From Wikipedia, the free encyclopedia
L'art paleolític és una de les manifestacions artístiques més antigues de la història de la humanitat. Va aparèixer durant el paleolític superior, poc després de l'any 40000 aC, quan els éssers humans moderns poblaven pràcticament tot el globus terraqüi. Durant aquest període, els éssers humans vivien de la caça i de la recol·lecció de vegetals, s'associaven en tribus i les seves eines estaven fetes de pedra tallada, fusta i os. No obstant això, sembla que les principals manifestacions artístiques, per no dir gairebé les úniques, es limiten a l'actual territori europeu, i més concretament, al sud del límit dels gels de la glaciació de Würm.[n. 1]
Hi ha un gran superposició entre l'art paleolític i el que es coneix com a art rupestre perquè gairebé totes les troballes procedeixen d'excavacions de coves o de les seves parets. No tot l'art rupestre és paleolític, ja que s'ha trobat mostres d'art rupestre en altres períodes històrics, especialment en el neolític, així com tampoc tot l'art paleolític procedeix de les coves.
L'art mural de les coves (també anomenat art parietal) es concentra sobretot en algunes regions occitanes (Perigord, Llenguadoc, Llemosí, Alvèrnia, Gascunya…), a la península Ibèrica (cornisa cantàbrica, Pirineus, costa mediterrània i alguns punts de la meseta Central com Maltravieso, Siega Verde o los Casares, i Portugal) i, ocasionalment, es pot trobar a la península Itàlica i a l'Europa oriental. Es desconeix per què no s'han trobat restes d'art paleolític parietal en altres parts del món. L'«art moble» (també anomenat art mobiliari, concepte utilitzat per a designar indistintament qualsevol obra d'art de dimensions limitades i manejables, és a dir, que pot ser transportat per l'ésser humà) és més abundant, i s'estén no sols per França i Espanya sinó també per les valls dels rius Danubi i Don i per la conca del llac Baikal, a Àsia. N'hi ha restes esporàdiques en altres parts del món.
La majoria de testimonis en forma d'art que han deixat els homes i les dones del paleolític superior, és a dir, les pintures rupestres del període entre 15000 i el 10000 aC, es concentren al nord-est ibèric. Tanmateix, altres expressions artístiques tan fonamentals com la tradició oral, la dansa, la música, etc., s'han perdut per sempre, ja que no hi va haver cap possibilitat de registrar-les durant el paleolític.
Des dels primers descobriments d'objectes artístics paleolítics al segle xix,[n. 2] sempre s'ha suscitat l'enigma de quina podia ser la seva motivació i el seu significat. Sembla haver-hi consens en el fet que es tracta d'un art de funció religiosa i que la seva temàtica està íntimament relacionada amb el medi natural i el seu numen. Així mateix, les obres paleolítiques tenen un alt valor estètic i artístic: els humans paleolítics van demostrar, en alguns casos, un desig de perfecció i un sentit de la bellesa totalment comparable als artistes d'altres èpoques històriques.
En aquesta etapa de la prehistòria es produeix l'evolució humana o hominització, és a dir, el pas des de les formes més primitives a l'actual ésser humà (Homo Sapiens Sapiens) i sembla que en bona part de l'evolució humana hi ha senyals del que podrien ser antecedents de l'art.[1] La datació de les obres d'art paleolítiques és un dels problemes més importants, sobretot si es tracta d'art parietal, sense context arqueològic que pugui ajudar a posar-hi data. Per solucionar-ho, s'usen mètodes indirectes i extrapolacions (comparant l'estil d'obres exhumades en excavacions i amb cronologia segura, amb les obres murals). Un altre mètode possible quan diverses figures se superposen consisteix a emprar estudis d'estratigrafia que permeten saber quina de les figures és anterior i quina és posterior. Els últims avenços permeten aplicar tècniques de datació absoluta, la qual cosa pot ser definitiva: concretament el radiocarboni (que ara es pot realitzar amb mostres molt més petites), la termoluminiscència, l'anàlisi de pigments... Però aquests mètodes s'han aplicat molt poques vegades, de manera que predominen les perioditzacions basades en dades parcials, estilístiques i extrapolacions:
