![cover image](https://wikiwandv2-19431.kxcdn.com/_next/image?url=https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/b/b5/Starting_position_in_a_chess_game.jpg/640px-Starting_position_in_a_chess_game.jpg&w=640&q=50)
Teoria d'escacs
From Wikipedia, the free encyclopedia
La teoria d'escacs és el conjunt del corpus tècnic escrit relatiu a com s'ha de jugar als escacs. El joc dels escacs es divideix tradicionalment en tres fases: l'obertura, el mig joc, i el final.[1] Per cadascuna d'aquestes tres fases, i especialment per l'obertura i el final, hi ha un gran corpus de teoria relativa a com s'haurien de jugar. Els qui escriuen sobre teoria d'escacs són sovint citats com a teòrics dels escacs.
![Thumb image](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/b/b5/Starting_position_in_a_chess_game.jpg/640px-Starting_position_in_a_chess_game.jpg)
El concepte "teoria d'obertures" es refereix sovint al consens assolit, majoritàriament representat per l'actual literatura sobre obertures.[2] La "teoria de finals" consisteix en certeses sobre posicions específiques, o posicions de naturalesa similar, sobre les quals siguin aplicables els mateixos principis.[3] La "teoria del mig joc" es refereix a regles o principis aplicables de forma general al mig joc.[4] No obstant això, la tendència moderna és a donar la màxima importància a l'anàlisi de la posició específica en lloc dels principis generals.[5]
El desenvolupament de la teoria en cadascuna d'aquestes àrees ha anat acompanyat d'una vasta literatura sobre el joc. El 1913, el destacat historiador dels escacs H.J.R. Murray va escriure a la seva gran obra de 900 pàgines A History of Chess que "Els escacs tenen una bibliografia que probablement excedeix la de tots els altres jocs junts."[6] Murray va estimar que en aquell temps "el nombre total de llibres d'escacs, revistes d'escacs, i publicacions que dedicaven espai al joc de manera regular, excedia probablement de 5.000".[7] El 1949, B. H. Wood opinava que aquesta xifra s'havia incrementat fins als 20.000.[8][9] David Hooper i Kenneth Whyld escrigueren el 1992 que "Des de llavors hi ha hagut un sostingut increment any a any del nombre de publicacions d'escacs. Ningú no sap quantes se n'han publicades..."[8] la biblioteca d'escacs més gran del món, la col·lecció John G. White[10] a la biblioteca pública de Cleveland, conté uns 32.000 llibres i publicacions d'escacs, inclosos uns 6.000 volums enquadernats de revistes d'escacs.[11][12] Els escaquistes actuals tenen a la seva disposició també fonts d'informació per ordinador que Murray no va poder ni imaginar.
![](http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/5/57/1.e4.png/20px-1.e4.png)