From Wikipedia, the free encyclopedia
Es denomina anticlinal el plec de l'escorça terrestre en forma de llom, els flancs del qual s'inclinen en sentits oposats.
De la preposició grega anti> davant, oposat i del verb kline> inclinar, desplaçar-se cap avall, és a dir, inclinació divergent, perquè els flancs s'inclinen en direccions oposades. Plec que té en el nucli els materials més antics
L'anticlinal és una deformació en plec format en roques disposades en estrats, que resulta d'esforços tectònics de tipus divers. En general, un plec anticlinal pot produir-se per pressions tangencials, per lliscament o corriment, per intrusió o ejecció de materials des d'àrees més profundes, o per deformacions verticals del substrat. Excepte en aquests dos darrers casos, el plec representa una reducció de l'àrea ocupada inicialment pels estrats i sol requerir l'existència d'un material plàstic en la base dels estrats plegats. En el cas de les deformacions verticals del substrat a causa del moviment de blocs, els esforços en la cobertora són distensibles. Igualment ho són en els plecs formats per intrusió o ejecció de materials plàstics més profunds, els quals acaben constituint el nucli del plec.
Un anticlinal es compon, en una secció transversal, de flancs i xarnera. Els flancs estan compostos pels estrats que s'inclinen en sentits oposats. Quan el plec està format per estrats de diferent competència i plasticitat, els flancs poden presentar discordances en el capbussament per variacions de la potència dels estrats més plàstics que, pressionats en els sinclinals i en les parts on hi ha més compressió, tendeixen a acumular-se cap a les zones del flanc on la pressió és menor.
_(cropped).jpg)
La xarnera és el lloc on es produeix la curvatura del plec o, si es vol, el lloc on els flancs es troben. La xarnera pateix tensions de distensió a conseqüència de la curvatura, de manera que tendeix a obrir-se amb falles normals. Per aquesta causa, la xarnera és el punt més feble del plec, el lloc per on l'erosió ataca l'anticlinal, que pot arribar a obrir-se abans de concloure els esforços tectònics que el configuren i a originar un relleu invers, que neix ja invertit. Quan el plec abriga un material plàstic no estratificat de gran potència, la xarnera no es percep en aquesta capa, i es parla, aleshores, de nucli del plec.
El pla axial divideix el plec longitudinalment en dues meitats i talla la xarnera per la clau. El pla axial defineix l'eix del plec, de manera que la seva trobada amb el pla horitzontal tangent a la clau de la xarnera representa el nivell d'eix que habitualment no es correspon amb el de culminació del plec. La línia que uneix els punts més alts del plec s'anomena línia de carenes. El nivell d'eix o de culminació pot variar al llarg del plec i, en aquest sentit, es parla d'elevació o descens del nivell d'eix. Quan el descens és curt i s'encaixa entre dues elevacions, es parla de sella perquè el seu perfil recorda el d'una sella. En els extrems del plec, el capbussament dels estrats es disposa en forma de semicercle, a manera d'un quart de taronja; és l'acabament o tancament periclinal (del grec peri > voltant).
Un anticlinal pot originar un altre plec que neix d'un dels seus flancs, de manera que es produeix una digitació. El radi del plec, la seva amplada, i també la seva longitud i alçària són variables: podem trobar des de replecs l'amplada dels quals amb prou feines supera alguns decímetres, i la seva alçària, algun centímetre (microplecs); fins a plecs de diverses desenes de quilòmetres d'amplada i centenars de metres d'alçària teòrica de la deformació. Igualment, podem trobar plecs d'alguns decímetres de longitud i plecs de diverses desenes de quilòmetres.
El radi de curvatura de l'anticlinal es pot conservar, de manera que el plec conserva sempre la mateixa forma; en aquest cas es diu que el plec és similar, encara que aquest tipus de plecs és més teòric que real quan es tenen en compte totes les dimensions de l'anticlinal. Quan els estrats del plec mantenen la seva potència independentment de la seva posició, parlem de plecs isòpacs, i quan no la conserven es parla de plecs anisòpacs, que és el cas més usual per les raons que anteriorment s'han comentat. Quan no és possible diferenciar els estrats, es parla d'antiforma. Quan una estructura dominantment positiva té grans dimensions i replecs acusats, parlem d'un anticlinori. Convé no confondre aquests termes amb l'anticlinal pròpiament dit.
-vector.svg)
Depenent dels materials dels estrats plegats i del tipus de tectònica a què responen, els plecs anticlinals poden presentar diferents configuracions, encara que convé precisar que un mateix plec pot canviar de configuració longitudinalment, però també en profunditat, de manera que en els estrats inferiors i més antics la xarnera presenta una disposició diferent de la que correspon als estrats superiors o més moderns.
Segons la seva disposició transversal, els anticlinals poden ser:
Tant aquests tipus com els que es poden descriure sobre la base de la forma longitudinal només són observables localment, i més en una consideració teòrica que real, perquè un plec canvia diverses vegades de forma al llarg del seu eix i en profunditat.
L'estructura és una abstracció per descriure la carcassa que configura el plec, però rarament un anticlinal s'ajusta per complet a la descripció teòrica de l'estructura, amb tots els seus estrats i sense alteracions significatives. Només en casos excepcionals, com passa amb els plecs que van ser fossilitzats quan s'acabaven de formar i que s'estan exhumant ara, podem trobar aquesta situació; llavors, diem que és un plec original. Però el més normal és trobar anticlinals afectats per processos erosius que han perdut part dels materials i fins i tot han pogut ser oberts, esventrats, per oferir una imatge inversa de la disposició estructural.
Per això, quan els plecs estan conformes amb l'estructura i presenten amb pocs retocs la disposició que l'estructura assigna al relleu, se sol parlar de plecs originals. Quan els retocs són més grans, però continuen mantenint els trets que l'estructura proporciona al relleu, alguns autors parlen de quasioriginal o, en terme llatí, penioriginal. Quan un plec anticlinal ha perdut els estrats superiors però els existents en nivells inferiors expressen la geometria i la forma topogràfica original, l'anticlinal és conforme amb l'estructura, diem llavors que és un anticlinal derivat. Quan l'anticlinal ha estat desmantellat, els estrats no dibuixen la xarnera que ha desaparegut, i la forma topogràfica no respon a l'estructura, l'anticlinal és no conforme i presenta un relleu invertit. No obstant això, en tots aquests casos l'estructura anticlinal determina la forma del relleu, i per això es parla de relleu estructural. Les formes de relleu que pot presentar l'estructura anticlinal són:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