Els preneandertals (homo heidelbergensis) que van habitar Europa ja dominaven el foc i els seus utensilis demostren un cert sentit de l'estètica que depassa la funcionalitat. Un exemple evident d'això es pot trobar en peces com els bifaços, en què s'aprecia la recerca de la simetria. A més, tot i que la majoria de pràctiques de canibalisme tenien una finalitat alimentària per qüestió de supervivència, en algunes ocasions -certament molt escasses- podria tractar-se de canibalisme ritual. Fins fa poc, no hi havia cap indici que indiqués que els anteneandertals europeus tinguessin sentit religiós o artístic. Tot i que algunes troballes paleolítiques del nord d'Àfrica (com El Gettar, a Algèria) i d'Alemanya (per exemple, un fragment ossi de pota d'elefant gravat amb 28 talls a Bilzingsleben,[2] jaciment de 412.000 anys, aproximadament), indueixen a sospitar el contrari, són encara poc concloents.[n. 3] No obstant això, les troballes de l'avenc dels Ossos, a la serra d'Atapuerca, semblen una acumulació conscient de cadàvers amb finalitat religiosa. Si a aquestes representacions s'afegeix la presència del bifaç acuradament tallat (batejat amb el nom d'Excalibur), és plausible pensar que ja durant el Plistocè mitjà els éssers humans tenien creences religioses que s'associaven al futur desenvolupament de l'art. Els descobriments més revolucionaris, però, han estat les estatuetes que, tot i la seva tosquedat, s'han interpretat com a figures femenines: La Venus de Berejat Ram (alts del Golan) i la Venus de Tan-Tan (Marroc), ambdues han estat discutides i cal esperar que les investigacions es consolidin. En aquesta etapa es troben els primers utillatges, des dels primers còdols tallats i també les primeres destrals de mà (bifaços). Diferents homínids elaboren indústries lítiques; les més representatives són les anomenades olduvaià, acheulià i clactonià.
L'humà de Neandertal habitava l'Europa occidental i la costa del mar Mediterrani. Aquesta espècie humana ja havia desenvolupat formes lingüístiques simbòliques rudimentàries, així com creences religioses i, probablement, les primeres formes d'art. Les excavacions demostren que col·leccionava objectes curiosos (fòssils i minerals cristal·litzats) i que elaborava certs tipus d'adorns fets amb ossos. Molt coneguts són els ossos perforats de Lunel-Viel i Port-Launay a França i el més antic el de la cova de les Grajas a Archidona, Màlaga,[3] que podria emplaçar-se en la glaciació de Riss, datat en uns 200.000 anys. També a França, a Pech de l'Azé es va trobar una costella de bòvid gravada datada a l'interglacial Mindel-Riss. Fora de l'àmbit europeu, és molt destacable la troballa de dues plaques d'ocre amb gravats abstractes però intencionals, amb una pauta geomètrica concreta (reticulat), a la cova de Blombos[4] (República Sud-africana), podrien haver estat fabricats fa uns 70.000 anys (edat mitjana de la pedra africana). Aquesta troballa està relacionada amb altres blocs d'ocre que, segons s'ha provat, s'usaven com a pigment d'adorn corporal (totes aquestes troballes procedeixen tant de llocs d'habitació com d'autèntiques inhumacions rituals), però és el primer cop que aquesta espècie de llapis d'ocre conserva algun tipus de decoració. A més, a la caverna de Blombos, hi ha nombrosos adorns de petxines perforades (encara que aquesta informació és bastant controvertida). D'aquest període, es coneixen les primeres manifestacions de caràcter simbòlic en l'art: hi ha un sentiment religiós i s'enterra els morts. Augmenta la destresa en el tall de la pedra com ho mostra la tècnica Levallois. Entre el paleolític inferior i el mitjà es desenvolupa la indústria del mosterià.
