From Wikipedia, the free encyclopedia
La unificació alemanya fou un procés polític endegat al segle xix que va portar a l'agrupació en un únic estat dels diversos estats alemanys, esdevenint l'Imperi alemany.
 |
Per al procés unificador del segle xx vegeu Reunificació alemanya |
-en.png)
Abans de la formació d'un Estat nacional unificat, el territori d'Alemanya es trobava dividit en un mosaic polític de 39 Estats.[1] Entre ells destacaven, per la seva importància econòmica i política, l'Imperi austríac i el Regne de Prússia.
Els romans donaren el nom de germànics a unes tribus situades a la riba esquerra del riu Rin que parlaven una llengua indoeuropea, tenien tendències nòmades i practicaven una economia ramadera.
Des de mitjan segle ix, els pobles germànics van quedar agrupats dins de l'anomenat Sacre Imperi Romanogermànic, que va ser una entitat política peculiar que agrupava sota un emperador (amb la inclusió però d'altres territoris) a tots els pobles on avui es parla alemany.
Encara que aquest imperi va durar formalment fins a la seva dissolució per Napoleó el 1806, la seva existència real va acabar el 1648, quan el tractat de Westfàlia va dividir l'imperi en 350 petits estats molt autònoms i amb l'autoritat imperial pràcticament nul·la a la major part del territori.
El 1701, dins del Sacre Imperi es va crear el regne de Prússia, que acabaria convertint-se en el capdavanter del procés unificador.
Els filòsofs de finals del segle xviii i principi del xix com Johann Gottfried Herder, Hegel i Fichte elaboraren les bases ideològiques del nacionalisme alemany i estengueren els conceptes de Volksgemeinschaft (comunitat nacional) com a organisme biològic mogut pel Volksgeist (esperit nacional o ànima col·lectiva).
Després de la Pau de Westfàlia els estats que formaven el Sacre Imperi van obtenir una completa sobirania, i entre el 1803 i el 1806, més d'un centenar d'estats, principats, grans ducats, ducats i ciutats alemanyes foren incorporats a entitats polítiques de major abast geogràfic i el nombre d'estats alemanys quedà reduït a 38, absorbint els més grans als més petits.
El 6 d'agost de 1806 després de la Batalla d'Austerlitz, que significà la derrota d'Àustria, Francesc II renuncià al títol d'emperador del Sacre Imperi, forçat per Napoleó, i així aquest restà oficialment dissolt. Els principats alemanys del marge dret del Rin i del sud d'Alemanya constituïren la Confederació del Rin, de la qual Napoleó fou nomenat Protector, però els dos estats més grans, Prússia i Àustria en van quedar fora. Aquesta confederació es va col·lapsar el 1813 després dels canvis de bàndol d'alguns estats a causa de la derrota de Napoleó a la campanya russa.
El 1815, després del Congrés de Viena es tornen a agrupar els estats que formaven el Sacre Imperi a l'època de la Revolució Francesa, a excepció de Bèlgica, formant la Confederació Alemanya.[2] Un nou pas vers la unitat política va ser la unió duanera (Zollverein) de 1834, on hi participaven 33 estats, entre ells la mateixa Prússia. Àustria en canvi no s'hi va incorporar. La revolució de 1848 tenia entre els seus objectius, a Alemanya, la unificació del país sota un govern parlamentari i es va arribar a reunir l'Assemblea de Frankfurt,[3] amb diputats escollits per elecció popular directa els quals oferiren a Frederic Guillem IV de Prússia el títol d'emperador d'Alemanya, però aquest no l'acceptà.
El 1862, el rei Guillem I de Prússia encomanà la direcció del govern a Otto von Bismarck, el qual en el seu llarg mandat de 30 anys s'encarregà de portar a terme totes les mesures d'unificació política d'Alemanya sota el domini prussià. Entre el 1864 i el 1871, Bismarck va realitzar la unitat política d'Alemanya a través guerres successives, sent la primera la Guerra dels Ducats (1864),[4] en la que Bismarck guanyà la guerra contra Dinamarca i s'annexionà els territoris de parla alemanya situats a la península de Jutlàndia (Ducat de Slesvig i Holstein).
Després de la derrota d'Àustria a la Guerra austroprussiana entre la Confederació Alemanya dirigida per l'Imperi austríac i els seus aliats alemanys en un costat i el Regne de Prússia amb els seus aliats alemanys i Itàlia, per un altre, causada per la disputa sobre l'administració dels ducats de Slesvig i Holstein, en 1866 va ser dissolta la Confederació Alemanya, i el 1867 es va establir la Confederació d'Alemanya del Nord[5] sense integrar a Àustria ni els grans estats del sud.
Amb la derrota francesa a la Guerra francoprussiana de 1870 i 1871 s'incorporen a l'imperi els territoris germanoparlants, fins aleshores francesos, d'Alsàcia i Lorena pel Tractat de Frankfurt.[6] El 1871 Guillem I fou proclamat emperador d'Alemanya. Posteriorment van passar a l'imperi els territoris alemanys de Baviera, Württemberg, Baden i Hessen-Darmstadt.
El procés unificador d'Alemanya va partir d'una banda d'un clam popular al qual van donar forma intel·lectual unes generacions de filòsofs, escriptors i pensadors. D'altra banda el procés va ser dirigit de manera pràcticament exclusiva per un estat prussià que no va aconseguir arribar a un acord amb Àustria. El caràcter del regne de Prússia conservador, autoritari i militarista va donar en gran part les claus per entendre el comportament polític i militar de la futura Alemanya del segle xx.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.
