (seure) i en noms singulars llaurairi (o llauraire llaurador), maire/mairi (mare), etc.
Les formes àtones remarcables són ens (rossellonès 'nos') i eus (rossellonès vos/us).
El capcinès té dos demostratius aquest i aquell. aquest sempre conserva la s, tant si va davant de vocal com de consonant: aquest estiu [akest istiw]; aquest nin [akez nin].
Els possessius són:
Noteu l'expressió a siva casa (a casa seva. cf. cerdà "a seva casa")
Donem les formes o pronunciacions particulars.
Com en rossellonès hi ha desplaçament de l'accent tònic en els imperatius. Ex: fes-ho [fezú] en comptes de [fèzu], així com conservació de les formes pronominals plenes: porta-me [purtamé] per a porta'm [pòrtam], compra-lo [krumpalú] per a compra'l [kòmpral]. El pronom -la esdevingut tònic no es tanca pas en é com en rossellonès sinó que conserva el seu timbre [á] : agafa-la [agafalá] en lloc de [agafalé].
La flexió verbal en els dialectes catalans presenta les conjugacions del capcinès de Formiguera http://espm.iec.cat/fvdc/ Arxivat 2012-11-17 a Wayback Machine.
El verb "ser" a la primera i a la segona persona del plural del present de l'indicatiu són 'em' i 'eu' (com en occità pirinenc i gascó 'èm', 'ètz') o 'sem' i 'seu' com en català septentrional i alguerès. El verb 'fer' al present de l'indicatiu és fau, fem o fasem?.
Els verb del primer grup en -ar a la primera i a la segona persona del plural del present de l'indicatiu conserven -am i -au com en valencià, balear i més: "anar" dona anam i anau (o anem i aneu).
Com en occità, la primera persona a l'indicatiu present del verb fer és fau, haver és hai, del verb tenir és teni (i tenem, teneu per tenim, teniu), del verb venir és veni (i venes, venem, veneu per vens, venim, veniu), del verb caure és casi, del verb poder és podi (i podes per pots), del verb creure és cresi (i creses,cresem, creseu per creus, creiem, creieu), el verb dire (dir) és dic/disi, (tu) dises, diu, disem/diem, diseu/dieu, diuen/disen, del verb veure és vegi (i veges, veiem, veieu, vegen per veig, veus, veiem, veieu, veuen), del verb plaure és plesi, pleses, plasem, plaseu, plesen, del verb seure és assesi (i asseses, asseu, asseseu, assesen (per sec, seus, seu, seiem, seieu, seuen)
El perfet es fa amb el verb "ser" a les persones de singular i "anar" a les del plural.
A la segona persona del singular de l'imperatiu el verb anar és ve i no vés, el verb fer dona fe en lloc de fes, venir és veni en comptes de vine (com en occità). El verb dire (dir) fa diguis, disem, diseu per digues, diguem, digueu.
L'imperatiu del verb venir és veni en comptes de vine (com en occità) i del verb fer fe en lloc de fes. El verb dire (dir) fa diguis, disem, diseu (per digues, diguem, digueu), el verb seure fa sesem, seseu.
A l'imperfet el verb dir fa disia (deia), disies (deies), etc., el verb fer fa fia, fies, etc., el verb plaure fa plasia, plasies, etc., el verb seure fa assesia, assesies, etc.
Al present del subjuntiu ser perd o es manté sense la G intervocàlica : siïs en comptes de siguis, etc.
L'imperfet del subjuntiu dels verbs en -AR és en -ÀS com en català occidental i en Balear : "Volia que ell anàs al mercat".
Nota:
Els verbs vendre, entendre mantenen la -d : vendi, vendes, vend ('d' muda), vendem, vendeu, venden i a l'imperfet vendiï, al present de subjuntiu vendi, a l'imperfet de subjuntiu vendessi i al participi passat vendut, -uda.
El capcinès usa el passat simple (tret de Matamala), al costat del passat perifràstic (sobretot al Sud del Capcir) :
Ex: Trapar (trobar)
Alguns verbs van amb increment velar : 'entenre', 'dire', 'poguer', 'creure' (també pot anar sense) : entengueri, entengueri, entenguec, entengueren, entenguéreu, entengueren.
El verb haver fa hagec a la tercera persona del singular.
Als verbs del tercer grup la tercera persona va amb '-ic' : ell dormic ('dormí'), ella naixic ('naixé/nasqué')
Ser : sigueri (jo) Veure : vegueri (jo)
El capcinès té en general el vocabulari del català septentrional, amb formes lèxiques específiques (arcaismes i mots diferents de la resta del català) que presenten moltes concomitàncies amb l'occità veí.
Alguns exemples de vocabulari capcinès:
Pel que fa als verbs, 'absoldre, cabre, cloure, doldre, eixir, jaure, merèixer, témer, tossir' no es fan servir.
| « |
|
» |
| — Lluís Salvat, du Capcir, Revue Catalane, tom III 1909, pàg. 72-74.[6] | ||
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