En aquesta època es produeix el perfeccionament de l'utillatge dels primers ornaments amb ossos, i apareix l'art figuratiu. Destaquen cinc períodes culturals: el perigordià, l'aurinyacià, el solutrià, el protomagdelanià i el magdalenià, algun dels quals encara es podria subdividir. El veritable creador de les arts plàstiques és l'ésser humà modern, Homo sapiens sapiens, que va colonitzar Europa fa uns 40.000 anys. La primera proposta seriosa va ser proposada per l'abat Breuil, que acceptava que l'art havia d'evolucionar del simple al complex, de l'esquemàtic al realista (amb un paradigma clarament presentista). Per a ell, hi havia dos grans cicles estilisticocronològics que no tenen parentiu entre si:[5]
Una altra de les propostes és la d'Annette Laming-Emperaire, que proposa una cronologia de tres fases, que destaca per la seva senzillesa:[6]
Posteriorment, André Leroi-Gourhan[7] va proposar una nova cronologia més estesa, però tenint present que n'hi ha altres propostes vàlides. Aquesta datació no sols es basa en els estudis estratigràfics sinó que també té en compte les relacions entre els animals representats en cada cova, la contradicció de temes binaris i el seu possible significat. Tot i que considera importants els trets formals i estilístics, no pressuposa una evolució del simple al complex. De fet, es constata que en els retrats ideomorfs succeeix al contrari (cada cop són més abstractes):
| Quadre cronoestilístic de l'art paleolític segons Leroy Gourhan | ||
| Imatges d'exemple | Etapa o estil: resum i característiques | Conjunts o llocs destacats |
 cova de les Grajas, a Archidona (Màlaga) |
període prefiguratiu | Llocs: * Bilzingsleben Arxivat 2006-09-28 a Wayback Machine. * serra d'Atapuerca * Venus de Berejat Ram * Venus de Tan-Tan * Cova de les Grajas * Lunèl Vièlh * Port-Launay *Pech de l'Aze |
| Les dades prèvies al naixement inequívoc de l'art es remunten al paleolític inferior i al paleolític mitjà. En general, aquest període pot definir-se com una recerca d'allò estètic per la simetria dels utensilis o d'un finíssim acabat que supera les necessitats pràctiques de certs utensilis, és a dir, s'ha desenvolupat ja un sentit estètic. Una cosa semblant passa amb les «col·leccions d'artefactes curiosos» i adorns corporals atribuïts als neandertals. Tanmateix, algunes troballes excepcionals, com les que se citen al marge, fan pensar que la intel·ligència de l'ésser humà havia aconseguit un cert nivell d'abstracció que conduiria al veritable art.
En començar el paleolític superior, no hi ha constància que l'art aparegués des del primer moment, així, el període châtelperronià no té un art plenament desenvolupat. | ||
 |
període I, «figuratiu geomètric» | Llocs: * Abric de Cellier * Abric de Belcayre * La Ferrassie * La Bernous * La Pasiega * El Pindal |
| Abasta des del final del châtelperronià i, sobretot l'aurinyacià: des de fa uns 30.000 anys. No hi ha res segur pel que fa l'art parietal, llevat, potser, del bisó de la Bernous, la resta són blocs de pedra i ossos decorats d'art moble.
L'estil es caracteritza pel geometrisme i les representacions incompletes dels animals. Hi ha també signes i ideomorfs. Per tant, tot i que d'una manera rudimentària, ja conté tots els elements de l'art paleolític posterior. Per a Leroi-Gourhan, les figures no són simplificacions, sinó abstraccions. Per documentar la seva afirmació, es basa en l'oposició de bòvids i cavalls i en les figures ovals al costat de punts, és a dir, associacions binàries. | ||
.jpg) |
període II, «figuratiu sintètic elemental» | Llocs: * Abric Labatut * Pair-non-Pair * Gargas * Gorge de l'Enfer * Hornos de la Peña * Chufín… |
| Comença ben entrat el perigordià superior/gravetià, fa uns 27.000 anys (potser abasta el principi del solutrià). És l'època en què apareixen grans santuaris amb complexos artístics organitzats, la majoria exteriors, i als quals arriba, directament o indirecta, la llum natural.
Les figures ja estan completes i, en el cas dels animals, s'aprecien detalls de l'anatomia com la línia cervicodorsal i altres elements, però només es representen les línies essencials per a la identificació genèrica de cada espècie. Els cavalls apareixen amb una línia cervicodorsal exagerada. A aquesta època pertanyen les típiques imatges de venus esteatopígiques, de formes generoses i amb òrgans sexuals molt desenvolupats. Els ideomorfs i els símbols mantenen certa simplificació i geometrització. | ||
 |
període III, «figuratiu sintètic evolucionat» | Llocs: * Roc de Sers * Chauvet * Pech Merle * Lascaux * La Pasiega * Covalanas * Candamo * El Castillo * Cueva del Moro |
| Abasta els períodes solutrià mitjà i superior i el magdalenià inicial, des de fa uns 20.000 anys. És un estil molt més estès i amb moltes més dades que permeten entendre'l millor. Té un nombre reduït d'obres, però molt espaiades geogràficament.
Subsisteix la tradició, ja vista al període II, de dibuixar la línia cervicodorsal dels animals, tot i que ara es fa més dinàmica i se li afegeixen les bandes crucials, les crineres i el ventre en «M». En el cas dels cèrvids i bòvids, les banyes apareixen en posició de tres quarts, incitant un cert sentit de la perspectiva. Encara que cada espècie es representa amb trets diferencials, els animals són, en general, microcèfals, especialment els cavalls i els cérvols; el cos sol ser enorme, gràvid i amb el ventre bombat. Ja hi ha una representació convencional del moviment (l'anomenat trot estereotipat). | ||
-Museo_Arqueológico_Nacional.jpg) |
període IV, «figuratiu analític» | Llocs: * La Chaire-a-Calvin * Laugerie-Haute * Niaux * Les Trois Frères * Las Combarèlas * Rouffignac * Font de Gaume * La Pasiega * La Pileta * Nerja * Los Casares * Altamira |
| Apareix com un procés evolutiu sense solució de continuïtat, de manera que és molt difícil establir la separació amb el període III. En tot cas, s'associa al magdalenià superior, a partir d'uns 15.000 anys d'antiguitat.
