disseny heràldic d'un escut From Wikipedia, the free encyclopedia
Un escut d'armes, escut heràldic, armories o, simplement, escut, és una representació simbòlica de persones o entitats que es deriva de la pràctica medieval de pintar dissenys sobre l'escut i sobre les robes dels cavallers per permetre la identificació en la batalla i més tard en les justes i els tornejos. Han passat d'identificar llinatges o famílies determinades a ser utilitzats també com a símbol de municipis, regions, estats o determinades corporacions i organitzacions.[1]
L'escut és una superfície delimitada entre línies, anomenada camper, que pot tenir diverses formes (triangular, quadrilong, caironat, en losange, rodó, ovalat, etc.), dins el qual es representen els diversos elements o càrregues. Les diferents coloracions que pot tenir l'escut s'anomenen esmalts.
Els escuts d'Europa, i dels països que en segueixen la tradició, estan dissenyats seguint les normes de l'heràldica. Els escuts tradicionals d'altres parts del món segueixen normes diferents; per exemple, els japonesos, anomenats kamon (sovint abreujat "mon"), són blasons familiars que acostumen a datar-se al voltant del seglevii i avui en dia encara es fan servir al Japó.
Pel que fa a Catalunya, els escuts dels ens públics estan regulats per la llei 8/1987, del 15 d'abril del 1987, que ha estat modificada el 26 de juny del 2007 amb l'aprovació d'una nova llei (la 139/2007), on s'ampliava, es complementava i es corregien aspectes de l'anterior, tot i que la línia de fons que marca per als símbols dels ens locals és la mateixa del 1987.[2]
Ja a la Bíblia es fa referència als símbols que representen a cada tribu d'Israel.[3]
Escut triangular curvilini. Els primers escuts tenien forma d'ametlla (amigdaliformes) i de cor (cordiformes). En aquests darrers, la vora superior va perdere la convexitat fins a tornar-se recta i els costats van acabar sent lleugerament convexos, fins a prendre la forma semblant a un triangle equilàter o isòsceles.
Escut suís. Triangular curvilini amb la boca superior biconcavada, típic de la Confederació Helvètica.
Escut quadrilong ogival o apuntat. La forma clàssica de l'escut d'armes a partir del final del seglexiii. És una variant de l'anterior, amb forma de rectangle més alt que ample i les vores rectes per dalt i corbades cap a la punta per baix. Fou el més usual fins al començament del seglexvi i el més habitual als territoris de la Corona d'Aragó.
Escut caironat, la forma que prenen els escuts municipals oficialitzats per la Generalitat de Catalunya a partir del 1981 (escut de Barcelona)
Escut ibèric. Quadrilong amb la punta arrodonit. Originari del regne de Castella, on va aparèixer al final del seglexii, es va estendre per la Península excepte la Corona d'Aragó, Occitània, el Delfinat i la Savoia, i cap al seglexv estava estès per tot Europa.
Escut francès. Quadrilong amb la punta aplanada i traçada en arc conopial. Va aparèixer al final del seglexv a França, on es va emprar àmpliament fins al començament del seglexx, i es va estendre per Anglaterra.
Escut anglès. Variant de l'anterior amb els extrems de la vora superior en punta triangular que surt cap enfora, utilitzada gairebé exclusivament a Anglaterra.
Escut en losange o losanjat. Té forma de rombe i es troba als segells francesos des de mitjan seglexiii. Fins al seglexiv es fei servir principalment pels homes, però més endavant a Anglaterra es va començar a fer servir per representar les armories de les donzelles i vídues, ús que es va estendre pel continent.
Escut caironat. De forma quadrada, es recolza sobre un dels angles. Se solia fer servir a l'edat mitjana a la Corona d'Aragó en l'heràldica de viles i ciutats. Es va recomanar al congrés internacional heràldic de Roma del 1958 com el més adequat per representar-hi les armories cíviques i diferenciar-les així de les relacionades amb els llinatges. A instàncies d'Armand de Fluvià, conseller heràldic de la Generalitat de Catalunya, és la forma que adopten els escuts municipals catalans des del 1981.
