subdialecte del valencià meridional From Wikipedia, the free encyclopedia
El valencià alacantí o alacantí és el subdialecte del valencià que es parla a les Comarques del Sud del País Valencià -amb l'excepció de la Marina Baixa i la població de la Torre de les Maçanes-, també a la Foia de Castalla, al sud de l'Alcoià, i al Carxe.[1][2][3][4]
Tipus | dialectes del català |
---|---|
Dialecte de | valencià meridional |
Ús | |
Parlat a | País Valencià i el Carxe |
Estat | Espanya |
Classificació lingüística | |
llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües romàniques llengües romàniques occidentals llengües gal·loibèriques llengües gal·loromàniques llengües occitanoromàniques català català occidental valencià valencià meridional | |
Característiques | |
Sistema d'escriptura | alfabet llatí |
És conegut per l'ús del castellanismes lèxics com astò (<esto, açò) i sintàctics com ha-hi (<hay, hi ha), per arcaismes com naxtre (nàixer o néixer) i la caiguda de la -D- intervocàlica en mots com caïra (cadira).[3]
En la majoria de tractats de dialectologia, com la divisió propugnada per Joan Veny i l'Institut d'Estudis Catalans[2] o la de Jordi Colomina,[3] se'l considera una variant o subdialecte del valencià meridional. Alguns, com els professors de català de la Universitat d'Alacant Carles Segura i Brauli Montoya Abat, defenen que és un subdialecte d'igual rang que el valencià meridional o central.[1][5][6]
El límit meridional i occidental és el del català respecte del castellà: els rius Segura i el Vinalopó. A l'est, limita amb la mar mediterrània.
El límit septentrional -amb el valencià meridional- és difús, ja que depén del tret diferencial o isoglossa que es considera. En termes generals, abasta el territori al sud de la línia Biar-Busot, terme que descriu la frontera amb Castella fixada en el Tractat d'Almizra de 1244. Per tant, és producte del repoblament del nord del Regne de Múrcia després de la seua conquesta el 1265-1266 i incorporació definitiva al Regne de València el 1304-1305.[3] Este territori, que Sanchis Guarner afirmà que restava al marge del domini musulmà durant un temps com a estat autònom sota Teodomir d'Oriola,[3] passà a constituir dins una divisió administrativa anomenada Governació d'Oriola.[3] Segons l'Atles Lingüístic Valencià, els darrers pobles parlants de l'alacantí serien la Canyada, Biar, Tibi, Xixona, Busot, Aigües i el Campello.[6]
Històricament, el català, en forma de valencià alacantí, abastava tota la vall del Vinalopó (llevat de Villena i Saix) i l'Horta d'Oriola, zones que en gran part han passat a ser castellanoparlants.[3] Esta regressió portà a la desaparició de la llengua al Baix Segura, tret de Guardamar, i a l'aparició dels illots castellanoparlants d'Elda i Asp-Montfort.[3]
L'ús del castellà d'estes poblacions tradicionalment s'adjudicava a una divergència en la procedència dels repobladors després de la conquesta del segle xiii, però modernament es postula que es deu a un repoblament més recent, després de l'expulsió dels moriscos el 1609;[3] esta tesa es reforça amb la documentació que es parlava català a Oriola fins al segle xvi i castellà des d'almenys el segle xviii.[3] D'esta manera, mentre que molts pobles fronterers passaren a ser castellanoparlants, d'altres es feren catalanoparlants de forma definitiva (Crevillent, Petrer).[3]
Per contra, Villena i Saix formaven part de Castella fins a l'adveniment de la província d'Alacant el 1836 i per tant mai han sigut catalanoparlants.[3]
El creixement de les ciutats més aviat castellanoparlants (Elda, Alacant, Oriola), sobre les poblacions encara catalanòfones (Petrer, Santa Pola, Barba-roja) al llarg del segle XX crea una dinàmica demogràfica desigual entre les dues llengües, semblant al que passa a la resta del territori catalanoparlant.
El valencià alacantí és el dialecte que té el nombre de parlants que la identifiquen com a llengua primera més baix (0-20 %; a les Comarques Centrals és de 41-50 %).[7] És alhora una de les poques regions on la tendència és negativa.[7] Esta tendència a l'extinció lingüística sembla confirmada per Colomina, qui al 1985 no pogué trobar catalanoparlants de 20-30 anys a la ciutat d'Alacant.[5]
Per contra, l'Enquesta d'ús i coneixement del valencià del 2015 -que hi inclou la Marina Baixa però en segrega els municipis castellanoparlants- trobà que el 44 % el poden parlar i el 66 % l'entenen (contra un 56 % i un 77 % a totes les comarques valencianoparlants).[8] Tanmateix, l'usen de forma general o sempre a casa un 10 % i amb desconeguts un 5 % (contra un 29 % i un 17 % a tot el territori valencianoparlant).[8]
Junt amb les comarques valencianes septentrionals, és la regió que té menys confiança o estima pel valencià: un 17 % considera que s'hauria d'usar menys, contra un 35 % que voldria que s'usara més.[8]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.