Entre els seus trets distintius, cal destacar el desenvolupament massiu de l'art moble i els santuaris interiors. Encara que no es perden els convencionalismes, sí que aquests s'atenuen, fet que dona més realisme a les representacions. A més, apareix el modelatge del relleu, els traços modelants que simulen pelatge, els contorns difuminats, nombrosos detalls anatòmics i la bicromia es generalitza. Tot això dona un enorme realisme a les representacions, encara que les figures semblen surar sense que hi hagi sensació de gravetat. El període IV se sol dividir, al seu torn, en dues fases: l'antic, corresponent al magdalenià inferior, i el recent, propi del magdalenià superior, en què per primera vegada apareixen representacions de rens i els convencionalismes són mínims. | ||
Hi ha altres propostes cronològiques i les dades s'estan revisant contínuament. Cal no oblidar els treballs de J. Clottes, que l'any 1995 va aplicar la tècnica del carboni-14 a les pintures de Chauvet, que, com s'aprecia en el quadre anterior, Leroi-Gourhan havia situat al període III «figuratiu sintètic evolucionat». El resultat va ser de més de 25.000 anys d'antiguitat,[8] és a dir, molt més antic del que s'havia suposat.[9] Això implicava replantejar per complet totes les cronologies elaborades per mètodes relatius o per extrapolacions. Com molt poques coves han estat datades per mètodes absoluts, encara no es pot fer un quadre sistemàtic. Aquests nous avenços han generat controvèrsia i polèmica, com és el cas del controvertit Robert Bednarik,[10] que ha arribat a afirmar que:
| « | Les més conegudes pintures de Lascaux (especialment els grans bòvids i cèrvids, per exemple, els més recents) semblen del període Holocè. No conec l'edat concreta de les pintures d'aquesta cova, ni de cap altra. No obstant això, Bahn[11] ha presentat arguments molt sòlids sobre que s'hi barregen obres d'art del final del Plistocè i l'Holocè... | » |
| — Robert Bednarik | ||
Aquesta espècie d'insinuació ha causat molt d'enrenou i ha estat rebutjada per la majoria dels especialistes, entre els quals Lawrence Guy Straus;[12] però no hi ha proves (datacions absolutes) sobre això.
L'art rupestre parietal és propi de la zona francoibèrica: a França hi ha més de 130 coves, entre les quals destaquen les de la zona d'Aquitània (Lascaux, Pech-Merle, els Combarelles, Laugerie, La Madeleine...) i les del Pirineu (Niaux, les Trois Frères, Li Tuc d'Audubert, mas d'Azil, Bédeilhac...), i a la península Ibèrica hi ha unes 60 coves, gairebé totes al Cantàbric, i en destaquen la gruta d'Ekain, les coves del monte Castillo, Tito Bustillo, o la cova d'Altamira, encara que també apareixen esporàdicament a l'altiplà (Siega Verde a Salamanca, Domingo García i La Grega a Segòvia, Maltravieso a Càceres, cova de los Casares a Guadalajara... i, sobretot, a les costes Mmditerrànies (la Pileta i Nerja a Màlaga…);,incloent-hi el gran conjunt d'art rupestre que es troba al sud de la península Ibèrica: l'art Mmridional, amb més de 180 coves i abrics decorats en totes les èpoques prehistòriques; ens interessen les figures més antigues, que daten de lPpleolític superior (Sslutreià. Hi ha rars exemples fora de França i Espanya, com la Grotta dell'Adaura a Itàlia o Kapova a Rússia, entre d'altres. L'art mobiliar,i en canvi, és abundant a tot Europa.
