Usuari:Marina t g/Història del nu artístic
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'evolució històrica del nu artístic transcorre en paral·lel a la història de l'art en general, excepte petites particularitats derivades de la diferent acceptació de la nuesa per part de les diverses societats i cultures que s'han succeït al món al llarg del temps. El nu és un gènere artístic que consisteix en la representació en diversos mitjans artístics (pintura, escultura o, més recentment, cinema i fotografia) del cos humà nu. És considerat una de les classificacions acadèmiques de les obres d'art. La nuesa en l'art ha reflectit en general els estàndards socials per a l'estètica i la moralitat de l'època en què es va realitzar l'obra. Moltes cultures toleren la nuesa en l'art en major mesura que la nuesa en la vida real, amb diferents paràmetres sobre què és acceptable: per exemple, àdhuc en un museu en el qual es mostren obres amb nus, en general no s'accepta la nuesa del visitant. Com a gènere, el nu resulta un tema complex d'abordar per les seves múltiples variants, tant formals com a estètiques i iconogràfiques, i hi ha historiadors de l'art que ho consideren el tema més important de la història de l'art occidental.[1]
Aquest article tenia importants deficiències de traducció i ha estat traslladat a l'espai d'usuari. Podeu millorar-lo i traslladar-lo altra vegada a l'espai principal quan s'hagin resolt aquestes mancances. Col·laboreu-hi! |
Encara que se sol associar a l'erotisme, el nu pot tenir diverses interpretacions i significats, des de la mitologia fins a la religió, passant per l'estudi anatòmic, o bé com a representació de la bellesa i ideal estètic de perfecció, com en l'Antiga Grècia. La seva representació ha variat conforme als valors socials i culturals de cada època i cada poble, i així com per als grecs el cos era un motiu d'orgull, per als jueus —i, per tant, per al cristianisme— era motiu de vergonya, era la condició dels esclaus i els miserables.[2]
L'estudi i representació artística del cos humà ha estat una constant en tota la història de l'art, des de la prehistòria (Venus de Willendorf) fins als nostres dies. Una de les cultures on més va proliferar la representació artística del nu va ser l'Antiga Grècia, on era concebut com un ideal de perfecció i bellesa absoluta, concepte que ha perdurat en l'art clasicista arribant fins als nostres dies, i condicionant en bona mesura la percepció de la societat occidental cap al nu i l'art en general. En l'Edat Mitjana la seva representació es va circumscriure a temes religiosos, sempre basats en passatges bíblics que així ho justifiquessin. En el Renaixement, la nova cultura humanista, de signe més antropocèntric, va propiciar la tornada del nu a l'art, generalment basat en temes mitològics o històrics, perdurant igualment els religiosos. Va ser al segle xix, especialment amb l'impressionisme, quan el nu va començar a perdre el seu caràcter iconogràfic i a ser representat simplement per les seves qualitats estètiques, el nu com a imatge sensual i plenament autorreferencial. En temps més recents, els estudis entorn del nu com a gènere artístic s'han centrat en les anàlisis semiòtiques, especialment en la relació entre obra i espectador, així com en l'estudi de les relacions de gènere. El feminisme ha criticat el nu com a utilització objectual del cos femení i signe del domini patriarcal de la societat occidental. Artistes com Lucian Freud i Jenny Saville han elaborat un tipus de nu no idealitzat per eliminar el concepte tradicional de nu i buscar la seva essència més enllà dels conceptes de bellesa i gènere.[3]