Xinés antic
From Wikipedia, the free encyclopedia
El xinés antic o xinès antic, també denominat xinés arcaic o xinès arcaic en les obres antigues, és l'etapa registrada de l'idioma xinés més antiga, i l'avantpassat de totes les variants de xinés modernes. El període que abasta varia segons els experts. Alguns el limiten a l'inici de la dinastia Zhou, per l'evidència documental de la fonologia; altres hi inclouen tot el període Zhou, i sovint fins al final de la dinastia Shang amb les primeres proves d'escriptura, mentre que altres hi inclouen els períodes Qin i Han posteriors. Els primers exemples de xinés són inscripcions endevinatòries en ossos oraculars del 1250 ae, al final de la dinastia Shang. Les inscripcions en bronze són abundants durant la següent dinastia, Zhou. En la darrera part del període Zhou va florir la literatura, incloent-hi obres clàssiques com els Analectes de Confuci, Menci i la Crònica de Zuo Zhuan. Aquestes obres serviren de model per a la literatura xinesa clàssica, que fou un estàndard d'escriptura fins a la primeria del segle xx, per això es conserva el vocabulari i la gramàtica del xinès antic.[1]
Tipus | llengua antiga i llengua |
---|---|
Ús | |
Estat | República Popular de la Xina, dinastia Xia, dinastia Shang, dinastia Zhou, Dinastia Jin i dinastia Sui |
Classificació lingüística | |
llengua humana llengües sinoaustronèsiques llengües sinotibetanes llengües sinítiques | |
Característiques | |
Sistema d'escriptura | escriptura xinesa |
Estudiat per | fonologia xinesa històrica |
Codis | |
ISO 639-3 | och |
Glottolog | oldc1244 |
IETF | och |
El xinés antic s'escrivia amb una versió inicial de caràcters xinesos, en què cada caràcter representava una paraula monosil·làbica. Tot i que no és una escriptura alfabètica, la majoria dels caràcters es crearen adaptant un caràcter d'una paraula de so semblant. Els lingüistes han utilitzat la informació fonètica d'aquesta escriptura i la rima de la poesia antiga per a reconstruir la fonologia del xinés antic, que es correspon si fa no fa al període de la dinastia Zhou de l'Oest, en l'inici del mil·lenni I ae. Tot i que molts detalls en continuen incerts, la majoria dels lingüistes estan d'acord que el xinés antic es diferencia del xinés mitjà en la manca d'obstruents retroflexius i palatals, però té grups consonàntics inicials, i consonants nasals sordes i líquides. La majoria de reconstruccions descriuen el xinés antic com una llengua no tonal, però amb grups consonàntics al final de les síl·labes que es transformarien en les distincions tonals del xinés mitjà.
La majoria d'investigadors tracen l'origen del nucli del vocabulari del xinés antic fins al sinotibetà, amb molts préstecs primerencs de les llengües veïnes. Durant la dinastia Zhou el vocabulari monosil·làbic originari augmentà amb mots polisil·làbics formats per composició i reduplicació. També s'hi han identificat afixos derivatius. La llengua manca, però, d'inflexió, i indica la relació gramatical usant l'ordre de les paraules i partícules gramaticals.