A Catalunya, s'han trobat pocs jaciments que pertanyin al paleolític superior, el cérvol de la cova de la Taverna (Margalef de Montsant, Priorat), trobat l'any 1981 i que data del 15000-12000 aC, el bòvid de la cova de la Moleta de Cartagena o del Tendo (Sant Carles de la Ràpita, Montsià), pintat en una estalactita, trobat l'any 1964 i actualment desaparegut, i unes figures animals gravades sobre una sèrie de blocs de pedra del jaciment del molí del Salt (Vimbodí, conca de Barberà) d'entre 12.000 i 14.000 anys d'antiguitat. També es van trobar una sèrie d'obres gravades sobre ossos de la mateixa època: els caps d'ocells de la Bora Gran d'en Carreras (Serinyà, pla de l'Estany), i uns elements abstractes, que es podrien descriure com línies gravades en forma d'escala o de quadrats, de la cova del Parco (Alòs de Balaguer, Noguera), i a la cova de la Griera (Calafell, Baix Penedès). Durant l'època de l'epipaleolític (12000-7000 aC), es va desenvolupar el que es coneix com a art llevantí, del qual es conserven força restes arqueològiques com, per exemple, el còdol d'11.000 anys que es va descobrir al Montsant, a l'abric del Filador (Margalef de Montsant, Priorat), que té quatre barres vermelles pintades a la part superior i dues més al lateral i a la cara inferior. De la mateixa època són les dues plaquetes gravades, una amb una cérvola i una altra amb un èquid, de les excavacions de S. Vilaseca a l'abric de Sant Gregori (Falset, Priorat) i els còdols gravats de la balma Margineda (Sant Julià de Lòria, Andorra). Els testimonis que ens han deixat els artistes llevantins són impressionants. Ho corrobora el fet que el 1998 la UNESCO va declarar patrimoni de la humanitat l'art rupestre prehistòric de l'aire lliure del Mediterrani ibèric,[13] des d'Aragó fins a Andalusia. L'art llevantí va marcar un abans i un després en la prehistòria, perquè per primera vegada es van narrar relats amb la pintura. A partir d'aquestes pintures es podien resseguir històries de cacera i de batalles o quelcom tan quotidià com la recol·lecció i l'agricultura.[14][15]ª
L'art moble, també anomenat art mobiliari, són un conjunt d'objectes artístics que es poden transportar i moure i que van aparèixer en el seu context arqueològic, és a dir, en excavacions. L'art moble és una manifestació artesana d'aixovars domèstics o personals, potser ritual, potser sumptuària. Per exemple, penjolls de pedra, os, petxina... Sovint, objectes d'utilitat pràctica com puntes d'arpó, puntes de llança fetes en os (atzagaies), els anomenats bastons perforats, etc., es decoraven. Aquests estris solen tenir dibuixos figuratius o abstractes gravats (potser, en un altre temps, també pintats). Igualment, però, hi ha objectes merament cerimonials que representen molt més que simples adorns. Alguns exemples en són les petites estatuetes femenines anomenades venus paleolítiques, plaquetes gravades (com les de Parpalló), o estatuetes d'animals com el famós bisó d'os de la Madeleine, la funció dels quals és religiosa.
.jpg)
L'art parietal és aquell que es troba en les parets (art mural) de les grutes, balmes i abrics rocosos. Com s'ha comentat, la concentració més gran d'art parietal es dona a Europa occidental. Gairebé totes les representacions artístiques estan en les zones més profundes de les coves (encara que les àrees d'habitació sempre van estar en les boques de les coves). Això no vol dir que no hi hagi excepcions, és a dir, santuaris exteriors, com ocorre amb la cova de Laussel, Roc de Sers (França) o La Vinya (Oviedo). L'art parietal, el componen pintures, relleus o gravats el tema principal dels quals són els animals o els signes anomenats ideomorfs, però també la figura humana.
La pintura rupestre és pròpia de cavernes profundes en l'obscuritat més absoluta. Són representacions naturalistes i bastant estàtiques. S'usen diferents colors (negres, rojos, ocres) i no sols es dibuixa el contorn sinó que es reomple tota la figura, encara que mai es representa la figura humana. Se solen representar animals: bisons europeus, cavalls salvatges, cérvols, rens, cabres salvatges, bous, senglars, rinoceronts, ossos, etc., que apareixen aïllats o en grup. També es representen signes abstractes i mans. Aquestes es pinten de dues formes: en positiu pressionant la mà tacada de pigment o en negatiu, acolorint la zona que rodeja la mà i deixant la forma d'aquesta lliure de pintura en retirar-la. Encara no se sap el significat ni la finalitat dels signes abstractes i de les mans.
