Zoofília (botànica)
From Wikipedia, the free encyclopedia
La zoofília o zoidiofília en botànica és l'adaptació de la plantes fanerògames que asseguren la seva pol·linització amb ajuda d'animals. En aquest context es diu vectors als animals que realitzen el transport. Evolutivament s'explica com una mena de relació simbiòtica entre planta i animal sorgida inicialment com a defensa dels vegetals contra la depredació excessiva de flors per part d'insectes, que menjaven indiscriminadament flors o parts de flors. Aquesta conducta va anar derivant cap a una pol·linització cada cop més especialitzada i eficient que ha fet possible la colonització d'ambients molt diversos, sense vent, i amb una major llunyania d'una planta a la seva veïna.
Les plantes zoòfiles presenten l'anomenada síndrome floral amb flors o caràcters adaptatius amb trets particulars, com poden ser trets òptics o olfactius cridaners per als animals pol·linitzadors, amb els quals guarden de vegades una relació molt específica. Solen posseir dispositius de reclam per a atreure als seus pol·linitzadors (colors vistosos, aromes, etc.), aliment que oferir-los (nèctar o pol·len), i de vegades sistemes mecànics per a assegurar el contacte suficient amb les anteres i l'estigma. Algunes vegades la flor atreu o reté als animals mitjançant l'engany, sense benefici per a ells. Entre les plantes zoòfiles abunden les pol·linitzades per insectes (entomòfiles) i per aus (ornitòfiles). Els insectes són vectors molt eficients i econòmics des del punt de vista energètic atès que no necessiten gaire quantitat de recompensa, mentre que els ocells o els mamífers requereixen molt d'aliment. A més, els insectes solen ser molt més específics mentre que els pol·linitzadors menys especialitzats manipulen grollerament les flors i poden fer moltes destrosses en la recerca de la recompensa.