![cover image](https://wikiwandv2-19431.kxcdn.com/_next/image?url=https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/8/8e/Analyse_thermo_gravimetrique_bruit.png/640px-Analyse_thermo_gravimetrique_bruit.png&w=640&q=50)
Teoria de detecció de senyals
From Wikipedia, the free encyclopedia
La Teoria de detecció de senyals, abreujada com TDS, són els mitjans de quantificar la capacitat de destriar entre el senyal i el soroll.En el camp de l'electrònica, la separació d'aquests patrons del fons que els emmascaren es coneix com a "recuperació de senyals".[1]
![Thumb image](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/8/8e/Analyse_thermo_gravimetrique_bruit.png/640px-Analyse_thermo_gravimetrique_bruit.png)
Gran part dels primers treballs en la teoria de la detecció van ser realitzats per investigadors del món del radar.[2] El 1954, la teoria fou desenvolupada completament en el seu vessant teòric descrita per Peterson, Birdsall i Fox[3] i també el 1954 fou creada la base per a la teoria psicològica pels doctors Wilson P.Tanner, David M. Green i John A. Swets,[4] La teoria de la detecció fou utilitzada el 1966 per part de John A.Swets i David M. Green aplicada a la psicofísica.[5] Green i Swets van criticar els mètodes tradicionals de la psicofísica per la seva incapacitat per discriminar entre la sensibilitat real dels subjectes i el seu (potencial) biaix de resposta.[6]
La teoria de la detecció té aplicacions en molts camps, com ara diagnòstics de qualsevol tipus, control de qualitat, telecomunicacions i psicologia. El concepte és similar a la relació senyal-soroll utilitzada en les matrius de ciències i confusions utilitzades en intel·ligència artificial. També es pot utilitzar en la gestió d'alarmes, on és important separar esdeveniments importants del soroll de fons.