.gif)
Només han arribat fins a nosaltres escultures i dibuixos sobre pedra o os. No es coneix si hi ha havia arquitectura. Els dibuixos eren de dos tipus, gravats o pintats, i les escultures podien ser estatuetes o relleus:
Les figures solen ser realistes, d'un o dos colors i amb modelatge de volums. No formen escenes sinó que estan juxtaposades (col·locades unes al costat de les altres, o unes sobre les altres) i, llevat d'excepcions, no hi ha sensació de moviment ni paisatge. És un art descriptiu, no narratiu. No obstant això, es conserven alguns exemples excepcionals d'escenes concretes de tipus narratiu, per exemple, a Lascaux, a la gruta de Trois Frères (ambdues a França) i a la cova de los Casares (Guadalajara, Espanya).[17] En cap cas semblen representacions d'escenes concretes o anecdòtiques, sinó més aviat rituals genèrics (mitogrames) protagonitzats per xamans o esperits totèmics.
.png)
La funció de l'art paleolític és totalment desconeguda. Al principi, es considerava que aquestes obres d'art es feien només per motius estètics (per adornar: l'art per l'art), i encara que ningú nega que els artistes paleolítics van haver de sentir satisfacció per la bellesa d'aquestes representacions, això seria secundari, i sens dubte aquest art era de caràcter màgic o religiós. S'han formulat diverses teories sobre la funció d'aquest art, tot i que no hi ha proves sòlides.
.png)
És possible que totes les teories siguin parcialment certes, i que conjuntament puguin interpretar el significat de l'art paleolític. D'altra banda, al contrari que les idees exposades que van del general al particular, existeixen nombroses teories, recents, que intenten partir de l'estudi independent de cada cova, incorporant no sols elements magicoreligiosos o estructurals, sinó també d'altres conjunturals com el simbolisme o la comunicació ideogràfica, amb l'esperança d'arribar en un futur a una explicació general. En tot cas, també caldria incloure un legítim interès per l'estètica, demostrat tantes vegades pels artistes paleolítics.[25] Aquest interès supera les explicacions conjunturals o les estructurals relatives a la «màgia-caça-fecunditat», fins i tot l'oposició de contraris de Leroi-Gouhan, quedant subjacent, en tota la seqüència, una intencionalitat artística com a recerca de la perfecció i del sentit de la bellesa.
Actualment, els enfocaments són menys pretensiosos, investigant la realitat de cada jaciment abans de treure una conclusió global sobre tot l'art paleolític. Hi ha una tendència general a admetre motivacions molt diverses, escoles artístiques diferents, i fins i tot religions diferents. L'enfocament plural ha estat substituït per la multicausalitat i per la singularitat de cada jaciment. Així mateix, s'ha introduït la idea (similar a l'action-painting contemporani) que el pur fet d'elaborar una obra d'art prehistòric, la gestualitat duta a terme, és un ritual en si mateix.[26]
A Itàlia[27] hi ha nombrosos jaciments d'art mobiliari, entre els quals destaquen els de Grimaldi iSavignano. Són famoses les venus italianes, que recorden les del nord, per exemple la Venus de Savignano, la de Barma Gran, la de Chiozza va Sacandiano i la de Balzi Rossi, del període gravetià, encara que la majoria no té context arqueològic fiable. L'únic art parietal d'aquesta zona del nord és la cova de Cavillon.
Pel que fa a la zona sud, hi ha representacions d'art parietal a la Grotta Romanelli, la cova de Romito i a la cova Paglizzi, però en totes aquestes és molt escàs. A la cova Paglizzi l'estil és molt clàssic, és a dir, molt similar al de l'àrea francoibèrica, en canvi, la de la Grotta Romanelli destaca per aquest característic farciment de l'interior de les figures, amb traços de tota classe, però sense interès volumètric, així com en les coves sicilianes d'Addaura i Levanzo.[28] A Sicília, les coves tenen conjunts molt més rellevants que, malgrat la seva aparent senzillesa, semblen del final del paleolític, molt en la línia del futur art epipaleolític, amb el qual no sembla tenir ruptures. A Addaura, abunden les representacions humanes i sembla que es tractaria d'una escena narrativa plena de dinamisme. A Levanzo, al costat d'antropomorfs molt similars, és a dir, escenes narratives molt dinàmiques, apareix una fauna clarament paleolítica, la qual cosa confirmaria l'edat de les representacions.[29]
Durant gran part de l'era glacial, les Illes Britàniques van estar completament cobertes per grans capes de gel, amb l'única excepció d'una franja de terra de gruix variable que s'estenia des de les actuals Gal·les i Cornualla (i de vegades, la punta sud d'Irlanda) fins on avui hi ha el canal de la Mànega. El mar del Nord no va existir fins a temps més recents, de manera que, durant el paleolític, la zona constituïa una prolongació territorial de França. Durant anys, es va discutir per què en aquesta zona, tan propera a la important àrea francoibèrica, mai s'havien trobat pintures rupestres. L'explicació més comuna que es dona és que l'àrea, situada al costat de la zona d'avanç i retrocés de les glaceres, era massa freda i inestable per a mantenir una població destacable i permanent que pogués realitzar tals pintures.