Escut rodó. D'origen militar, l'escut circular en heràldica només s'utilitza en contextos ornamentals. Actualment es fa servir principalment per als emblemes de les corporacions, especialment les professionals.
Escut ovalat. L'escut de forma ovalada fou molt habitual a Itàlia al final del seglexv, quan va succeir els escuts amigdaliformes. Se'n va reprendre l'ús a partir dels segles XVII-XVIII, per representar les armories de les dones casades i els escuts eclesiàstics.
Escut en bandera i quadrat. També d'origen militar, deriva dels senyals que duien els banderers, però sense l'asta. De forma rectangular ajaçada, va acabar transformant-se en un escut quadrat. L'usaven les dames als segles XIV-XV i s'ha utilitzat posteriorment de manera ornamental.
Tarja, escut encartutxat i escuts de fantasia. La tarja és un escut amb una osca per passar-hi la llança, que es va posar de moda al començament del seglexiv; es va utilitzar en l'heràldica italiana i alemanya, modificat amb fins decoratius afegint-hi noves osques fins a resultar-ne un escut totalment retallat i de forma indefinida, inclòs dins un ornament a manera de marc esculpit amb volutes anomenat cartutx. Els escuts de fantasia, poc respectuosos amb la tradició heràldica, van estar en voga durant el Barroc.
Escut de cap de cavall. Amb la forma d'un cavall vist de cara, típic de l'heràldica medieval italiana.
Escut de pell de bou. Recorda la forma de la pell estesa d'aquest animal. Amb diverses variants, fou usat per la dinastia carlina i també a Alemanya i Polònia.
Tant se val la forma que presenti, l'interior de l'escut (el que anomenem el camper) es pot dividir mitjançant diverses línies i traços. La posició d'aquestes s'ha d'adequar a la forma del camper, de manera que les particions obtingudes quedin equilibrades.
Particions, o divisions segons la direcció. Les quatre particions bàsiques (inicialment conegudes com els quatre cops guerrers) reben el nom dels cops d'espasa que feien els cavallers i que marcaven l'escut de l'oponent: partit (de dalt a baix), truncat (en horitzontal), tallat (en sentit descendent de destra a sinistra)[4] i trinxat (en sentit descendent de sinistra a destra). Si es fan servir soles, aquestes quatre particions divideixen el camper en dues parts iguals.
Parts principals i punts de l'escut. El camper es pot dividir també mitjançant dues línies horitzontals i dues de verticals, que delimiten les cinc parts o regions principals de l'escut: el cap (part superior), el flanc destre (costat esquerre), el flanc sinistre (costat dret), la punta (part inferior), el centre (també anomenat cor o abisme). Les mateixes línies delimiten quatre cantons: el destre del cap, el destre de la punta, el sinistre del cap i el sinistre de la punta. Així doncs, entre les parts principals i els cantons l'escut queda dividit en nou punts. També hi trobem dos punts més, anomenats el llombrígol o punt de pretensió (situat al centre de la línia divisòria entre l'abisme i la punta) i el punt d'honor (al centre de la línia divisòria entre l'abisme i el cap). Aquestes línies, juntament amb les particions bàsiques, permeten dibuixar les peces del camper i situar-hi les figures.
Parts i punts de l'escut
PARTS DE L'ESCUT: 1-2-3: cap; 5: cor, abisme o centre; 7-8-9: punta; 1-4-7: flanc destre; 3-6-9: flanc sinistre
PUNTS DE L'ESCUT: 1: cantó destre del cap; 2: centre del cap; 3: cantó sinistre del cap; 7: cantó destre de la punta; 8: centre de la punta; 9: cantó sinistre de la punta; A: punt d'honor; Ω: llombrígol o punt de pretensió
Diccionario de Arte I(en castellà). Barcelona:Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA),2003,p.204. ISBN 84-8332-390-7[Consulta: 30 novembre 2014].
En heràldica, la destra i la sinistra corresponen a l'esquerra i la dreta de l'escut tal com el mira l'espectador, que el veu com si estigués reflectit en un mirall.
.svg)
.svg)