No obstant això, el 2003 es va descobrir una important concentració de fins a 80 figures en una cova al límit entre Nottinghamshire i Derbyshire, anomenada Creswell Crags,[30] on es van poder identificar representacions d'ossos, cérvols, bisons, cabres salvatges i -cosa inusual- nombroses aus, entre les quals, una amb un llarg bec corbat. La presència decabres salvatges (un animal que es va extingir a Anglaterra fa uns 10.000 anys) indicava clarament que les pintures tenien una cronologia paleolítica, cosa que es va confirmar més tard en datar les pintures en uns 12.800 anys d'antiguitat.[31]
Artísticament, les pintures de Creswell Crags presenten importants semblances amb les trobades a França i al nord d'Espanya, i per tant poden ser incloses com un exemple més d'aquest conjunt. No obstant això, no tenen colors de "farcit" i en nombrosos casos ni tan sols els contorns són visibles, sinó només la marca deixada com una cicatriu a la roca. Això no representa una diferència d'estil, sinó que es deu al fort deteriorament i pèrdua dels pigments en dates posteriors, probablement a causa de la gran humitat registrada en la Britànnia postglacial. El descobriment de Creswell Crags, gairebé al centre d'Anglaterra, indica clarament que el sud de Gran Bretanya, i probablement també el que avui en dia és el canal de la Mànega, van acollir pintures d'estil francoibèric, però que lamentablement es deuen haver perdut gairebé íntegrament. No obstant això, es considera la possibilitat que en alguns llocs més arrecerats similars a Creswell Crags s'hagi conservat algun rastre de la seva presència.
A Alemanya i Suïssa, on s'intueix una província artística, se succeeixen diversos períodes estilístics d'art moble:
.gif)
Es considera que hi ha una altra província artística a les planes centrals del Danubi a la República Txeca i Àustria: es pensa que va ser una zona habitada per caçadors de mamuts amb certa relació estilística amb la zona francesa. Hi ha una fase inicial (equivalent al període aurinyacià), anomenada pavloviensà pel jaciment epònim de Pavlov, on va aparèixer una figura de lleó retallada sobre ivori. Encara que des d'un punt de vista artístic l'obra més destacada és la Venus de Willendorf (Àustria), per ser una de les primeres que es van trobar (1908), també n'hi ha d'altres conservades d'aquesta mateixa època de gran valor, com per exemple, l'home lleó d'Hohlenstein (Danubi alemany), Predmost (Moràvia) i el gran conjunt deDolni-Vestonice (Brno, República Txeca), la cronologia del qual és equiparable al període magdalenià clàssic.
Pel que fa a l'Europa oriental, només es coneixen algunes coves excepcionals, entre les quals destaquen la cova de Cuciulat a Romania i les pintures de mangra vermella de la cova de Kapova, a Rússia. Es van descobrir el 1961 al sud dels Urals, prop del riu Belaya. Hi ha immenses galeries amb més de quaranta representacions de mamuts, bisons, rinoceronts i cavalls, i més dubtosos són els cavalls pintats de Mgvimeni (Geòrgia). D'altra banda, l'art moble és molt abundant en algunes regions de l'Europa de l'Est: a la zona de la mar Negra destaca el jaciment de Molodova.
Existeixen importants jaciments d'art moble a les planes de l'antiga Unió Soviètica i a la Sibèria, entre els quals cal destacar el de Mal'ta per estar a milers de quilòmetres més enllà dels Urals. No obstant això, la seva cronologia és controvertida a causa de la dificultat que hi ha per trobar paral·lelismes amb altres cultures. Sembla que el paleolític va durar més en aquesta zona i, per tant, existeix un cert desfasament cronològic que ajudaria a explicar la dificultat en la seva datació. Si s'extrapola amb Europa, l'art paleolític siberià sembla desenvolupar-se des del gravetià; alguna cosa similar succeeix a la vall del riu Don (Ucraïna).[33]
.gif)
.gif){kind=small}
Aquests jaciments són els més importants, tot i que se n'han trobat d'altres (Buretj,Avdeevo,Eliseevichi...) que han proporcionat centenars d'estatuetes femenines i d'animals d'ivori de mamut, prop de la llar del que semblaven cabanes o en els límits de les estructures habitacionals.
Amb datacions que oscil·len entre els 14.000 i 9.700 anys d'antiguitat, els jaciments de la cova de les Mans i del turó dels Indis són extraordinàriament abundants en mans, en positiu i negatiu, i en escenes de caça de camèlids americans (especialment el guanac) i algun felí, possiblement el puma. Hi ha gran quantitat de mostres d'art que s'estenen a banda i banda del curs superior del riu Pinturas i la zona del Parc Nacional Perito Moreno, en una àrea limitada pel nord pel riu Desitjat i que per l'oest arriba fins al poble de Governador Gregores. En aquesta zona (que podria considerar-se, sense entrar en detalls, com la franja de terra existent entre els rius Deseado i Santa Cruz a la Patagònia), es troba també el jaciment Pedra Museu, amb una antiguitat superior als 13.000 anys. El fenomen artístic en aquestes àrees està associat des del principi del poblament humà: certs llocs amb ocupacions superiors als 10.000 anys presenten mostres d'art de la mateixa antiguitat.
Les excavacions de Gradín i Aschero, investigadors de l'Institut d'Arqueologia de la Universitat Nacional de Tucumán i membres del CONICET a l'entrada de la cova de les Mans ha demostrat la utilització de pigments minerals basats en òxids de ferro, amb una antiguitat de més de 10.000 anys. Aquests pigments es presenten barrejats amb guix cristal·lí, com una forma de millorar l'adherència de la pintura sobre la paret de roques. Això s'ha demostrat mitjançant tècniques de difracció de raigs X. La majoria dels colors corresponen a la gamma de l'ocre i els grocs.
L'enorme concentració d'imatges de mans en negatiu (unes 300 o 400 vegades més nombroses que la cova de mans europea més poblada) és impactant i complementa i subratlla les escenes "animalístiques" i de caça. A la cova de les Mans s'hi observen grans quantitat de guanacs representats en ocre, negre i vermell, perseguits per caçadors que els aguaiten i capturen amb boleadoras. Les escenes estan representades seqüencialment, i sovint la captura es concreta 12 metres més enllà d'on va començar l'aguait. L'ús de les anfractuositats de la roca per dotar de tridimensionalitat el paisatge pintat completa l'efecte.
Els caçadors estan representats amb un sol braç (el que empunya les boles), i sovint s'amaguen i camuflen en "canons" o entrants de la paret de la roca, com si s'amaguessin en una rasa real. La discordança entre art i arqueologia és sorprenent: tot i que les imatges mostren només boleadoras i cap llança o fletxa, als voltants les excavacions només han trobat puntes de fletxa i llança. Aquesta discordança està encara en estudi i no ha pogut ser explicada de manera satisfactòria.[n. 4]
A Mèxic, concretament al llarg de les serres centrals de la península de Baixa Califòrnia, es troba un ampli nombre de llocs amb manifestacions ben conservades de petroglifs i pintura rupestre, documentats des del segle xviii pels religiosos que van explorar el territori abans de fundar les missions jesuítiques a la península de Baixa Califòrnia. Les exploracions arqueològiques han estat efectuades des de 1884. S'hi aprecien tant elements abstractes com figuratius, en els quals s'inclouen representacions antropomorfes i de la fauna no sols terrestre (incloent aus), sinó també marina. Destaca d'entre els altres l'anomenat estil gran mural per la seva escala monumental, execució i homogeneïtat, en quatre de les serres de l'àrea: Sant Joan, Sant Francesc, Sant Borja i Guadalupe, comptabilitzant un total de 543 llocs amb art rupestre el maig de 2003, any en què la Unesco va incloure com a Patrimoni de la Humanitat les pintures rupestres de la serra de San Francisco, a les quals s'acredita una datació de 7.500 anys d'antiguitat i un exercici continu al llarg de 5.000 anys.[34]
A la resta del món, la presència de l'art paleolític és molt escassa o gairebé nul·la. Les poques manifestacions que trobem són majoritàriament representacions no figuratives i extremadament senzilles (incisions geomètriques o curvilínies, cassoletes i perforacions). Les restes més destacades amb representacions figuratives són:
La resta de manifestacions són obres no figuratives molt disperses però escampades per tot el globus terraqüi: des d'Amèrica (a la cova de Clovis hi ha plaques de gres amb incisions de diferents motius geomètrics),[n. 5] fins a Austràlia (els petroglifs de l'anomenat Karake style trobats a la cova Malangine semblen d'edat pleistocena) o Japó (on apareixen diversos còdols amb incisions geomètriques del període Jomon antic), passant per Xina (la cova de Chukutién, en els seus nivells del paleolític superior, ofereixen nombrosos objectes perforats de pedra o de petxina que poden ser penjants), l'Àsia central, Orient Mitjà, Àfrica, etc.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
